X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Projecte: casualitats i causalitats

Al Cap i Casal donem per descomptat que en el debat sobre el substitut de Suso García Pitarch, este ha de ser sí o sí una llegenda del club. I em sembla absurd...

19/01/2017 - 

VALENCIA. Diumenge una estranya sensació va travessar-me pel cos. He de confessar que vaig alegrar-me quan Jovetic perforava la porteria del Reial Madrid. Un partit que, per al valencianisme, era indiferent. Però, per un moment, vaig sentir-me identificat amb el Sevilla. L'explosió de goig i eixa eufòria desmesurada que tan vinculada està al futbol, van permetre'm retrocedir una dècada en el temps per recordar l'època daurada del conjunt de Mestalla. La dels títols. La dels Ranieri, Cúper i Rafa Benítez. "Això érem nosaltres. Això era el València", escrivia el meu amic Justo en un grup de whatssap. Tenia raó. Hui, l'entitat del Sánchez Pizjuán s'ha convertit en l'exemple a seguir. En l'espill en el qual mirar-se. Exactament el mateix que succeïa amb el club blanc-i-negre al llarg dels primers anys del segle XXI. L'admiració que generen els hòmens ara de Sampaoli -i abans d'Unai Emery- és fruit del treball, de la constància, de la perseverança en una idea, en un projecte que té com a cap visible al seu director esportiu. Quan estava baix els pals, Monchi era d'eixos porters fluixets -tirant a roín- que, com a scouting, ha demostrat ser un dels millors del continent.

L'apunt sobre el seu nivell futbolístic no és intranscendent. Almenys no per a mi. Al Cap i Casal donem per descomptat que en el debat sobre el substitut de Suso García Pitarch, este ha de ser sí o sí una llegenda del club. I em sembla absurd. Qui es faça càrrec de l'esmentada parcel·la ha de ser bo. Punt. Siga o no siga un exjugador dels importants. Fernando està qualificat per a ser el nou director esportiu? Sí, però perquè el seu currículum l'acredita. Com Subirats, com Arnsesen, com podria ser-ho també Albelda segons aquells que tenen un tracte personal amb ell. Però no haurien d'estar en la llista de Lay Hoon per haver destacat en la seua etapa sobre l'herba. Mai per esta raó. I sembla que, malauradament, així és. Primera errada important que haurà de corregir Meriton si vol començar a fer bé les coses d'una volta per totes.

Una vegada escollida la millor opció, els mandataris han de donar-li poder, plena autonomia i un pressupost oportú per a crear un equip de treball de primer nivell. Sols així el València estarà en condicions de competir amb els grans a mitjà termini. Monchi, per exemple, ha confeccionat una estructura de fins a dinou professionals. Dinou! Ací estan Alesanco, Vicente i Salva Grau. Tres persones. Com volen competir amb els transatlàntics d'Espanya i Europa? Seria una casualitat. Un miracle. I potser no faça falta tanta gent per a funcionar, però com més sucre, més dolç. No cal remuntar-se massa en el temps per recordar com el València competia amb el Sevilla pels fitxatges: Diego Alves, Gameiro, Rami, Iborra, Nico Pareja...i molts d'ells preferien vindre a la nostra ciutat encara que a la fi acabaren recalant al Nervión. Avantposaven al València. Hui en dia açò sembla impensable. Recuperar el terreny perdut no va a ser fàcil. Necessitarà un temps, però crec que seria un temps ben invertit.

Vaig més enllà, en cas de posar en marxa l'enfortiment de l'estructura esportiva, un projecte d'este calibre hauria de significar el sacrifici d'alguna incorporació per al primer equip. M'és igual. Si no es pot fitxar a un futbolista perquè no arriben els diners, no passa res. En el futur l'afició ho agrairà. Perquè una aposta tan potent pot suposar l'esforç de patir diverses temporades de transició. Però eixos diners que gastarien en salaris de personal, significarien, de segur, un estalvi en els fitxatges posteriors. Com ha fet el Sevilla amb jugadors desconeguts per al gran públic com eren Baptista, Dani Alves, Adriano, Renato o els últims casos com els de Krychowiak o N'Zonzi. Futbolistes que no sols han donat un rendiment esportiu sinó que, a més, s'ha transformat en traspassos importantíssims amb els quals, l'entitat andalusa ha guanyat molts euros.

Però per a trobar este perfil de jugadors és necessari un treball exhaustiu. Fins a cinc filtres passa cada futbolista abans que el Sevilla comence a negociar. I clar que Monchi s'equivoca, i tant que sí, però amb esta manera de fer les coses, minimitza el marge d'errada. No sols es fixa en el seu nivell esportiu, sinó que a més investiga la seua vida personal, el seu entorn familiar, la capacitat per adaptar-se a una Lliga diferent...moltes variants que permeten escollir a un gran jugador que, a més, ha de ser bona gent. I a la fi és este perfil qui acaba per liderar a un vestidor campió. Sampaoli no ho dubtà: Vicent Iborra, capità.

Tan important és el treball d'scouting en el primer equip, com el de la captació a la pedrera. L'acadèmia és l'altre pilar fonamental en el qual s'ha de recolzar qualsevol projecte competitiu de nivell. Però ha de ser una aposta reial. Amb un pressupost que s'adeqüe a les necessitats del mercat. No es poden fer una idea de la quantitat d'estreles que hui triomfen en la Primera Divisió que no reforçaren les categories inferiors del València per no pagar certes quantitats als seus clubs d'origen. Es tirarien les mans al cap. Uns preus que serien irrisoris si tenim en compte el seu valor en el mercat actualment. És en eixes edats en les quals cal arriscar sense por a equivocar-se. Perquè si de deu apostes, una o dos esclaten, només una o dos, el projecte tindrà sentit i una viabilitat econòmica assegurada. Serà un projecte fruit de la causalitat.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email