X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

La llotgeta de Mestalla

L'Antonio Puchades presentava un aspecte magnífic. Però la falta de previsió per part del club va embrutar una cita, que més enllà del resultat, havia de ser una festa...

30/03/2017 - 

VALENCIA. Dissabte no vaig tindre la sort d'estar al Mini de Paterna. M'haguera agradat, però em va resultar impossible. El filial, després de molts anys, aconseguia omplir el seu estadi de gom a gom. L'afició tornava a enganxar-se a la cantera. L'Antonio Puchades presentava un aspecte magnífic. Però la falta de previsió per part del club va embrutar una cita, que més enllà del resultat, havia de ser una festa. Poc abans que arrancara el partit, un parell de centenars de seguidors es quedaren a les portes sense tindre l'opció d'accedir al recinte. Socis del València que no pogueren gaudir dels canterans perquè el camp estava a rebentar. Una circumstància que, segur, no tornarà a ocórrer en la promoció d'ascens -no tinc cap dubte que els xics de Curro la disputaran- perquè els nanos jugaran a Mestalla. Un detall més el qual s'havia d'haver visualitzat prèviament. Però, per desgràcia, d'un temps a esta banda, l'entitat ha deixat de cuidar eixos detalls que fan d'un gran club, un club gran.

I si no que li ho diguen Fernando Gómez Colomer. L'etern '10' va viure la derrota davant el Barça B en un cantó del camp, alçat sobre una mena de cornisa en una imatge indigna per al futbolista que més vegades ha defensat la camiseta amb la rata penada en l'escut en partit oficial. I sé que ell mai demana estar a la zona VIP, que preferix veure els duels des de la graderia passant desapercebut, però d'ahí a haver de fer malabarismes per no caure a terra hi ha un abisme. Naixia, com van batejar a les xarxes socials amb el seu sarcasme habitual, la 'llotgeta de Fernando'. Deplorable. Una cosa és no contemplar la seua figura com a alternativa a ocupar el càrrec de director esportiu i altra ben diferent no tindre un tracte preferent amb una de les llegendes vives de la nostra terra. Fins i tot, em conten que el caos organitzatiu va ser tal, que va haver-hi un moment en el qual els directius del Futbol Club Barcelona no tenien lloc on asseure's. Ja saben, detalls que marquen la diferència.

Però tinc la sensació de què tot açò va a canviar. I, repetisc, parle a soles de sensacions. Les que hem va transmetre Mateu Alemany durant la seua presentació com a nou director general. El seu discurs fa olor a futbol. A persona que sap d'allò que parla. Res a veure amb Lay Hoon, Kim Koh o Anil Murthy. El balear coneix els codis d'este esport i la seua posada en escena va girar entorn a un únic concepte, el de l'exigència. Una virtut que hem trobat a faltar des de l'aterratge de Meriton al Cap i Casal. Mentre la teoria de la presidenta era que l'entitat milloraria quan la pilota entrara, la filosofia del nou mandatari és totalment oposada: "El vessant esportiu funcionarà quan ho facen altres facetes del club". Mentre Murthy s'atrevia a assegurar que l'afició no estava cabrejada amb la gestió de Lim, Alemany considera positiu que Mestalla expresse la seua disconformitat perquè "ens obliga a treballar més fort". Qüestió de perspectiva.

Ara ens queda conèixer el més important, si el màxim accionista li va a permetre treballar. Fins a quin punt tindrà autonomia per a, com ell mateix va apuntar, ser l'últim interlocutor vàlid amb la propietat i que aquesta, prenga les decisions basant-se en la proposta final del nou director general. Perquè el que a tots ens ha quedat clar és que amb este nomenament, Lay Hoon dóna un pas enrere. O dos o tres. Que, com venia succeint en els darrers mesos, ella va a desaparèixer del dia a dia del club. Que el temps ha demostrat que el càrrec li venia gran i que ser una executiva exemplar a nivell empresarial no garantix, ni molt menys, tindre capacitar per a regir una entitat esportiva de la grandària del València. Que, per fi, el club va a estar representat en les diferents llotges dels estadis espanyols -de moment d'Europa ni parlem- per un home reconegut en el món del futbol, que podrà encertar més o menys, però amb un prestigi i un respecte guanyats amb esforç i dedicació en el passat.

Fins i tot, el canvi que suposa l'arribada d'Alemany va quedar retractat durant la seua posada en escena i en cap moment va ser captat pels companys dels mitjans de comunicació. Tots ells estaven pendents del nou mandatari i quan este entrava per la porta, la premsa gràfica li va donar l'esquena a Lay Hoon fins al punt de què no podia aplegar a la seua cadira i va haver d'esperar alçada darrere dels fotògrafs a què els companys es dispersaren per asseure's al lloc que li corresponia. Una imatge que resumix una etapa que, com quasi totes, comença amb esperança però que, vistos els precedents, haurem d'esperar a valorar, almenys alguns mesos. Retornar la credibilitat al 'Projecte Lim' no és tasca senzilla.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email