GRUPO PLAZA

ENTREVISTA

Virginia Lorente, un nou racionalisme per a la identitat urbana de València 

A València les mentires sobre la mateixa ciutat han fet fortuna fins a compondre una realitat a trossos formada per llegendes recurrents. La València barroca i excessiva va calar en el relat arquitectònic, fent vore que passar-se de frenada i ofrenar al deliri era l’afició més arrelada. Dimonis, no. El racionalisme (també) va impregnar molts dels carrers i va fer de l’harmonia i la contenció la seua mestria.

| 30/09/2018 | 12 min, 51 seg

VALÈNCIA. Per la nit, quan al voltant dels carrers Calixte III i la Gran Via Ferran el Catòlic de València només es veuen motes lluminoses passant ràpid per la foscor, hi ha una arquitecta, hi ha una il·lustradora, sintetitzant la ciutat, processant primer, resumint després, plasmant a boca de canó més tard. Quan la vida i el ritme diürn recuperen el seu impuls, la primera també és ella. Es posa un cafè, pren la tassa fumejant, mira per la finestra, consulta si tot està en orde, si els edificis continuen en peu, i llavors comença el matí.

Virgina Lorente porta prop d’un any dibuixant en un fortí que ha convertit en sa casa. Va ser així i no a l’inrevés. Veient l’edifici i una antiga clínica dental va identificar el racó, vèrtex obert a la ciutat, en el qual dibuixaria, va esbossar en la ment aquell moment d’acció i inspiració en un lloc que u fa propi per raons molt íntimes. “Dibuixaré ací”, va assenyalar. Va decidir que aniria allà aviure, en un bloc de línies racionalistes que emana orde i consciència, davant d’un mirador urbà. La protagonista d’esta peça pertany a la classe professional que es replega com els observadors de pardals, a l’espera d’una observació prodigiosa. Per a ella l’urbs porta ales i vola sola. 

Un botó de control del fil musical de l’antiga sala d’espera sobreviu darrere des les fulles d’una planta. 

Perquè odiem les llistes, fem llistes. Una llista d’obres que pengen a la llar de Lorente:

  1. Tro de bac i bunyols amb xocolate, de Pablus. Un enfocament sobre les tradicions festives, sense indiciranci.
  2. Una fotografia de Juan Reig, el fotògraf valencià que il·lumina elsmàrgens de la ciutat, la perifèria a la perifèria.
  3. Una il·lustració d’Aurel, dibuixant francés de Le Monde, un habitual d’Atypical València en les seues visites a la ciutat.
  4. Uns dibuixos de Virginie Morgand, el traç elèctric de la quotidianitat.
  5. Unes il·lustracions de Porto, el record (una miqueta envejós?) d’una ciutat on el talent creatiu preval universalment.


Virgina Lorente (València, 1973) és arquitecta, racionalista, il·lustradora, creadora (emprenedora? ui, no) d’Atypical, la botiga de souvenirs urbans que explica el patrimoni de la ciutat. Els seus treballs generen una professió híbrida, ja la normal. Com si penjaren d’altres parets imaginàries, els temes van disposant-se per la sala conforme la conversa fluïx. Ens explica la seua història a través d’il·lustracions temàtiques... 

IL·LUSTRACIÓ 1
Ville Savoye, París
Des de menuda m’emociona l’arquitectura.Em resultaven interessants moltes coses artístiques. Un record d’adolescent vaser clau: una de les primeres vegades que vam visitar Barcelona i vaig vore l’obra de Gaudí. Vaig experimentar el que suposa quan un edifici t’emociona. Anys després he tornat a reviure aquella primera sensació amb les meues filles. Vam anar a París, vaig tindre la sort que no em demanaren anar a Disney i vore el cartó pedra. Així que les vam portar a la Ville Savoye de Le Corbusier. Van experimentar la capacitat d’envair un espai, d’entrar dins d’ell. Això m’ha atret moltíssim sempre de l’arquitectura.

