X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

historia vcf

Capitania, una qüestió de caràcter

En una temporada en què el primer equip del València CF ha notat l'absència de jugadors amb caràcter, amb autoritat i en què alguns dels seus membres han estat catalogats, amb motiu, com "sang d'orxata"...

6/05/2017 - 

VALENCIA. "Oh, capità !, el meu capità !, nostre terrible viatge ha acabat, el vaixell ha sobreviscut a tots els esculls, hem guanyat el premi que anhelàvem". Així comença el poema "O Captain my Captain!", escrit en homenatge al president Abraham Lincoln pel poeta Walt Whitman. Un poema que parla d'un viatge per mar tràgic i complicat, on el capità mor per poder salvar a la tripulació del seu vaixell. El poema és un homenatge al capità, que ha donat la vida pels seus mariners.

En una temporada en què el primer equip del València CF ha notat l'absència de jugadors amb caràcter, amb autoritat i en què alguns dels seus membres han estat catalogats, amb motiu, com "sang d'orxata", potser és bon moment per recordar altres èpoques on, moltes vegades, la manca de qualitat i de condicions tècniques es suplien amb una bona dosi de temperament, orgull i de vegades mala llet. Si el planter està justet de temperament i caràcter, que podem dir dels capitans valencianistes. Sembla ser que en les últimes temporades eixe càrrec ha deixat de ser un estímul per convertir-se en un simple tràmit sense major implicació.

La setmana passada, en esta columna, parlarem del succés ocorregut a Chamartín en el partit de tornada dels quarts de final de la copa d'Espanya de 1930, quan l'àrbitre Fausto Martín amb unes decisions escandaloses, anul·lant dos gols legals, va privar al València FC de passar a semifinals. I de com, vistes les poques opcions que el col·legiat donava als valencianistes, el seu capità va ordenar a la resta de jugadors que es retiraren del terreny de joc.

L'autoria d'esta acció ha estat objecte de certa polèmica, ja que mentre les cròniques periodístiques parlen de Luis Casas "Pasarín" com a ideòleg de la protesta, altres autors de llibres al voltant de la història del club valencianista assenyalen com a capità en eixe partit a Cirilo Amorós Bohem, nét de l'il·lustre pròcer valencià, del mateix nom, que entre altres moltes coses va ser qui ordenà la demolició de les muralles de la ciutat en 1865.

Cirilo Amorós, nascut a València el 18 de març de1904, va jugar al club de Mestalla entre les temporades 1924-25 i 1933-34. Va estudiar a Madrid i va jugar entre altres equips en el Viktoria Hamburg d'Alemanya, país natal de  sa mare. Moltes vegades va exercir, amb orgull, com a capità de l'equip. La seua posició en el terreny de joc era la banda esquerra del mig del camp, encara que, en cas de necessitat, podia ocupar quasi tots els llocs de l'atac. El seu regat era exquisit i el seu joc era virtuós, a més tenia una bona condició física, molt superior a la resta dels jugadors del seu temps.

Quan les coses no anaven com ell esperava no dubtava a traure el seu caràcter, per eixe motiu es va implicar o directament provocar diferents altercats. Com en un partit de la màxima rivalitat valenciana contra el Gimnàstic FC, on es va produir una "tangana" monumental i ell va destacar per la facilitat en què anava noquejant jugadors granotes enmig d'una baralla tumultuària. O quan en un altre partit, disputat a Múrcia, marcat per la violència dins i fora del terreny de joc, quan el València guanyava per 4-6, després de rebre insults i el llançament d'objectes, fart per l'actitud hostil del públic, després de fer-li una entrada a un jugador rival, es va encarar a la grada i part del "respectable" va envair el camp acabant l'assumpte amb una càrrega per part de les forces d'ordre públic: 

" El Valencia venció brillantemente al Múrcia en un partido violentísimo. 

[...] Este escándalo culmina finalizando el encuentro, al entrar Amorós a Araceli. El jugador de Murcia cae al suelo y el público se lanza al terreno de juego, agrediendo a los jugadores valencianos. Palos, bofetadas, naranjazos. La fuerza armada ha de cargar sable en mano, hasta despejar el campo". (El Pueblo, 21-1-1930)

El seu fort temperament no només el van patir els seus rivals, de vegades, el seu propi equip va ser l'objecte del seu disgust, així una vegada va abandonar el terreny de joc durant la disputa d'un partit entre el València FC i el Betis, com a protesta pel mal joc que estaven fent els seus companys de l'equip.

Encara que puga semblar contradictori, el comportament i la implicació tant de "Pasarín" com d'Amorós feien que la resta dels seus companys els veieren com autèntics capitans, capaços de defensar-los quan les circumstàncies eren adverses per als interessos de l'equip. Tal vegada, eixe esperit de lideratge que emanava de la figura de capitans com "Pasarín", Amorós, o d'altres com Cubells, Juan Ramón, Mestre, Roberto Gil, Paquito, Claramunt, Carrete, Arias, o els més recents Albelda o Baraja és el que seria necessari recuperar per començar a reflotar la nau valencianista.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email