Jo no m´oblide

VALÈNCIA. Era una data propera al nadal del cap d'any de 2016. El València donava tombs fidel a aquella frase del "Todos somos capitanes" del meu venerat Carlos Goñi "cuando no tenía claro a qué puerto dirigirme, cualquier viento que soplara nunca era a mi favor". En mans d'una encarregada de l'amo que no tenia experiència, coneixements, ni la humilitat suficient per a reconèixer les seues limitacions, el València era un club instal·lat en el sotsobre més absolut.

Amb una plantilla d'indolents capritxosos, campions del món únicament en els seus egos, i un entrenador al comandament que va venir per a autopromocionar-se més que per a traure al carro del fang (per a decepció d'aquells els qui confiem en el seu currículum -no m'amague, jo el primer de la llista-), el còctel d'incongruències era majúscul.

Tot es va trencar definitivament amb el "Fuori" de Prandelli. Una posada en escena "caparrosiana" no sense part de raó, però absolutament inútil doncs no perseguia més fi que enfervorir a les masses en lloc de posar-li les piles a eixe vestuari. Després del "Fuori" va arribar la derrota en Anoeta amb un equip que li va donar l'esquena al seu entrenador. L'equip ja no va tornar jugar fins a gener, atès que el partit davant el Madrid va quedar ajornat. Faltaven dos setmanes perquè "Césare" protagonitzara una fugida d'òpera bufa, tirant-se en marxa de l'autobús". Deu dies abans hi havia un home inquiet i preocupat per l'equip. Sabia de la fractura en el vestuari i intuïa -així ho va comentar en un sopar amb els seus més pròxims- que li anava a tocar apagar l'incendi més gros de tots els que havia sufocat com a bomber d'emergència. Eixe home era Salvador González Marco "Voro".

El de l´Alcúdia porta al club en la sang, per això era l'home indicat per a intentar salvar la situació -no es podia fer molt més amb aquella matèria primera-. I així ho va fer encara que quasi li costara una malaltia. Perquè Voro va haver d'aguantar el que ningú que no fora de la casa haguera assimilat amb tal de traure aquella situació.

Voro va haver de menjar-se marrons de la grandària de "Godzilla". Des que Fede Cartabia s'esborrara en vespres d'un partit en el qual tenies molt pocs efectius, a bregar amb que Siqueira, Alves i Nani s'alçaren enmig del repàs a les activitats nadalenques de la plantilla. Mentre -encara com a delegat- comentava quins jugadors anirien a portar joguets als xiquets hospitalitzats, el trio ja esmentat es va alçar i li'l van deixar amb la paraula en la boca perquè com s'anaven fora en nadal, eixa activitat no els importava "ni gens ni mica".

D'eixes Voro va haver d'aguantar tantes com per a escriure un llibre. El dia que es decidisca amb les seues memòries, van a ser un èxit absolut. No obstant açò Voro ja va deixar un avís a navegants en la seua última roda de premsa com a entrenador del València *CF "la plantilla és la que és. Els conec molt bé i he conviscut molt amb ells dins i fora del vestuari", va sentenciar el de l´Alcúdia per a rematar amb la clau de tot açò "si em demanen la meua opinió, la vaig a donar". Voro havia pres en sis mesos més matrícules que la DGT en setmana Santa.

I gràcies a Déu, Voro va donar la seua opinió. En aquell menjar amb Marcelino ara fa un any. Estem segurs que el de l´Alcúdia va passar totes les factures que guardava acumulades i que a més la gran majoria d'elles vindrien a corroborar el que Marcelino intuïa. Però feia falta algú que clavara el matxet i tallara, i aquell informe de Voro va ser clau per a netejar un vestuari que avui és de Champions. 

Per això hui que l'equip té 70 puntazos i estem tots contentíssims de tornar a la Champions. Hui que repartim mèrits (de manera justa) entre Mateu Alemany, Marcelino i alguns futbolistes, jo mire any i mitjà per a arrere i li done les gràcies a Voro. Jo no m'oblide.