Entre el respecte i la valentia... l'orgull

VALÈNCIA. Ocòrrega el que ocòrrega d’ací al final de la temporada, el duel de diumenge quedarà per a la posteritat per tantes i tantes imatges pura emoció que ens corroboren que el València ha ressuscitat i el més important, ha recuperat la connexió mística amb la seua gent.

Perquè mai oblidarem eixa marea humana anegant l’Avinguda de Suècia per espentar el bus de l’equip, com el poble que despedeix els seus soldats abans partir cap a una batalla. Molts futbolistes no sabien que allò era possible en la jornada 13 de Lliga. Molts no saben fins a on pot espentar esta afició quan se sent com ara, orgullosa i identificada amb eixa forma de buidar-se i competir.

El minut de silenci més sorollós, carinyós i emotiu que es recorda en Mestalla. Perquè, menys silenci, en el record a l’entranyable Jaume Ortí hi hagué de tot i en grans quantitats, una injecció de sensibilitat que el famós palmito del 71, el del València Campió, va estendre per la gradería de Mestalla. Pura pell.

Després, quan tot apuntava a una eixida volcánica del València, l’equip va recular ja quan el Barça encetà el duel. No va ser un postureig momentani, sino una estrategia que acabà tornant-se en contra, perquè l’equip va caure en un excés de respecte cap al líder, molt lluny dels codis amb què s’havia comportat al llarg del campionat. Va jugar amb foc.

Però somiar en gran exigeix soltar les cadenes, eixe pas avant que va posar Mestalla en peu i va sacsejar el Barça. Van ser 23 minuts a un punt del lideratge, però què 23 minuts. Poc importa, el gol de Rodrigo i la seua “bonica” dedicatòria a Jaume amb la perruca taronja no s’oblidarà mai, de fet ara acabe d’emocionar-me mentres junte estes lletres. La imatge del davanter despren respecte, grandesa, títols…tot el que evoca eixa perruca, tot el que hi ha entre el respecte i la valentía… l’orgull. Allò que fa el València temible.