X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Gazpacho 

Perquè esta institució mai fou una moda, colp de sort u oasi de cinc o deu anys en un segle, sinó ens amb arrels més profundes que sap que on ahir hagué un Deportivo hui queda un Sevilla. I demà, altra cosa. És la diferència amb aquells que vestien de taronja o ara berenen paella: El València sempre sobreviu als seus enterradors, eixa és l'única veritat...

14/03/2018 - 

VALÈNCIA. Ser l'últim en arribar als llocs sol comportar estigmes. El València, sent el més jove entre els grans, arrossega un d'un segle de durada: Mai el consideraren un dels seus. Després de moltes negatives, quan el Barcelona finalment acceptà vindre a Algirós per primera vegada alineà a l'equip reserva. L'Oviedo, al 1934, estigué dos setmanes celebrant la seua classificació per a la final de Copa abans de jugar-se el partit de tornada. I hagué qui en 1928 no el volia en la competició professional per considerar-ho un equip 'primitiu'.

La cosa podria ser més extensa. Però no tenim temps ni ganes. Busquen en l'hemeroteca i es cansaran de trobar desvergonyiments des de 1919. Tracta d'un furor heretat, ho veiem repetidament. A cada moda, un nanet pujant-se a les barbes.

Mai vaig entendre eixa pulsió, més, quan quasi tots ells, després, aplaudeixen amb les orelles a l'enemic comú. Tal vegada per alguna cosa estiga la Lliga com està. Perquè lluny de construir fronts entre iguals no hi ha més que aliances castellanes amb la tirania.

Sent ells qui així ho volen no hauria d'importar-nos. Més sabent que el València sempre queda. És com les coses antigues, ancestrals, que perduren en l'ambient, sobrevivint estoicament als canvis mentre observa com va mutant el paisatge al seu al voltant.

Fa anys, acostumaren a presentar-se a Mestalla a jugar de taronja, en pla graciós. Amb retintín. Sense necessitat, atès que els colors no obligaven a un canvi d'equipació. Els seus partidaris, fins i tot, es mostraven orgullosos de la provocació. Molts, ací, s'indignaven, estúpidament, en vore-lo. Saps on acabaren tots eixos al poc de temps? A segona B. En segona, els més afortunats. Lloc on aniran a parar els de "El VCF es de lo chinos"; l'últim hit en la llista d'èxits.

Alguna cosa pareguda va ocórrer amb el Vila-real, quan començà a traure pit amb allò de el millor equip del continent signà el seu descens a València. Mateix final li espera al Màlaga, topant-se de sobte amb un equip decent tampoc perderen l'oportunitat de passar-se les hores mirant per damunt del muscle al València. I ens deixem al Dépor i els seus càntics, les seues pancartes, els seus titulars... atrapats ara en un ascensor desbaratat. On van estar sempre.

No és menester negar que molts dels mals que pateix el València se'ls ha guanyat a pols ell a soles. O que no té pecats per purgar (exemple, el servilisme acomplexat envers la Madrid mediàtica, buscant la seua acceptació, la medallita, de manera malaltissa i colonial). Es tracta de saber que al Fé-Cé li basta amb quedar-se quiet al seu lloc, sense més, per a vore desfilar rumb al cadalso a tots els que aprofiten cada constipat per a propasarse amb ell, encegats pel seu (fals) èxit momentani. Perquè esta institució mai fou una moda, colp de sort u oasi de cinc o deu anys en un segle, sinó ens amb arrels més profundes que sap que on ahir hagué un Deportivo hui queda un Sevilla. I demà, altra cosa. És la diferència amb aquells que vestien de taronja o ara berenen paella: El València sempre sobreviu als seus enterradors, eixa és l'única veritat.

I així seguirà sent, perquè mai necessità aconseguir l'excel·lència per a brillar. Li basta amb una xicoteta dosi de sentit comú per a tornar a la rutina.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email