Repetim

VALENCIA. Preocupat. Molt preocupat vaig eixir ara fa una setmana de la sala de premsa de l'estadi de Mestalla. Més enllà de les formes, el fons del discurs de Lay Hoon va ser decebedor. La presidenta no aportà cap solució a la crisi actual per la qual està travessant una entitat que ella lidera. Cap ni una. Vaig trobar a una persona superada, sobrepassada per la situació i sempre a la defensiva. I el que encara és pitjor, sense la capacitat d'assumir les errades. Dóna la sensació de què la màxima mandatària encara no s'ha adonat de quina hora és. Segons el seu punt de vista, la crisi és sols esportiva i no estructural -ni institucional, ni financera-. I no contenta amb açò va afirmar, a més, que l'objectiu per a la pròxima temporada tornarà a ser el de classificar-se per a la Champions. I si no, tocarà apretar-se la corretja i "reduir el cost de la plantilla". Eixe és el pla: vendre als millors futbolistes i, sense ells, passar de lluitar per la permanència a acabar entre els quatre primers. De bojos!

Ara bé, no vagen a pensar que no me la crec; tot el contrari. Paraula per paraula. I és que per si no us heu assabentat, jo sóc d'eixos valencians que se n'eixien de la norma: a mi, m'ho repetixen una volta, i m'aclarisc. No em fan falta ni deu ni cent repeticions. I si la senyora Chan, que assegura ser Peter Lim, diu que si l'equip no entra la Lliga de Campions, el club haurà de vendre jugadors, és perquè així serà. Com també em vaig creure, ara fa just un any, al senyor Lim -ell no sé si diu ser també Lay Hoon- quan en l'única entrevista que va concedir a la seua televisió oficial -només faltaria- afirmà que la sostenibilitat del projecte passava per la permanència de les seues grans figures. Com també em vaig creure al senyor Lim sentenciar davant de 1.200 aficionats que ell no volia vendre a Paco Alcácer dos dies després que Lay Hoon, acompanyada de Jorge Mendes, es reunira a Barcelona amb Josep Maria Bartomeu, i deixara vist per a sentència el seu traspàs a la formació culé. O m'he fet un embolic? El desdoblament de persones no el tinc massa ben treballat.

Ironies a banda, els discursos políticament correctes ja no convencen a ningú al si del valencianisme i tenen molt poc recorregut repetint-los una, deu o cent vegades. L'exemple més evident va succeir hores després de la conclusió de l'esmentada compareixença, Suso Garcia Pitarch, ja sense la faixa d'una al·locució preparada, va mostrar-se sincer i, en una entrevista radiofònica va contradir a la seua superior, manifestant que la crisi era "social i institucional" i que s'allargava "dos anys" en el temps. Com poden comprovar, podria seguir i seguir, però no serviria de res. Les paraules poc importen. És l'hora dels fets. Ha arribat el moment d'actuar. De reconéixer les errades, entonar el mea culpa i corregir este desgavell. Perquè quan comencen les accions ja no fa falta repetir les paraules perquè simplement s'evidencien. I fins ara, d'aquestes, poques.

És més senzill rentar-se les mans i culpabilitzar a la Curva Nord prenent a la part pel tot, a l'ambient de Mestalla, a la premsa o a la plantilla. Amb el risc que este últim aspecte comporta. Que el vestidor és el principal responsable dels lamentables resultats no admet discussió. Però que hauran de ser ells els que tiren endavant la situació, també. D'un temps a esta banda, el futbol s'ha convertit en una dictadura dels jugadors, entre altres coses, perquè els clubs els ho permeten. La sobreprotecció provoca que ara, els protagonistes no reaccionen davant res. La 'rajada' de Prandelli va servir per a què l'equip...tornara a perdre a Sant Sebastià. I per no havia quedat suficientment clar, Lay Hoon va assenyalar a la plantilla amb el dit acusador. Fins en tres ocasions ho va emfatitzar dijous passat. Sols en tres ocasions. Supose que perquè en la plantilla només hi ha dos valencians, Gayà i Jaume, i no fa falta repetir-ho ni deu ni cent voltes.

A qui no li entren les coses per molt que se li diguen és a Dani Parejo. Poques hores després que la presidenta tornara a assenyalar amb el dit acusador a la plantilla, el madrileny marxava de festa -implicació?- i protagonitzava el famós vídeo, el qual ha suposat el punt final a la seua trajectòria en el València. El de Coslada és reincident i l'entitat ja no ho consent. Tampoc vull ser més papista que el Papa ni estic descobrint la penicil·lina si els assegure que el migcampista no és l'únic ni serà l'últim jugador de l'equip que bega més del compte. Els futbolistes han eixit, eixien i eixiran. Alguns més que altres, alguns amb més trellat que altres, però la festa és inherent a la seua luxosa vida. El problema és el moment. No hi havia un pitjor que este. Impossible. Ara sols espere que el càstig al '10' no supose una pèrdua econòmica per a l'entitat, encara que amb les circumstàncies que l'envolten, sembla complicat. Que barat s'ha convertit ser capità del València i què car li va a costar!