Noranta minuts

VALÈNCIA. No podem negar que el partit més important en els últims anys per al valencianisme arriba en el pitjor moment possible. Però com açò és la Copa del Rei, és per això precisament que pot ocórrer que el dijous el València CF voltege l'eliminatòria.

El mal moment és una evidència, no una malaltia terminal. Per això crec tan necessari admetre-ho, com a estúpid obviar una realitat tan palmària. A l'equip se li ha fet llarg el mes gener (el mes triat per la LFP davant la deixadesa de funcions de la RFEF perquè es dispute la Copa sense "molestar" als equips que disputen la Champions) a l'equip de Marcelino. Tant com per a portar cinc derrotes consecutives (dos en Copa i tres en lliga).

Eixe esforç fet en la competició del KO condueix inexorablement a dos factors: un, el cansament físic; dos, les lesions. Del primer punt ja hem parlat molt i es revertirà en breu. Dijous -passe el que passe- acaba el període en el qual el València CF afronta dos partits per setmana. I a mitjan febrer tornen les competicions europees, amb el que els rivals dels de Mestalla tornaran a tindre exigència màxima en el ràtio de dos partits per setmana.

Del segon punt, totes les lesions vénen malament. I més enllà de la baixa de Murillo (sembla que mai va jugar ací i que mai tornarà), l'absència de Gonçalo Guedes està matant als de Marcelino. Ho està fent per dos motius: el primer d'ells són els números. Amb Guedes en el camp el València trau una renda positiva dels gols aconseguits i encaixats de divuit al seu favor. Els minuts sense Guedes en el camp llancen un saldo negatiu de 2 gols entre entre encaixats i anotats. El segon motiu és que no hi ha un pla B per a pal·liar l'absència del portuguès. Amb Guedes hi ha un València CF i sense Guedes hi ha un altre.

Per si tot açò fóra poc, les rotacions han minvat el rendiment dels davanters. Rodrigo i Zaza no són els mateixos des de l'arribada de Vietto i des del moment en el qual Marcelino estableix parelles de davanters que roten. No saber-se enterament titulars (amb un Mina que va assumir a la perfecció el seu rol de tercer davanter) ha disparat enmig de la diana del rendiment de l'italià i de l'hispà-brasiler.

I tot i això, crec que és possible. Enumerar els mals no és cremar la falla. No crec que ara siguen tots tan dolents com els apòstols dels blancs i negres, sense grisos, proclamen ara als quatre vents. Ni ara vaig a esbocinar a ningú, ni fa tres mesos vaig pensar que era possible lluitar per la lliga.

Hi ha una generació sencera de valencianistes que esperen amb ànsia els noranta minuts del dijous. Eren unes críos en l'última Copa guanyada i a dia de hui necessiten una nit de bogeria i paroxisme a Mestalla. Necessiten cantar fins a les tantes en l'Avinguda de Suècia. Necessiten que la fatalitat es passege per un altre barri en l'hora decisiva.

El València CF està a noranta minuts de disputar una final amb tot en contra (fins a Undiano Mallenco, que no ofereix cap seguretat com a col·legiat). Precisament per això, és possible. És una qüestió de creure, i parròquies en les quals hi haja més fé que a Mestalla, no hi ha cap.