Tranquil.litat, açò és com acaba

VALÈNCIA. “Hui no és un dia qualsevol. Almenys no per a mi. El de hui és un dia de canvi, de renovació. De tirar la vista enrere i somriure. Primer perquè la vida està per a disfrutar. Per a gaudir. I segon perquè per molt que ho intentem, el passat, passat està. Mai serà diferent. És com és i hem d'acceptar-ho” (sic). Que amb els meus encerts -pocs, però bons- i les moltes errades, em sent orgullós del meu treball. Del camí recorregut, de la seua direcció i de la forma escollida. Modificaria alguna cosa, però tampoc massa... 

Així arrancava el primer paràgraf de l'últim article que escrivia la passada temporada a este mateix diari. Una màxima que no ha sabut aplicar-me al llarg de les últimes setmanes quan les coses han vingut tortes. Però diuen aquells que saben que eixes 'coses', en un percentatge molt elevat dels casos, passen per alguna raó. I precisament eixa és la que hem d'aconseguir entendre, aprendre d'elles per a no cometre les mateixes errades i continuar endavant. Exactament igual que li està ocorrent al València Club de Futbol.

Si ni el més optimista entre els optimistes apostava per un inici de Lliga com el de l'anterior temporada -l'equip va sumar la seua primera derrota al Coliseum en la catorzena jornada- pocs, o quasi ningú, esperàvem que el conjunt de Marcelino no sabera encara que significa guanyar un partit en l'actual campanya. Dos punts de nou possibles no és plat de bon gust i més quan hi ha un paró de seleccions i et toca esperar dos setmanes per tindre l'oportunitat de refer-te. Dos punts de nou possibles no correspon al nivell que s'espera de l'actual plantilla blanc-i-negra. I fins i tot, dos punts de nou possibles no és el just balanç als mèrits realitzats pels de Mestalla. Però açò no és com comença, sinó com acaba. La confecció del vestidor al llarg de l'estiu és quasi impecable. Més enllà del dubte en el lateral dret, jo l'haguera signada a ulls tancats allà pel mes de maig. I crec, i espere no equivocar-me, que els resultats aplegaran més prompte que tard tot i que el calendari (Betis, Juventus, Vila-real, Celta, Real Societat, Manchester United y Barça) no siga el més propici del món.

Esperant a conéixer com s'adapten els jugadors a disputar tres partits per setmana, no és moment d'alarmar-se. És hora d'ocupar-se però no de preocupar-se. Marcelino i el seu cos tècnic s'han guanyat un crèdit més que suficient per a pensar que seran capaços de tocar eixa tecla que permeta recuperar la solidesa defensiva. Este punt va a ser fonamental per a aspirar, altra vegada, a ocupar una de les quatre primeres posicions de la Lliga. I fent bona la frase del míster de què “defensar, defensen tots” hi ha dos noms que em resulten fonamentals: Ezequiel Garay i Francis Coquelin. L'argentí no és Otamendi ni ho ha sigut mai, però quan l'han respectat les lesions, la seua tasca liderant la rereguarda és indiscutible. De la mateixa manera que entenc que l'aficionat necessita una resposta al perquè de tantes absències a causa de les maleïdes molèsties. Quan no és per una cosa és per una altra i sempre tinc la sensació que no acabem de conéixer tota la realitat. Tampoc en este últim cas el qual ja li ha impedit tornar a entrenar al mateix ritme que la resta de companys després del debut contra l'Atlètic de Madrid. Esperem que aplegue per a dissabte! Posats a demanar, m'agradaria saber què ocorre amb Murillo. Però esta ja serà una altra història.

Com estic convençut que serà altre València amb el retorn de Coquelin. El francés ha sigut un dels futbolistes que més ràpidament he vist adaptar-se a un nou país, a una nova ciutat i a una nova competició. El seu rendiment va ser òptim des del primer minut que es vestí amb la camiseta de la rata penada. Treballador, seriós, amb caràcter i tàcticament un privilegiat. Just el que necessita este equip en este moment. La seua recuperació va per molt bon camí i podria aparéixer de nou en una convocatòria a finals d'este mateix mes de setembre. L'ex de l'Arsenal és el complement perfecte i el jugador que permetrà mantindre l'equilibri. A Orriols, per exemple, va quedar demostrat que sense Kondogbia el mig del camp queda orfe en el vessant defensiu. Un paper que Francis sap interpretar com ningú i el qual serà encara més decisiu en un any de Champions en el qual l'exigència física i psicològica augmentarà exponencialment. Però cura, un trencament del tendó d'Aquil·les no és un mal qualsevol i requerirà temps per veure al millor Coquelin...o no, perquè este és un portent.

I com veieu, en esta anàlisi -no sé si massa acolorit de desig- no parle de l'apartat ofensiu. En ell no tinc ni la mínima ombra de dubte. L'atac del València és espectacular. Amb Guedes encara per estrenar-se, sols cal pegar-li una ullada al cap de setmana per comprovar com en els partits internacionals Rodrigo, Batshuayi i Cheryshev han marcat i a més s'han convertit en els més destacats de les seues respectives seleccions. Per no parlar del partidàs que va protagonitzar Carlos Soler, amb assistència inclosa, en el dia de la classificació matemàtica de la Sub '21 davant Albània (3-0). Paciència, que tot arriba.