Enrique Molina, el factor desequilibrant

VALÈNCIA. Esta vesprada a l'estadi de Mestalla, hauria d'haver-se disputat un nou partit entre els primers equips del València i del Llevant, un enfrontament iniciat, en competicions oficials l'any 1920 quan, en el campionat Regional, els valencianistes començaren a jugar contra el Gimnàstic FC i el Llevant FC, els dos equips que, al 1939, es fusionaren per crear l'actual Llevant UE. 

Si durant la disputa dels primers campionats regionals de València s'haguera otorgat un premi al jugador més valuós, a l'estil NBA, amb molta probabilitat este guardó haguera acabat en mans del  centrecampista del Gimnàstic FC i després del València FC,  Enrique Molina Soler “Molina”.  Un jugador infatigable, fort i enèrgic. Capaç d'abarcar tot el mig del camp. En defensa podia fer-se amb tots els balons solts i una vegada recuperada la posesió pujar-lo cap a la porta rival. Un autèntic “todocampista”, utilitzant el terme inventat per Valdano, que junt a Salvador i Amorós va formar una línia medular coneguda com la “gloriosa”, per les jornades de glòria que li donaren a l'equip valencianista. 

La seua arribada al FeCé, en l'estiu de 1924, va commocionar les estructures existents al futbol valencià. La seua incorporació fou tota una declaració sobre quina anava a ser la direcció que els dirigents blanc i negres volien donar-li al club de Mestalla, ja que el seu fitxatge, al mateix temps que reforçava notablement als valencianistes, implicava afeblir enormement al seu principal rival. Amb la seua incorporació, l'entitat valencianista va conquerir els tres següents Campionats Regionals, sent Molina un dels grans protagonistes i el factor decisiu que va desnivellar, definitivament, l'equilibri de forces que existia al futbol del cap i casal. La seua marxa del club granota al merengot fou un colp, quasi mortal, per a les aspiracions dels gimnastiquistes de continuar sent l'equip dominador a València. 

Enrique Molina va viure, durant les seues deu temporades al València, tot el procés que va conduir al club a convertir-se en la principal referència esportiva a les nostres terres: el final de l'amateurisme, la professionalització dels jugadors, el debut a la Copa d'Espanya, la creació del campionat de Lliga i l'ascens a la Primera Divisió l'any 1931. 

Com a valencianista va disputar 326 partits, aconseguint guanyar diferents campionats regionals i el campionat de Segona Divisió de la temporada 1930/31, el que va significar l'ascens  a Primera, a més va arribar a ser internacional B en 1927. Es va retirar en 1934, després de rebre per part del València un homenatge en el que s'enfrontaren els propietaris de Mestalla i un combinat de jugadors nacionals. 

Molina va morir al front soviètic durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial, on va arribar com a soldat voluntari de la Einheit Spanischer Freiwilliger, unitat militar popularment coneguda com la “División Azul”, milícia que es va desplaçar per donar suport a l'exèrcit de l'Alemanya nazi. Es va allistar al 1941 i quan en 1942 es va repatriar la primera expedició, ell va renunciar a fer-ho. 

Segons algunes fonts va morir durant el setge  de Leningrad, el 15 de Juliol de 1943, per les ferides al cap que li provoca un obus d'artilleria soviètic mentre conduïa, una moto amb sidecar, en què transportava a un capità i a un comandant. Altres autors assenyalen la seua mort, a l'hospital de sang de Ssluzk, a causa de les ferides al ventre rebudes per eixe projectil. Les seues despulles mortals estan soterrades al cementeri de Mestelevo en Rússia.