història vcf
L'últim gol, del primer de l'elèctrica
29/09/2018 -
VALÈNCIA. Aprofitant que el València juga hui a Donosti, no pot haver millor ocasió per recordar la figura d'Epifanio Fernández Berridi “Epi”. El primer en ser nomenat, quan es recita de carrereta als integrant de la mítica “davantera eléctrica”: Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza. Una línia d'atac que encara hui, setanta anys després, és recordada pels aficionats blanc-i-negres. Ells cinc van donar moltes alegríes, primer en forma de gols, que més tard es convertiren en títols lliguers i copers als anys quaranta del passat segle.
El fixatge del jugador format a l'Euzko Gaztedi, Bascònia i a la Real Societat, no va ser gens senzill, la directiva valenciana va haver de lluitar de valent per fer-se amb l'extrem dret "txuri-urdin", pel qual el club donostiarra tenia ofertes de l'Atlètic, Espanyol o Madrid. Finalment, el València va fer-se amb el seu traspàs, junt al del porter Ignacio Eizaguirre, també fitxat de l'entitat basca.
Epi, un dels millors extrems de la història, va donar mostres de la seua extraordinària qualitat técnica, des del mateix moment de la seua incorporació fins a la seua eixida club, quasi una década més tard.
La seua arribada al València va coincidir amb l'inici de la primera edat daurada de l'entitat. Ja en la seua primera temporada, l'equip va conquerir la Copa de 1941. No seria l'únic títol que guanyaria amb els de Mestalla, les lligues de les temporades 1941/42, 1943/44 i 1946/47 i la Copa de 1949 completarien el seu més que brillant currículum com a valencianista.
Amb tot, durant la temporada 1948/49, Epi va donar mostres de voler tornar al seus orígens. El jugador volia anar-se'n a la Real Societat, el club de la seua ciutat, però tenia contracte amb el València. Això va provocar unes dures negociacions, no exentes de polèmica. Finalment el president del València, Lluís Casanova, va accedir al desig del jugador per no voler forçar més la situació, amb un jugador que havia marcat fins eixe moment 100 gols.
La seua eixida del club de Mestalla no va poder ser mes cinematogràfica, ni el millor guionista de Hollywood haguera escrit un epíleg més épic per al final de la seua carrera com a blanc-i-negre. El seu últim partit va ser la final de Copa de 1949, disputada el 29 de maig a l'estadi de Chamartín, i el rival no podia ser altre que l'Atlhetic Club, un clàssic coper i el rival per antonomàsia dels donostiarres. La final va ser molt igualada, però als 17 minuts de la segona part, Epi va agafar, quasi al mig del camp la pilota, va arrencar veloç i dedicit cap a l'àrea rival, superant en la seua carrera al defensors bascos Bertol i Barrenechea i, encara que va seguir assetjat per este últim, va arribar fins als voltants del portal defensat per Lezama, qui li va eixir al pas, però Epi, molt hàbil va enviar la pilota a la xarxa enmig de l'alegria dels milers de valencianistes desplaçats a Madrid.
El partit finalitzar amb eixe marcador, el gol d'Epi li va donar la victòria al València, que aconseguia d'eixa manera la seua segona Copa. A nivell personal, per al donostiarra va suposar ficar un immillorable punt i final a la seua etapa com a valencianista, després de nou temporades i 101 gols.
