Rodrigo, tens raó

VALÈNCIA. Segona derrota fora de casa i ja s’ha perdut la perspectiva d’on vé el València, del que s’està construint i del que s’ha recorregut ja. Molts han tret l’esquiladora per passar per ella a molts futbolistes que fa unes setmanes acumulaven flors i sucre. Estic amb Rodrigo, som l’òstia.

Vaja per davant que al València li falten alguns retocs per poder lluitar per arribar al tram final de la competició prop del Barcelona, l’Atlètic de Madrid i el Reial. Però que em diguen si estos tres equips guanyarien a Ipurua sense cinc titulars, entre els quals estiguera el màxim golejador (Zaza, Messi, Cristiano o Griezmann), els dos  interiors que més pes sustenten (Soler-Guedes, Rakitic-Iniesta, Isco-Modric, Saúl-Koke) i la parella de caudillos de la defensa (Garay-Murillo, Piqué-Umtiti, Savic-Godín i Varane-Ramos).

Havieu fet els comptes? El primer que em va vindre al cap en vore l’onze de Marcelino. Cinc titularíssims no estaven. Un d’ells tornava després de passar pel quirofan per si feia falta. Repasseu la llista i imagineu un Barça no sols sense Messi, sinó sense Rakitic, Iniesta, Umtiti i Piqué visitant el millor Eibar de la temporada. Allò va ser el que vam viure dissabte. Un equip que va competir, que va treballar, que no va estar còmode amb el baló per la falta d’espais i que va caure per dos errors defensius de concepte greus.

D’ací a l’hecatombe que sembla es va viure dista un món. Advertia la setmana passada que venien rampes, que fora de l’empar del Mestalla cada volta costaria més, perquè en primera divisió a domicili ningú no guanya fàcil i més quan eres un gran, perquè te tenen ganes, perquè has tornat a l’elit del campionat i la motivació dels oponents augmenta.

Marcelino ha dotat l’equip d’una estructura, d’uns hàbits, d’uns mecanismes… gràcies a ells futbolistes com ara Rodrigo o Zaza han tornat a ser convocats per les seleccions absolutes. Un partit, amb un rival que elimina els espais, per a un atacant no és senzill. D’ahí a matar a Rodrigo, que fa poques setmanes ens aborronava cantant un gol amb la perruca taronja… hui, poques hores després de caure a Eibar, no val, no és tan bo, etc. Clar que si a Griezmann, Cristiano o Luis Suárez els afusellaven quan no veien porta i alguns els retiraven, quin tracte pot esperar el 19 blanc-i-negre, no?

Rodrigo ni Parejo ni Soler ni Kondogbia poden aguantar tota la temporada al mateix nivell, i menys al del primer tram. Ja tornarà a tindre un pic de rendiment, però és més important el foc competitiu que transmet el bloc, el rigor del cos tècnic. Marcelino sap que falten algunes peces, que ell no té el fons d’armari del Cholo, que dissabte tira mà de Fernando Torres, Yannick Carrasco o Ángel Correa. Marcelino clavà un convalescient Guedes, Lato i Ferran.

Per cert, la gent s’ha quedat amb l’estrena de Ferran, anècdota per al record per tot el que apunta l’elegant extrem, però no em  va desagradar el partit de Nacho Gil. Sóc dels que esperava al llarg d’estos mesos un poquet més d’este talent amb cos de colibrí, però dissabte va fer un treball i un sacrifici físic de gran nivell davant un Ander Capa que no es va atrevir a pujar massa la banda en el primer temps com a mostra de respecte al xiquet. No és Guedes, ni Soler, però per fi va aportar treball de pic i pala, a banda de deixar detalls. És un primer pas per anar guanyant espai, perquè a este cos tècnic, eixa pressió després de pèrdua, eixes basculacions, les ajudes, són el primer que miren per obrir la porta a l’onze. Ara és tindre certa continuïtat, però veient la gràcia especial que té el valencià, la barra per no encollir-se, no em sorprendria que avançara un Pereira molt poc eficaç.

Però allò és un altra història. La més important arriba dissabte, davant el Vila-real. L’últim duel d’este 2017 d’ombres i llums. Que no es perda la perspectiva, que este equip que en estiu era tot un dubte hui és tercer, il.lusiona, té la Champions a l’abast. Així que Rodrigo, et done la raó, som l’òstia… amb perdó.