X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Una dècada i un 'miracle'?

Marcelino ho ha fet possible. Marcelino i l'equip, la plantilla i Mateu Alemany... però el mèrit de l'entrenador està fóra de qualsevol dubte. Però encara i tot, ha sigut la diana de les crítiques per una qüestió semàntica. El tècnic qualificà de 'miracle' la campanya dels seus i els més atrevits se li han tirat al coll. Serà precís?

16/04/2018 - 

VALÈNCIA. "Iee tio, jo et dic que el València enguany va a quedar tercer, o si m'apures segon", li deia un amic a un altre allà pel mes d'agost. "Què dius? Estàs flipat!", li contestava a l'instant. "Fes-me cas, per davant del Madrid i de l'Atleti" replicava de seguida el primer. "Això seria un miracle", sentenciava incrèdul qui debatia amb el seu amic. 

Esta conversa, totalment inventada, bé haguera pogut ser realitat l'estiu passat. En aquell moment, el conjunt blanc-i-negre ja havia donat mostres de millora al llarg de la pretemporada però, per exemple, ni tan sols havien aplegat encara ni Paulista ni Murillo ni Kondobia i, per descomptat tampoc Guedes i Pereira que ho feren l'últim dia de mercat. Sense anar més lluny, i amb tots els respectes del món, en el primer partit de Lliga davant Las Palmas, Àlvaro Medrán va ser titular. Per tant, el segon dels interlocutors semblava, sense dubte, el més sensat dels dos. La seua reflexió estava plena de trellat. De lògica. Com anava a ocórrer això si ni tan sols havien aterrat les cares noves? 

Doncs bé, passats vuit mesos, l'optimista entre els optimistes tenia raó. Marcelino ho ha fet possible. Marcelino i l'equip, la plantilla i Mateu Alemany... però el mèrit de l'entrenador està fóra de qualsevol dubte. Però encara i tot, ha sigut la diana de les crítiques per una qüestió semàntica. El tècnic qualificà de 'miracle' la campanya dels seus i els més atrevits se li han tirat al coll. Serà precís?

Històricament parlant, que el València lluite per les posicions més elevades de la classificació no pot ser un miracle, clar està. M'atreviria a dir que, fins i tot la situació actual acosta a una entitat de quasi cent anys al seu lloc natural. Però hui les circumstàncies són diferents. L'asturià, conscient d'este matís, va voler donar valor als èxits d'un vestidor el qual, deixant a un costat que venia d'acabar dotzé en l'exercici anterior, està sent capaç de competir amb pressupostos que el multipliquen per set -el del Reial Madrid- i per quatre -el de l'Atleti-. I no sols competir, sinó a més, per moments, estar per damunt d'ells i amb possibilitats matemàtiques de realitzar la major puntuació des del seu naixement. Tot en a penes vuit mesos. Temps en el qual jugadors com Rodrigo, Mina, Garay, Gayà, Parejo...han passat de ser prescindibles a convertir-se pilars bàsics d'un projecte de present i amb molt de futur. Miracle? No tant com l'eliminació del Barça a càrrec de la Roma, però quasi. Valorem-ho.

De la mateixa manera que hauríem d'haver valorat en el seu moment la conquesta de la Copa del Rei del 2008. Hui es complix una dècada de la consecució de l'últim títol blanc-i-negre. Deu anys del triomf davant el Getafe per 3-1 a l'extint Vicente Calderón. Com passa el temps! El 16 d'abril d'aquell any, els gols d'Arizmendi -ell és qui toca finalment la pilota- Alexis i Morientes feren embogir a una afició que no podia estar passant-ho pitjor. El malson del descens estava massa a prop i eixa va ser la principal raó per la qual, el club i els futbolistes prengueren la decisió de no celebrar-ho. De no permetre a la seua gent disfrutar d'un moment inoblidable. De deixar a un costat l'amargor de la Lliga per l'alegria de tornar a veure un trofeu en la balconada de l'Ajuntament. De cridar, de botar, de cantar, de ballar, en definitiva, de viure en primera persona la vertadera màgia de l'esport. La màgia d'haver obrat un miracle.

Perquè, allò va ser un miracle? O tampoc? Ací la resposta és més senzilla. No ho va ser. No, encara que ho poguera semblar. Perquè que Koeman continue sent hui en dia el darrer entrenador que haja alçat un trofeu amb el València té nassos... però també una explicació. Aquell dia el vestidor, fart de l'holandés errant i amb el vistiplau de la direcció esportiva, va agafar les rendes i després d'escoltar l'alineació, van ser ells, els mateixos jugadors els que van col·locar-se sobre el terreny de joc. Amb Albelda, Cañizares i Angulo apartats, Baraja i Marchena agafaren el comandament, canviaren el dibuix que el tècnic els havia explicat hores abans del partit i van dibuixar el 4-4-2. Villa deixà l'extrem esquerre per tornar a ser la referència ofensiva, Mata ocupà el seu lloc i Silva se situaria en la mitjapunta. Dit i fet. Lògica implacable. Lògica i victòria. Però sense celebració. I no serè jo qui, tornant al present, celebre un subcampionat o un tercer lloc, però el que estan aconseguint Marcelino i els seus no és normal. I, per a mi, s'acosta a un miracle. És extraordinari. Per molt que algú li moleste. Peus en terra, dónes i cavallers.

Noticias relacionadas

opinión

Entre Alcácer i/o Rodrigo

Només hem necessitat que Paco tornara a veure porteria per a muntar pollastre. Som així. Entre que el de Torrent s'ha enxufat i l'hispà-brasiler no ha arrancat com tots esperàvem ja tenim l'embolic servit. I a posicionar-se toca. No vaja a ser que intentes analitzar els moltíssims matisos de la qüestió i sigues un mediocre perquè no et banyes.

opinión

Sociedad ilimitada

Por  - 

El caso del delantero que maravilló el año pasado y ‘epató’ al mundo futbolero me llama mucho la atención y tengo muy claro que hay gato encerrado aunque me parece perfecto que tanto jugador como entrenador pongan todos los paños calientes que encuentren a su alcance por interés propio y por bien del Valencia CF con el fin de arreglar en privado lo antes posible cualquier desencuentro que se haya podido producir

opinión

Revisad vuestro manual de tópicos mestalleros

Por  - 

¿Entonces qué ha sido de la afición de los vete-ya?, ¿qué ha quedado de la impaciencia atávica? Ah, sorpresa. Mestalla, en un ejercicio de paciencia y contención, está a favor y no en contra. Los análisis inciden en la calma de una afición a la que ni tan siquiera le ha hecho falta las campañitas de soporte al equipo para mostrar comprensión.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email