X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

La camiseta d'Abdennour

El club està empetitint-se a passos agegantats, les arrels desapareixen i si algú no ho frena de seguida va a ser difícil de canviar en el futur. I més, si el discurs oficial continua sent poc ambiciós i provoca gestos d'inferioritat com el d'Abdennour o el de Munir

23/03/2017 - 

VALENCIA. Hernández Hernández havia xiulat la fi del partit. El València queia al Camp Nou. Havia donat la cara, és cert, però al cap i a la fi se'n tornava cap a casa amb una nova derrota. I què? En eixe mateix moment, Abdennour accelerava el seu pas per dirigir-se com qualsevol fan embogit en direcció al seu ídol. Sense quasi temps per a què Messi es girara, el bo d'Aymen ja s'havia llevat la camiseta com a clar senyal de què volia canviar-li-la. A l'estrela del Barça apenes va tindre temps de reaccionar. Com a gest instintiu, Leo es despullà i va agafar el 'regal de col·leccionista' del dorsal 23. Què collons -amb perdó- haurà fet Messi amb la camiseta d'Abdennour? Eixe dubte no deixa de pegar voltes sobre el meu cap. I encara sense resoldre'l em quede amb el somriure del tunisià: "Faena feta" pensaria el central amb el souvenir a la mà i oblidant-se de què en el 3-2 havia estat defensant amb la mirada. Que trist és tot!

El pseudohomenatge protagonitzat per l'ex del Mònaco a qui sols li va faltar demanar-li un autògraf defineix a la perfecció allò en què s'ha convertit una entitat històrica a Europa que el passat dissabte complia 98 anys. Hui és un club menor, sense exigència en el qual qualsevol cosa és vàlida. On ha quedat l'orgull de lluitar per l'escut de la rata penada en tots i cadascun dels escenaris siga qui siga el rival? Eixe principi també ha desaparegut? Em negue a creure-ho. Encara que analitzant com actua Meriton, tampoc m'estranyaria massa. De tots és coneguda l'admiració de Lay Hoon pel Futbol Club Barcelona. El Barça és la seua referència. Fins i tot conten les males llengües que va arribar-se a declarar fan culé en el primer dinar de directives l'any que estrenava el càrrec.

El València ha aplegat a un punt inadmissible. Transmet la sensació de què tot val. El conformisme s'ha convertit en el modus vivendi de futbolistes, entrenadors i directius. Mai passa res. L'equip perd a Can Barça i el discurs del portaveu del club és que "la imatge ha sigut fantàstica". Són paraules literals de Juan Sol, conseller de l'entitat, a la conclusió del matx. Amb el màxim respecte al 'Loqui', sembla que haja perdut la memòria. Que un procés d'amnèsia transitòria li haja fet esborrar del seu record el que significa deixar-se la vida -i la salut física- per este club. Sol, a qui jo no he tingut la sort de veure xafar l'herba, era -mon pare sempre m'ho definia així- com un guerrer que no negociava un esforç, una carrera de més, una gota de suor extra. Un portent al servei del futbol...i del València. I ara, imbuït per la gestió dels responsables de Singapur, accepta com a positiu caure... però sense fer el ridícul al Camp Nou.

I per suposat que es pot perdre al coliseu blaugrana. És més, entra dins de la llógica. Però en una temporada en la qual, el conjunt blanc-i-negre suma dos punts més (30) que jornades s'han disputat (28), no és de rebut. No per a una entitat que aspira a recuperar la seua grandesa. La mateixa que està deixant escapar dia a dia amb la gestió de Peter Lim i que, tot i les seues bones intencions, seguix sense canviar. Els propietaris continuen sense saber on estan i no són capaços ni de fer-se respectar per la plantilla. Com va quedar de manifest a la ciutat comtal el passat cap de setmana. Allí, Lay Hoon i Anil Murthy van aprendre de les errades i, a diferència del que va succeir a Madrid, si van rebre a l'hotel de concentració als aficionats de la penya Lo Rat Penat. Només faltaria! No obstant això, no van provocar que cap futbolista baixara de la seua habitació per atendre als seguidors que fins allí s'havien desplaçat. "Ens anem fill que no baixen jugadors", li deia el pare al seu xiquet que havia vist com la il·lusió de veure a algun dels seus ídols s'havia transformat en una decepció absoluta. Una més. I el valencianisme no està precisament com per a què els nanos -que cada vegada són menys- vagen desencantant-se del seu club.

Per desgràcia, enguany les alegries són escasses i el sentiment de pertinença quasi inexistent des que Meriton s'obstinà a internacionalitzar l'entitat -no ho han aconseguit- oblidant-se del que vertaderament importa: els aficionats de casa. I així és molt complicat que els més jóvens vulguen fer-se del València renunciant a guanyar-ho tot defensant al Barça o al Madrid. El club està empetitint-se a passos agegantats, les arrels desapareixen i si algú no ho frena de seguida va a ser difícil de canviar en el futur. I més, si el discurs oficial continua sent poc ambiciós i provoca gestos d'inferioritat com el d'Abdennour o el de Munir. Perquè al madrileny li va faltar temps per demanar perdó després de marcar al Camp Nou. És lloable mostrar un respecte per la que va ser la teua afició...però demanar perdó? Perdó? Perdó és el que li ha de demanar als seguidors blanc-i-negres per no donar el nivell que d'ell s'esperava. Per no competir cada partit, per deambular per zona de ningú. Per això si s'han de demanar disculpes i no per fer el teu treball. Un poc d'autoexigència. Ja hi ha prou de fomentar el sentiment d'inferioritat. Creem en nosaltres!

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email