IL·LUSTRACIÓ 2
Estudi Gotham, València
Fruit de tota eixa emoció vaig estudiar arquitectura a València. Vam muntar un estudi en el carrer Bonaire. Sí, es deia Gotham Arquitectes. Érem cinc i féiem projectes d’espai públic, habitatges socials... La crisi va acabar amb nosaltres i cadascun va haver de continuar pel seu camí.

IL·LUSTRACIÓ 3
Carrer Cavallers, València
Em vaig plantejar obrir Atypical Valencia quan, treballant en l’estudi d’arquitectura, passejava pel centre i em deia: “Ací està passant alguna cosa”. Comence a vore, sobre 2012, que alguna cosa està canviant, molta gent local que abans la ignorava comença a interessar-se per la ciutat i cada vegada ve més gent. Pensava que calia explicar-la d’una manera molt més digna que la imatge que es donava. Era una frustració per la falta de respecte al visitant i a nosaltres mateixos, eixa desgana amb què veníem souvenirs o la presentàvem davant dels altres. Volia fer moltes coses, estava en un moment fosc professionalment. Vaig començar a plantejar Atypical, una botiga de souvenirs. Vaig trobar el local. Quan el vaig vore, en el carrer de Cavallers, vaig pensar que era el moment idoni. Quan ho explicava o consultava amb altres em deien que era un despropòsit. “La gent com tu i com jo no compren souvenirs”, em contestaven. Sabia que era un projecte llarg, perquè no és fer un producte i vendre’l, sinó que requerix una reeducació i molta didàctica sobre el que suposa oferir productes basats en nosaltres mateixos que ens dignifiquen i que representen la complexitat de la ciutat.

  

IL·LUSTRACIÓ 4
Atypical València
Finalment el vaig obrir en 2013. Vaig començar dissenyant tímidament versions de falleres, més sintètiques. I la Llonja, el Mercat Central... Va començar a funcionar bé quan em vaig adonar que havia de vincular les dos coses: arquitectura i producte valencià, just quan vaig començar a il·lustrar el que a mi més m’interessa de la ciutat. Eixa fusió ha suposat trobar-me a mi també. Finalment, m’adone que la idea ha quallat en el tercer any, en il·lustrar el Cabanyal i les seues cases, en vore que era un souvenir que compraven tant els mateixos veïns com els visitants. És compatible que allò que li agrada al local li agrade al visitant, pensant-ho bé és el més normal.

IL·LUSTRACIÓ 5
Un souvenir
Al remat, què és un souvenir? És un element regal de la ciutat, pot ser una il·lustració, una postal, un imant, etc. La forma en què materialitzes el que estàs fent en realitat és igual. Ara estic prenent el fil de la il·lustració. Aurélien, il·lustrador de Le Monde, va vindre a viure un any ací i em deia: “No oblides mai que els que acudim a Atypical venim buscant coses de València”.

IL·LUSTRACIÓ 6
Els valencians
He notat una xicoteta transformació en la visió dels mateixos valencians. Quan vaig obrir notava un menyspreu absolut cap a la nostra ciutat, cap a la nostra cultura, hi havia una manca d’autoestima enorme. Potser tenia a vore amb la idea de crear un relat de ciutat del no-res, de cartó pedra, rebutjant els nostres valors. Era una situació emocionalment devastadora. Comença a canviar per un procés social, abans del canvi polític, clar. Se suma que una part intel·lectual de la societat que abans menyspreava València comença a valorar-la, a cuidar-la. El ciutadà torna a mirar a la ciutat i diu: “Anem a donar-nos una altra oportunitat”. Passa el mateix amb els que han emigrat de València i que quan tornen la redescobrixen, la comencen a valorar des de la distància.

IL·LUSTRACIÓ 7
El turista
En Atypical rebem molts turistes que són visitants a llarg termini, als qui els interessa la ciutat, consumidors urbans. És un visitant que potser abans no sabia res de València però comença amirar-la amb interés cultural. Estem a anys llum, perquè ací no hi ha cua en cap museu, però cada vegada veus més Erasmus o estudiants de Berklee implicant-se en la ciutat. València s’està convertint en ciutat dormitori a nivell mundial. Treballes on siga, però vius i dorms ací.

