Una Copa de més

VALÈNCIA. Havia transcorregut mitja hora després d'acabar el partit a Riazor. Només mitja hora. Encara que no sé si, en este cas, la proximitat temporal servix com a atenuant. Crec que no. Bé, en eixe moment Lucas Pérez va escopir per la boca la ximpleria de la nit del dissabte. El seu equip havia caigut derrotat davant el València (1-2) i el davanter no va tallar-se un pèl: “Al meu entendre, el València no ha fet res, no ha merescut la victòria, però açò és futbol i els errors puntuals que solem tindre ens penalitzen”. Així, amb un parell, sense caure-li la cara de vergonya. I sense haver mirat les estadístiques tampoc. Perquè els números afirmaven que tots dos equips van llançar el mateix nombre de vegades a porteria, dotze. I si m'apures els de Mestalla (5) dos més entre pals que els corunyesos (3), havent disposat per exemple, de deu córners a favor per set dels locals. Matemàtica pura.

Però no a gust amb la seua primera declaració va insistir: “Hem sigut molt superiors al nostre rival; en la primera ocasió que han tingut, gol; i en la segona, un rebot i altre gol. Així no és pot”. I efectivament en estes últimes quatre paraules té raó. Així no es pot ni es podrà salvar el Deportivo. Un consell: si un pes pesat del vestidor blanc-i-blau no és capaç de fer autocrítica, mal assumpte. Ací al Cap i Casal us el diem per experiència. I és que em dóna la sensació que Lucas parlava des del rancor. El més profund. Aquell que té quasi un quart de segle d'història. Perquè per molts anys que passen, el penal de Djukic encara cou a terres gallegues. Massa. I despús-ahir semblava que els fantasmes del passat tornaven a assolir el vestidor del Depor. Sols d'esta manera sóc capaç d'entendre la raó per la qual Lucas va dir el que va dir.

Sols des de la perspectiva d'un xiquet que quan tenis sis anys va experimentar la cara més amarga del futbol veient com el seu equip de l'ànima -Lucas és deportivista de cor- deixava escapar una Lliga en l'últim minut des dels onze metres. És l'única manera que tinc de trobar una explicació. A més, han transcorregut més de dos dècades com per a encara haver d'enrecordar-se. Fins i tot, la història va tornar-li el deute amb el títol del 2000, cinc anys després cobrar-se la revenja directa guanyant la Copa amb el gol d'Alfredo Santaelena en el segon partit de la final de l'aigua.

Parlant de finals, note molta il·lusió al carrer -al de la nostra ciutat, clar està- amb la possibilitat que el València torne a disputar una final. Als seguidors 'ches' tornen a brillar-los els ulls. Dimecres, els hòmens de Marcelino tenen l'oportunitat d'encarrilar la seua classificació per a les 'semis' de la competició del K.O. i continuar amb el somni. El sorteig va ser benevolent amb els blanc-i-negres que divendres passat evitaren als cocos i es creuaran amb l'Alabés. Tots, jo el primer, vam alegrar-nos en comprovar que el conjunt vitorià anava a ser l'oponent en la següent ronda. Les xarxes socials tiraven fum. El valencianisme ja es veu a un pas de la gran final. Però cura! Entenc l'optimisme justificat de l'aficionat perquè els seus donen raons per a estar-lo, però mai es pot perdre-li el respecte al rival. Escoltar als companys de la premsa que estaven a Paterna explicar com s'havia festejat l'emparellament no em va agradar. De segur que a Mendizorroza no ha sentat gens bé i hem de ser conscients que si haguera ocorregut a l'inrevés, ací també ens haguérem molestat.

Dit açò, ara toca complir amb el favoritisme i augmentar encara més el barco de la il·lusió. A eixe ens pugem tots. Quasi 1.200 seguidors s'han tret l'abonament de mitja temporada, l'afluència d'espectadors a Mestalla a crescut exponencialment i, per fi, torna a parlar-se de futbol: amb els amics, al bar, al gimnàs, en tots els llocs. València ho mereixia. Però més encara el mereix eixa generació de mil·lennials que bé perquè eren molt xicotets i no s'en recorden o bé perquè ni tan sols havien nascut, no saben què significa jugar una final. Viure-la és una experiència inoblidable. Guanyes o perdes no és comparable amb quasi res. La lluita per aconseguir entrades, l'organització del viatge, els nervis durant setmanes esperant que aplegue el dia assenyalat...són sensacions indescriptibles. Tots els que hem tingut la sort de viure vàries d'estes, mirem cap enrere i sabem perfectament què estàvem quan el València golejava a l'Atleti en La Cartuja, quan Vicente i Mista es convertien en eterns a Göteborg o quan Morientes feia de Koeman l'últim tècnic campió defensant la rata penada en l'escut. Fins i tot, tampoc oblidem que fèiem quan el destí ens deixava a les portes de la Champions durant dos anys consecutius.

Ha aplegat el moment de repetir, de tornar a assaborir la mel de l'èxit. Futbolistes, cos tècnic, Marcelino, estem les vostres mans. Intenteu-ho sense discutir un sol esforç. València creu en vosaltres. La ciutat vol prendre's de nou una Copa de més. Amb el permís de Lucas Pérez.