Claramunt, el nostre Pep

VALENCIA. Si en els últims anys una data ha tingut un component simbòlic esta ha estat la de l'11 de setembre, primerament pels atemptats de Nova York i posteriorment per la diada de Catalunya i les seues reivindicació sobiranistes, però esta mateixa data també té un component important per al València CF, ja que un 11 de setembre de 1966, va debutar oficialment amb el primer equip Pep Claramunt, en un partit de lliga contra el Deportivo de la Corunya a Riazor.

Fa dos setmanes, amb motiu del cinquantenari d'este debut, la Fundació del València CF li va retre un més que merescut homenatge. Iniciativa enmarcada en l'àmbit de recordar a les persones i els fets que han tingut importància en la trajectòria del club valencianista.

Pep Claramunt va nàixer a Puçol, el 10 de juliol de 1946, debutà amb el València amb només vint anys, va ser campió de Copa el 1967 i de Lliga en la temporada 1970-71, amb el club de Mestalla va disputar un total de 381 partits marcant 83 gols.

Claramunt I, com també se li coneixia, per diferenciar-lo del seu germà Enric, seria un bon exemple d'esta cada vegada més "rara avis" que són els "one-club men", jugadors que desenvolupen tota la seua carrera professional en un sol equip .

El palmarès de Claramunt, sobre ser important, va poder haver estat més gran si la fortuna no haguera estat tan esquiva en les tres finals coperes disputades de manera consecutiva: el 1970 davant el Reial Madrid, el 1971 contra el FC Barcelona (4-3) quedant-se a les portes d'aconseguir el doblet i l'última el 1972 contra l'Atlètic de Madrid (2-1). De la mateixa manera en la temporada 71-72 el València CF va quedar subcampió de lliga a només dos punts del Reial Madrid, equip que es va beneficiar del lamentable arbitratge del col·legiat Sánchez Ibáñez en el partit que va enfrontar a madridistes i valencianistes a Mestalla el 19 de març de 1972.

Al costat de Paquito va formar, al mig del camp valencianista, una dupla que va marcar època. Pep Claramunt era un jugador que dominava totes les facetes tècniques del joc: parar, tocar, controlar, passar, fins i tot marcar. Es movia per tot el camp, igual defensava que atacava. Li pegava amb les dos cames i no tenia problemes en l'un contra un. Di Stéfano li va donar tota la responsabilitat de l'equip des del centre del camp. A més, durant moltes temporades va ser l'encarregat de llançar els penals al València, fallant únicament dos en tota la seua carrera.

La seua importància en l'equip era tal, que moltes vegades, potser massa, va haver de jugar lesionat, valga com a exemple que a la lliga 1970-71 va participar en els 30 partits del campionat malgrat fer-ho infiltrat en el tram final de la competició. Com ell mateix afirma: "menys mort, em van fer jugar en qualsevol estat". Es va convertir en imprescindible i tots els seus entrenadors pensaven que ho era. Però este va ser el gran error, amb ell es van cometre tantes barbaritats que la seua carrera al València va ser més curta del que tots hagueren esperat, els seus dos últims anys van estar marcats per les lesions pel que no va poder jugar pràcticament res.

Així, Claramunt, amb 30 anys acabats de complir va rebre la baixa. Com tantes vegades en este club van fallar les formes i el tacte cap a un dels jugadors claus de l'entitat.

Ens queda imaginar que haguera passat en el València CF dels fitxatges rutilants de Ramos Costa, amb un Pep Claramunt pletòric, que haguera tingut ocasió de restablir-se degudament de les seues lesions.

Per a molts aficionats forma part del poker dels millors futbolistes valencians i valencianistes de la història: Cubells, Puchades, Claramunt i Albelda. Els quatre representen diferents etapes de la vida d'este quasi centenari club.