X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

cinema

Esclaus de la plataforma digital

La televisió a la carta està canviant els hàbits de consum audiovisual. Mitjançant el visionat en streaming és possible l’accés a una quantitat pràcticament infinita de pel·lícules i sèries. Significa també que hi ha una major diversitat en els continguts? Veiem realment el que volem?

12/08/2018 - 

VALÈNCIA. És una conversa habitual, i no necessàriament entre especialistes o aficionats a la cultura audiovisual. Algú parla d’una pel·lícula que ha vist recentment i de manera automàtica, quasi a l’instant, un altre pregunta: “Està en Netflix?”. És, de llarg, la més popular, però n’hi ha d’altres, com Movistar+ o HBO. Les plataformes digitals de visionat a demanda estan de moda. Lluny queden els temps en què Filmin era l’única que permetia en Espanya l’accés a continguts en streaming. El desembarcament dels gegants multinacionals ha vingut acompanyat de grans campanyes publicitàries que han aconseguit el seu objectiu: si no estàs abonat a alguna d’elles, estàs fora d’ona. I, quasi amb tota seguretat, no podràs participar en les converses a l’última. Els mitjans, convertits en un engranatge més de la promoció, quan no directament implicats en les plataformes en l’àmbit empresarial, dediquen articles als continguts que podrem vore en els propers mesos o establixen comparatives per dilucidar quina és l’opció millor. Perquè el que ni tan sols es qüestiona és que es puga sobreviure sense elles. Del que es tracta, diuen, és de trobar la que millor s’ajusta a les nostres necessitats.

És evident que els hàbits de consum han canviat. Els addictes a la televisió a la carta adduïxen que no tenen temps per a anar al cinema, que les quotes mensuals són molt barates i que catàlegs com el de Netflix posen a la seua disposició una oferta tan àmplia que no cal buscar en un altre lloc. A vegades, inclús afirmen que “hi està tot”. El que es traduïx, en orde de preferència, per pel·lícules d’èxit, sèries de moda (es a dir, posades de moda per la mateixa plataforma) i programació infantil, perquè els xiquets són una de les excuses recurrents d’aquells que argumentaven falta de temps per a acudir a les sales de cinema. I després hi ha la qüestió de la varietat. Com més plataformes i oferta, millor. El mateix que deien de les televisions privades, se’n recorden?

Cal admetre que resulta difícil trobar motius per qüestionar tal panacea audiovisual. La rendició ha sigut immediata, total. I en tots els àmbits: Netflix va arribar a col·locar dos de les seues produccions per a televisió entre les pel·lícules a competició del Festival de Cannes 2017, la meca del cinema d’autor. Ací, evidentment, no parlem de telefem, sinó de títols que salvaguarden l’etiqueta de qualitat que busquen les plataformes digitals. Per a realities ja hi ha els canals convencionals (que mantenen xifres d’audiència desorbitades, per cert). Els únics que van frenar els peus de Netflix van ser els distribuïdors francesos, que van vore en perill el seu negoci i van aconseguir que es fera un canvi en les bases del festival, exigint que a partir d’ara només puguen entrar en competició per la Palma d’Or pel·lícules que posteriorment seran estrenades en la gran pantalla.

The Cloverfield Paradox (Julius Onah, 2018)

Però els símptomes no deixen lloc al dubte: tard o d’hora perdran la batalla. I cada vegada són més les pel·lícules que s’estrenen directament en la televisió. El panorama ha canviat fins al punt que les sèries s’estrenen de colp, posant a disposició de l’espectador tots els capítols d’una temporada al mateix temps. Una altra de les novetats són les instant movies: pel·lícules que s’estrenen el mateix dia que es dóna a conéixer el seu tràiler. Va ser el que va succeir amb The Cloverfield Paradox (Julius Onah, 2018), tercera entrega de la sèrie iniciada en cinemes amb Cloverfield (Matt Reeves, 2008). L’avanç es va emetre durant la Super Bowl i anava seguit de dos frases: “Only on Netflix. Tonight”. No d’ací a dos setmanes. Esta nit. Així que, si eres fan de la saga i tenies altres plans, ja pots canviar-los. Perquè sí, després estarà disponible igualment, però la gran paradoxa és que l’anunci aconseguix generar ansietat en l’espectador.

No és, però, el problema més gran d’unes plataformes amb l’objectiu, mai negat, d’aconseguir la màxima quantitat d’abonats en tot el món. Resulta més preocupant que, per a abastir eixe objectiu, elaboren productes amb tal vocació majoritària que desemboquen en la uniformització dels continguts. Les sèries de Netflix s’han de vendre a espectadors de tot el planeta, però els gustos no són els mateixos en cada país. La solució és recórrer als tòpics més comuns, un fet que deriva en una eliminació de la diversitat i, en conseqüència, la invisibilització de la diferència i la peculiaritat cultural. Els catàlegs de les plataformes digitals són molt amplis, cosa que els permet cobrir-se les espatles i argumentar, per exemple, que disposen de títols tan exòtics com Lung Boonmee raluek chat (Apichatpong Weerasethakul, 2010). Llàstima que no els publiciten. És un cas similar al dels servidors de música online: pot ser que tinguen els discos de minúsculs segells independents, però el percentatge majoritari d’escoltes, amb una diferència abismal, correspon a artistes multinacionals. Al remat, tot el món seguix veient i parlant de Stranger Things, perquè la quantitat de continguts obliga a seleccionar, i el que se selecciona és el que es publicita. Un altre miratge per a que continuem pensant que escollim el que volem.

EDUARDO GUILLOT (València, 1967) és periodista cultural. Escriu amb regularitat en CulturPlazaUrban i Rockdelux, entre d’altres.

Noticias relacionadas

ENTREVISTA

Virginia Lorente, un nou racionalisme per a la identitat urbana de València 

Por  - 

A València les mentires sobre la mateixa ciutat han fet fortuna fins a compondre una realitat a trossos formada per llegendes recurrents. La València barroca i excessiva va calar en el relat arquitectònic, fent vore que passar-se de frenada i ofrenar al deliri era l’afició més arrelada. Dimonis, no. El racionalisme (també) va impregnar molts dels carrers i va fer de l’harmonia i la contenció la seua mestria.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email