X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

OPINIÓ

Revisant la meua nacionalitat

Fins a tal punt es va oficialitzar la superioritat de la raça hispànica a l´esport que es va arribar a fer popular una de les dites més casposes i chauvinistes que haja corregut sobre la faç del planeta "sóc espanyol, a què vols que et guanye?".

5/06/2018 - 

VALÈNCIA. Cada any que hi ha Mundial o Eurocopa em passa el mateix. Em convertisc en "anti-espanyol" i pose a prova la capacitat del govern de la nació per a convertir-me en apàtrida.

Quan jo era xicotet (quasi no havien ni xiquets) i els francesos ens pelaven en quasi tots els esports ens ho refregaven per la cara, fonamentalment als espanyols. I allà on els espanyols els tocàvem la careta, el que feien els benvolguts col·legues de professió de més enllà dels Pirineus era ningunejar els triomfs hispans (generalment producte de la generació espontània). Aleshores es parlava de l'insuportable chauvinisme (agranar cap a casa) del periodisme gal i es posava en dubte eixa manera d'actuar des d´este costat de la via.

Anys més tard l'esport espanyol va començar a donar decidits passos cap a avant, i molava. Molava molt anar d´outsider i donar la sorpresa per a guanyar davant la incredulitat general i la sorpresa del planeta. Els 12+1 d'Angel Nieto (qepd), els Roland Garrós d'Arantxa i Sergi Bruguera, el Tour de Perico Delgado (després vindrien els cinc seguits de l'extraterrestre de Navarra, Don Miguel Induráin), l'Or de Fermín Cacho en 1.500 a Barcelona 92, els dos mundials de Rallies de Carlos Sainz, les gestes de Seve (qepd)... Molava ser el xicotet contestari de l'últim racó al sud dels Pirineus al qual una majoria d'altius europeus (fonamentalment a França) consideraven més Àfrica que Europa...

Però Espanya (fruit d'un bon treball en la base) va començar a guanyar, en quasi tot. Els Tours i Giros de Don Miguel Induráin, la selecció de basket, la d'handbol, els dos mundials d'Alonso en F-1, els "porrocientos" Roland Garros de Don Rafael Nadal, les mil medalles de Mireia Belmonte, el Wimbledon de Garbiñe Muguruza, els mundials de Marc Márquez, els repasos en badminton de Carolina Marín... i la selecció de futbol. Només ens faltava la selecció de futbol amb dos Euros i un Mundial perquè certs trobadors de l'esport nacional deixaren el chauvinisme dels nostres veïns en un moment passatger d'eufòria després de dos gots de vi.

Amb açò va arribar el menyspreu més absolut a aquells que competiren contra els espanyols. I es va començar a vendre la moto: quan un espanyol guanyava, era amb absolut mereixement davant un rival que -com poc- partia en igualtat de condicions amb els nostres. Si es perdia, sempre hi havia una excusa per a justificar la derrota com a passatgera davant "intangibles" que mai habilitaven millors condicions que les de qualsevol esportista patrio. Les lesions, les baixes, el clima, el públic, la mania que ens tenen, els arbitratges... Fins a tal punt es va oficialitzar la superioritat de la raça hispànica a l´esport que es va arribar a fer popular una de les dites més casposes i chauvinistes que haja corregut sobre la faç del planeta "sóc espanyol, a què vols que et guanye?".

Per als paranoics, diré que considere a Nadal, Induráin i Gasol la "santíssima trinitat" de l'esport espanyol i que no li lleve un mil·límetre de mèrit a la glòria aconseguida per la resta dels esmentats (i segur que de tots els que injustament em deixe). I no li la lleve perquè van competir respectant al seu rival i donant-los l'enhorabona quan va tocar derrota. Això és per a mi l'esport. Presumir quan es guanya i tirar d'excusa quan es perd és impropi d'esportistes, i ací ja fa temps que se'ns va escapar la tortuga (com diria un argentí).

Per això no crec que la Copa del Món "siga nostra" o que "anem a jubilar" a cap campió del món alemany (portades d'un famós diari esportiu madrileny en els mundials del 98 i del 2006 respectivament). Per això no veig a Espanya favorita per al Mundial. Per això veig un bon equip per a arribar a vuitens, i a partir d'ahí confluiran molts factors (encreuaments, estat de forma teu i del rival, arbitratges, sort...) per a arribar el més lluny possible. Em van a perdonar, però a dia de hui (ja vorem en un mes) no veig a Espanya amb les maneres del 2010. Per això crec en l'anàlisi fred en lloc de bastonejar el bombo de l'ADN patrio com si fórem "Manolo el de l'ídem".

I ara, si em permeten, vaig a posar-me a cobert que em van a ploure de tots els colors.

PD: des de diumenge passat tots els dorsals "7" del món en quasevol esport pertanyen a Álvaro Morata fins a nova ordre.

Noticias relacionadas

OPINIÓ VCF

Noranta minuts

Por |  - 

No podem negar que el partit més important en els últims anys per al valencianisme arriba en el pitjor moment possible. Però com açò és la Copa del Rei, és per això precisament que pot ocórrer que el dijous el València CF voltegel'eliminatòria.

opinióN

Nascuts per a lamentar-se


Por |  - 

Des del principi mantinc una relació d'amor-odi amb esta Copa. Sabia que a poc que el calendari acompanyara podries arribar a semis. Però per a què?, estàs molt lluny de les elits...

Ara que el vent ja no bufa tan de cara

Por |  - 

Ara que el vent no bufa tan de cara és moment de parar-se i reflexionar. De veure on està el València CF i on estava fa un any. Que la lluita ha passat de ser la de no descendir a ser la de clavar-te en la Champions. Que tens un grup de futbolistes que es poden equivocar, però no deshonren la samarreta eixint als camps a passejar-se.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email