R.Madrid - València. La història d'un rebel

VALENCIA. Les polèmiques suscitades en els encontres disputats entre el València CF i el Real Madrid, tant al Bernabéu com a Mestalla, al llarg dels anys han estat habituals. Els partits entre estos dos equips solen estar marcats per jugades i decisions arbitrals polémiques i en la majoria de les vegades l'equip perjudicat ha estat el València. Que ningú busque victimisme en estes línies, tan sols és el que hi ha. Els exemples des del primer enfrontament fins a l'últim disputat el passat 22 de febrer, amb dos penals no assenyalats en contra dels madrilenys, són nombrosos.

Al 1930, molts anys abans del famós "Ushiro-Nage" de Marchena a Raúl, el València FC es va retirar del camp de Chamartín després de l'anul·l'ació de dos gols aparentment legals.

Eixa temporada, els valencianistes, vencedors del Campionat Regional, es guanyaren el dret a participar a la Copa d'Espanya, la primera gran competició de caràcter estatal. Després d'eliminar a Celta i Sevilla arribaren els quarts de final del torneig coper i l'enfrontament amb els madridistes. Les desgraciades actuacions dels àrbitres Insausti, a Mestalla, i Fausto Martín a Chamartín, els privaren de passar a semifinals.

Escandalosos van ser els dos arbitratges de l'eliminatòria. A Mestalla, el València va perdre 2-5 amb dos gols madrilenys marcats després de fer falta els madridistes en la jugada prèvia. La tornada, a Chamartín, no va ser millor per als interessos valencianistes. Als 15 minuts Molina va inaugurar el marcador i al poc d'iniciar-se la segona part Navarro marcava el 0-2. En eixe moment va començar el seu particular partit el col·legiat Fausto Martí, anul·lant dos gols al València, quan era clar dominador del joc. 

El gol que haguera suposat el 0-3 va arribar d'un fort xut de Navarro que Vidal, el porter madridista, no va poder parar abans que la pilota travessara la línia de gol, incomprensiblement, l'àrbitre no el va concedir.

A falta de quatre minuts per al final del partit, després d'un contraatac valencianista, "Pasarín" va marcar el gol que suposava l'empat a cinc en l'eliminatòria, però novament el col·legiat el va anul·lar. Una decisió  protestada, fins i tot, pel públic madridista.

En eixe moment, "Pasarín" va cridar a la resta de jugadors i l'equip es va retirar del terreny de joc cap als vestidors. Estava molt clar que Fausto Martín no els anava a deixar l'opció d'empatar o guanyar l'eliminatòria.

"Pasarín en vista de la actitud del árbitro ordena a sus hombres que se retiren. Como algunos no lo han oído coge el balón y se marcha del terreno, rodeado del resto de los equipiers. Estos al salir lo hacen ovacionados por los espectadores.

[...] Aplaudimos la actitud de los valencianos. No cabía otra manera de protestar. Y Pasarín tuvo un gesto decidido al no dejarse atropellar sin exteriorizar de un modo bien patente su indignación ante el cinismo del árbitro que hundía su admirable esfuerzo". (El Pueblo, 13-5-1930).

El gol va ser tan clar que la prensa madrilenya no va dubtar de la seua legalitat: "En nuestra opinión, sin rodeos, el tanto, pase retrasado del extremo y remate a toda velocidad del delantero, fútbol de empuje, ardoroso, resuelto, fué perfectamente legal". (ABC, 13-5-1930).

A banda d'abandonar el camp amb la resta de jugadors "Pasarín", com a capità valencianista, va mostrar la seua indignació protestant l'acta del partit, argumentant les seues queixes a l'actuació de l'àrbitre:

"[...] el réfere durante el partido no siguió el juego como tenía obligación y se limitó a dirigirlo desde medio campo y así no pudo ver claramente las jugadas". (El Pueblo, 13-5-1930)

Un fet com este, davant la més que parcial actuació arbitral, va demostrar la personalitat de Luis Casas "Pasarín", un capità que defensava als seus companys i honrava l'escut que defensava. Un jugador amb un caràcter fort que no es deixava dominar per les circunstàncies adverses. Accions com estes li feren guanyar fama de rebel, encara que en esta ocasió va ser un rebel amb causa.