Venint d'on venim

VALÈNCIA. A alguns els molesta la cançoneta, però no deixa de ser una realitat. Molts ho repeteixen com un mantra, però no pot ser l'excusa eterna. Hi ha dos realitats paral·leles que coexisteixen: l'anàlisi de la temporada que està fent el València CF, i l'anàlisi del que ocorre cada diumenge (o dissabte, o dimarts, o dijous, segons li rote a Tebas) sobre el terreny de joc. Les conseqüències de l'existència del primer debat (indiscutible en les seues conclusions finals), no poden invalidar l'existència del segon. Això és fer demagògia, i damunt de la barata.

El València CF ve del desastre, del no-res, del ridícul, del subsòl del futbol espanyol que tan obstinadament s'afanyà a construir Mériton a la seua arribada (l'omniscient Nuno, Aderllan, Bakkali, Neville, Alesanco, Ayestarán, Suso...), i la seua metamorfosi enguany és digna de l'obra de Kafka. Cap equip ha millorat tant d'un any per a un altre com el de Marcelino. De coquetejar amb el descens, a mantenir-se dèneu jornades en llocs Champions va la mateixa distància que de buscar menjar en el contenidor del fem al fet que Quique Dacosta et cuine a casa diàriament.

I dic açò, perquè precisament venint d'on venim no pot qüestionar-se a l'equip perquè perd tres jornades, perquè té problemes defensant la pilota parada i els centres laterals, o perquè es fa un partit pobre futbolísticament parlant com el del dissabte passat. Dir-ho no és injust, tirar-ho en cara és com menys qüestionable.

No es pot exigir-li a l'equip més del que està donant en línies globals, sí es pot aspirar al fet que millore conceptes en determinats partits. Igual que sí es pot dir que es perceben problemes de creació quan el rival s'avança en el marcador i t'espera tancat arrere. "La discrepància de criteris enriqueix la convivència", em solia dir el mestre Gaspar Rosety. Alguns, el de la discrepància, no acaben de portar-ho ben (punyeteros països democràtics...).

No obstant això, ara sembla que recordar "d'on venim" només es pot donar en un sol sentit. Ara, en plena expansió de la propaganda (la mateixa que es va queixar quan alguns compartirem el cabreig de l'afició el dia que es van posar per primera vegada els preus de les entrades de les semifinals de copa), recordar que també venim d'una època en la qual ser tercer no era suficient i ara ens venen que ser quarts és la bomba, no està ben vist...

Ara no agrada recordar que venim de les nostres arrels i som el que som per la història dels que van fer gran a esta entitat. Venim d'un València CF al que va fer gran gent com a Don Antonio Puchades o Don Vicente Peris, o el mite Mario Alberto Kempes. Dels dos primers, el club no s'enrecorda en els aniversaris de la seua defunció (no veig al Barça oblidant l'aniversari de la mort de Johan Cruyff o al Madrid oblidant la mort de Santiago Bernabéu). De l'ostracisme a la figura més important que ha tingut aquest club (Mario Kempes), millor no parlar. En lloc d'honrar-los com cal, el club prefereix celebrar alguna cosa que ha fet feliç a tantes i tantes generacions de valencianistes: la benvinguda a l'any nou xinès. A mi m'agradaria que en el València cabera tot, digueu-me raret.

Per cert també venim d'un club que guanyava títols i on hi havia lloc per a tots per igual. Així que no estaria de més trobar-li un significat global a la frase "venint d'on venim"...