El centenari urbà que no tindrem

VALÈNCIA. Diu Miquel Nadal que cadascú faria el centenari d'una manera, i que per no fer el nostre no hauríem de matar a ningú. Té raó, excepte en lo de no matar a ningú. D'alguna cosa hem de viure.

En el meu, per exemple, mai se m'haguera ocorregut portar etiqueta. El VCF (el meu) hauria de fugir de luxes naif i tornar al carrer. Per açò jo presentaria les samarretes amb una performance urbana a Algirós. Adidas (i Puma també) ha muntat unes quantes prou espectaculars a Europa, bastaria amb preguntar-li.

Tal vegada eixe seria el meu programa. Tornar al carrer. Donem tan per fet que l'entitat es refugia a les comarques que ens dona igual que la ciutat porte dècades vivint d'esquena a una entitat que es va fundar amb l'únic propòsit de representar-la.

Tot un viratge de 180 graus en deu dècades.

És el que diferencia al sud amb la resta del món. En qualsevol ciutat del continent tardes un minut a saber qui mana en els seus carrers o barris. Succeeix el mateix als nostres pobles. Fileres senceres de cotxes amb banderoles penjant del retrovisor. Establiments amb l'escut pegat en la porta d'entrada. Bars amb la 'patriòtica insígnia' presidint la matinal. Les penyes organitzant saraos. A València podries estar vivint sis anys i no sabries que acull a dos clubs centenaris amb plaça en primera divisió.

Probablement acabe l'efemèrides i el veïnatge valentí ni tan sols es cosque que la seua principal entitat civil va complir un segle de vida.

Per açò el meu programa aniria de reconquerir el Cap i Casal. Hi han espais abandonats amb molta raigambre en la construcció del Fé-Cé que es podrien ressuscitar amb instal·lacions urbanes. Rescatar estampes perdudes, com la vella estació d'Aragó. O la del Nord. Algirós. Gran Via Germanías 22. El Bar Torino... Que passejant per elles fóra com pujar-se a una màquina del temps.

Una vinculació urbana-cultural que podria traure de l'armari a altres col·lectius. Ja que la música (de mans dels joves) finalment presumeix de militància i colors trencant amb la tendència mostrada per la generació de la transició, ocultant-se o traint-se per postureig o imbecil·litat. Seria la manera més efectiva i visual de guanyar els carrers aconseguir que el col·lectiu d'artistes urbans agafaren el pinzell i ompliren la ciutat de murals. Fragments representatius de jugadors o instants que van marcar el segle blanquinegre. Amb l'excel·lent nivell existent probablement eixes obres donarien molt que parlar, fins i tot convertint-se en tema de periòdic a nivell global. D'interès. Una manera de revigoritzar façanes o solars donant-los valor afegit.

Em sedueix tot açò més que un compendi de trofeus i objectes apilats a una vitrina. O encotillar els actes a espais de luxe per a agrupar a uns pocs privilegiats, quan açò hauria de ser de tots. Quan el València no és això.

No resultarà senzill, máxime tenint en compte que tractem d'un emplaçament antifutbol a un 50%, quedant la resta prou repartit. Així i tot, entenc necessari que la reconquesta de la ciutat siga el pròxim gran objectiu de l'entitat. Ho dic sabent que Meriton ignora lo local, per açò hauria de ser una qüestió de bases. Que igual que van fer els cantants, desenganxant-se de l'oficialitat component temes sense complexos, la resta de col·lectius, il·lustradors, pintors, pensadors, fotògrafs, grafiters, productors...  que tinguen alguna cosa que aportar haurien d'atrevir-se a donar també el pas i començar a crear cultura al voltant de les sigles VFC/VCF.

No sé a la resta, però veure al València al carrer, abrigallat per, o abrigallant a, els seus diferents col·lectius socials, envoltat de la seua gent, m'atrau tant com guanyar la Champions.