X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión 

Se´ns va parar el rellotge

El València de hui està lluny d'aquell club que va voler seguir una idea que va perpetuar en set anys del 98 al 2005. Este València porta anys volent resetejar-se cada quatre mesos mirant massa cap arrere...

10/05/2017 - 

VALENCIA. Confluïxen en el mes de maig diverses situacions. La primera el final dels campionats de lliga. Abans acabaven al juny, però el futbol modern exigix acurtar el campionat en el seu desenllaç encara que en els horaris que dictamina la lliga la grada siga el més paregut a Mustafar (el planeta en què Obi Wan i Anakin es van batre en duel de sabres làser amb fatals conseqüències per al segon).

Acudix també a este quint mes de l'any la planificació de la gran majoria de clubs, buscant esmenar errors anteriors i millorar allò que s'ha fet en la campanya que s'està esgotant. En el cas del València CF -que busca entrenador- no pareix complicat millorar el que fa enguany. Però bo, el mateix pensàvem al terme de la temporada anterior.

I apareixen també en este mes de maig, les efemèrides. Allò del "hui fa X anys de..." i divendres passat li va tocar una d'elles al València CF, la dels 15 anys de la primera de les dos lligues guanyades per Rafa Benítez com a entrenador. Eixes dos lligues incrustades com a guinda al millor període de la història del València CF. 

I un- que per caràcter i edat sol fer-se en veu alta reflexions incòmodes- es preguntava l'altre dia si no ens excedim llepant-nos les ferides utilitzant els records com a placebo.

No advoque, ni de bon tros, per silenciar les millors gestes de la nostra existència. Mereixen tota la glòria i la nostra admiració aquells que van ser els millors imposant-se a tot i a tots, quan este sistema d'intocables elits futboleres ja començava a gestar-se. 

No obstant això, tinc la impressió que hem mirat més cap arrere -des del 2005 aproximadament- que cap avant. Em tem que com efecte de la glòria se'ns va parar el rellotge. Véiem com progressaven Sevilla o Atlètic de Madrid, i en compte de vore que ells havien copiat el millor del millor València, escoltàvem amb massa assiduïtat "eixos qui són? No els queda ni res per a aconseguir el que hem fet nosaltres. Per un any bo que han fet, tampoc ens van a ensenyar ara res".

No és fàcil veure's els defectes i comptar-los en veu alta. És més, possiblement, tu que em lliges, no compartisques per a res la meua opinió de hui, però crec que el València CF dels títols va morir d'èxit, no va saber continuar caminant. 

En el deu de tots els que han regit aquella societat des del 2005 (i en una bona part de l'entorn què formem part els periodistes) fins hui cal tirar-los en cara que van posar més èmfasi a tornar a un balcó amb una títol per la via ràpida que a perpetuar el model que els havia portat a codejar-se amb els millors.

Els dirigents van voler xafar les moquetes de les millors llotges d'Europa i seguir tractant-se amb Alberto de Mònaco i amb Abramovich. Els entrenadors es decantaven per exigir este o aquell futbolista sense mirar a la pedrera -amb presència en els millors equips de la història del club- o a jugadors amb tant cartell. Els tecnòcrates tenien prou de comptar bitllets per a mantindre's en el seu lloc i acontentar al banc, i els futbolistes volien vindre a una ciutat a la què no li falta de res i els sous de l´equip no estaven res mal. 

I cada any es venia il·lusió, però no projecte. I cada any s'abaixava el llistó de la auto exigència i es pujava el de l'auto compassió per a justificar l'enèsim aprovat raspat...

Lluny de tot això, hui el València és eixe club sense pes en la RFEF al qual els àrbitres unflen a penals en contra, siguen o no. Ix bé de preu fer-se el valent amb un club que encara conserva el seu nom. A canvi, no hi ha pressió mediàtica, ni ningú que isca a muntar un pollastre en públic -ni en privat, que és on ha de fer-se-. El València tristament hui és eixe club submís davant de la LFP,  els partits del qual servixen com "el farcit del tito" per a completar la graella televisiva. Enguany, ja van dos intents de provocar una desgràcia en la grada de la Mar (Betis i Osasuna) , i pareix que tindrem una tercera prova davant del Vila-real el dia 21. Si vosté acaba amb dolors de cap per la insolació, a la lliga se la porta fluixa, i qui deuria de protestar, calla i atorga. Què és la salut dels meus aficionats per un grapat d'Euros com contraprestació? Segur que molts ho pensen quan ens enfrontem a un altre d'eixos horaris cara al sol que tant agraden en la lliga.

El València de hui està lluny d'aquell club que va voler seguir una idea que va perpetuar en set anys del 98 al 2005. Este València porta anys volent resetejar-se cada quatre mesos mirant massa cap arrere. 

Crec que este club porta dotze anys reinventant-se de manera errònia. Crec sincerament, que se'ns va parar el rellotge.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email