La Copa del 67 o les falles al Bernabeu

VALENCIA. Diuen que una de les característiques històriques del València CF ha sigut el seu caràcter "bronco y copero", expressió nascuda a les cròniques periodístiques madrilenyes que relataren la victòria valencianista a la final de Copa, en eixos moments anomenada «del Generalísimo» de 1940-1941, la la primera a arribar a les vitrines valencianistes. 

A banda d'esta edició, el torneig del KO ha vist triomfar als de Mestalla en altres sis ocasions: 1948-1949, 1953-1954,1966-1967,1978-1979,1998-1999 i 2007-08. 

En pocs dies es compliran cinquanta anys de la victòria aconseguida a la Copa de la temporada 1966-67. Per este motiu hui anem a recordar eixa fita. 

La temporada 1966-1967 va arrencar amb una delicada situació econòmica. Este fet va provocar que es donaren de baixa a nombrosos jugadors, quedant reduït el primer equip a vint elements i que tan sols es fera un fitxatge, el paraguaià Vicente Jara, procedent del Còrdova incorporat una vegada acabada la Lliga, per jugar la Copa. A falta de contractacions es va recòrrer a ascendir al primer equip a jovens del CD Mestalla com Pep Claramunt, Terol i Esteve. 

L'equip entrenat per Edmundo Suárez "Mundo", va quedar en la sisena posició a la Lliga i Waldo va ser el màxim anotador de la competició amb 24 gols en 30 partits. A la Copa de Fires després de passar dos eliminatòries contra l'Estrella Roja de Belgrad i el Nuremberg va caure davant el Leeds United anglès. 

La gran alegria d'eixa campanya va arribar en el torneig de Copa, on el València CF es va proclamar campió, fet que no es produïa des de l'any 1954. 

Els valencianistes van començar en la ronda de setzens de final, amb una eliminatòria senzilla contra el Cadis. En l'anada, el València va vèncer per 1-2 i a la tornada per 6-0. En els huitens de final el rival va ser el Betis. L'anada a Sevilla es va saldar amb derrota 2-1, mentre que a Mestalla els de "Mundo" s'imposaren per 3-0. En este partit va debutar Jara. En quarts de final, el rival va ser el Real Madrid, 2-1 a Mestalla remuntant el gol madridista amb dos dianes de Jara i Waldo. El partit de tornada també finalitzà amb victòria valencianista, esta vegada per 0-1, obra de Waldo. 

Les semifinals portaren un enfrontament entre equips valencians. A Elx, va perdre el València per 2-1, en un partit molt difícil i que es va complicar des de l'inici. L'eliminatòria es va resoldre a casa amb dos gols de Waldo. Amb este resultat el València tornava a classificar-se per a una final copera. 

I va arribar el gran dia, el diumenge 2 de Juliol de 1967, al Santiago Bernabeu esperava l'Athletic Club de Bilbao, l'equip en eixe moment considerat "rei de copes". El València no va estar a soles, prop de 30.000 valencianistes, amb l’il·lusió de tornar a casa com a campions, es desplaçaren a Madrid per presenciar la final. 

El València CF presentà la següent alineació: Abelardo, Sol, Mestre, Tatono, Paquito, Roberto Gil, Poli, Guillot, Waldo, Claramunt i Jara. 

Per la seua part, per l'Athletic Club jugaren: Iríbar, Orúe, Echeverría, Aranguren, Zugazaga, Larrauri, Saez, Artagoitia, Arieta II, Uriarte i Lavín. 

El marcador l'inaugurà Jara per al València poc abans d'arribar al descans. A la segona part el València va dominar el joc i Paquito, a passada de Guillot, va aconseguir el segon gol al minut. L'Athletic Club va retallar distàncies per mediació d'Argoitia. Amb este resultat va acabar el partit i el València es proclamava per quarta vegada en la seua història campió de Copa. El trofeu va ser recollit pel capità valencianista Roberto Gil, moment en el qual, l'afició valenciana desplaçada a Madrid, embogida per l'alegria i la passió, no va dubtar en convertir el coliseu madridista en una xicoteta sucursal de la València fallera i pirotécnica. Les traques i els masclets començaren a aflorar per les grades i la gespa davant la incredulitat de bascos i madrilenys i la felicitat inmensa dels valencianistes. 

"Sólo el fútbol con su enorme fuerza popular, es capaz de trastocar el calendario. 

En este atardecer caluroso, el Estadio Bernabeu parecía como si por arte de magia la cinta de los meses hubiera ido hacia atrás a través de un extraño túnel del tiempo y se hubiera detenido en el 19 de marzo pasado. 

Las tracas estallaban en todos los rincones del gran recinto [...]. 

Y este pájaro nocturno que es el <<rat penat>> pudo volar victorioso en la caliente noche madrileña con las tracas estallando en este Bernabeu fallero". (El Mundo Deportivo, 3 de julio de1967) 

Hui, amb les actuals mesures de seguretat, estes imatges serien impossibles de repetir, però esperem que, més prompte que tard, les traques i els masclets tornen a anunciar que el València de nou és un equip campió.