 

IL·LUSTRACIÓ 8
Orgull
Comence a notar que creixen les vendes just quan el ciutadà vol tindre coses de València, posar-les en la porta de lanevera, en el seu saló, perquè n’està orgullós. Notes que es veu la ciutat d’una altra manera. 

IL·LUSTRACIÓ 9
A la vora de la platja
L’any 2012 va suposar la gènesi de la meua faena com a il·lustradora. Mentres treballava, amb 30 anys, vaig començar a estudiar disseny gràfic. Llavors vaig publicar Mis casas favoritas, un llibre que naix per la següent raó: un estiu, estant a la vora de la mar, les meues filles em diuen: “Mama, dibuixa una casa a l’arena”. No anava a fer una casa convencional, no? Després elles anaven a l’escola i dibuixaven unes cases estranyíssimes. Vaig començar a pensar en com explicar als menuts una realitat espacial diferent. Eixa visió didàctica que et donen els fills. Així, el llibre recull cases emblemàtiques que s’allunyen del tòpic i busquen experimentació, cases que van més enllà i que poden ampliar la perspectiva de grans i menuts.

IL·LUSTRACIÓ 10
Mètode de treball
Resumir tota València, o una part, en una composició requerix un procés llarg. Has de prioritzar coses de la ciutat. És un procés en el qual sempre falten aspectes. Has de jugar amb criteris estètics o no passar-te en els detalls. Les idees se m’ocorren en qualsevol moment, vaig amb una llibreta anotant coses. El primer que pense és el suport que he de treballar. Normalment faig servir les primeres hores del dia, però quan el cos em demana posar-me a fons, faig llargues les nits.

IL·LUSTRACIÓ 11
Més mètode de treball
Ho trace tot a mà, però a posteriori sempre dibuixe digitalment. Una vegada he polit el disseny manualment, el següent polit és molt pur i geomètric i això ho permet el format digital. El procés de tria del color és bàsic i, en este sentit, la paleta cromàtica me la proporciona la mateixa obra.

IL·LUSTRACIÓ 12
Mirada racionalista
M’agrada anar per la ciutat com si fóra la primera vegada. És molt recomanable anar observant-la quan vas pel carrer. Mirar aquell voladís al final d’una coberta... Descobrixes quan en un edifici hi ha una intencionalitat o no n’hi ha, quan un edifici s’ha fet buscant alguna cosa més o pel simple fet de construir-se. Haver estudiat arquitectura t’ensenya a mirar, descobrixes la bellesa, l’harmonia, l’equilibri. Eixe desig d’haver-ho fet tu o de viure allà.

Recorde quan vaig visitar Nova York que només volia anar a l’edifici Seagrams de Mies van der Rohe. M’interessa el seu estil racionalista, és una rebel·lia, la síntesi, utilitzar el material amb tota la puresa, un exercici d’elegància terrible.

IL·LUSTRACIÓ 13
València
Hi ha més València que l’oficial. La gent guanyava molts diners amb l’exportació de taronges i eren famílies que es feien no una casa, sinó un edifici. Depenent de l’estil de l’època eren d’una forma o una altra. Però per una decisió d’uns polítics volent deixar empremta, es pren València com un barri i un centre històric ja acabats. Ho farem tot nou i només parlarem d’açò, només vendrem la novetat. La cosa no ha canviat molt. Ve la marató i els convoquem als 20.000 allà, a la Ciutat de les Arts i les Ciències, com si no hi haguera res més. Seguix sent la foto de València. Molts arquitectes ens van deixar una obra fantàstica, entre ells, clar, Javier Goerlich, però han quedat sepultats per l’altra València nova. Per això sempre pose el nom de l’arquitecte dels edificis que il·lustre.

IL·LUSTRACIÓ 14
Imaginació ficció
M’agradaria que Herzog & de Meuron hagueren fet un edifici ací, tindre una peça d’ells. La forma en què treballen la pell i l’espai hauria sigut molt interessant per a València.

 

***

TOP FIVE DE SOUVENIRS

La tipografia imant del Refugi. “Planteja un punt de partida: descobrir elements que no són evidents, recuperant una tipografia que explica una part de la nostra història”.

Les façanes de les cases del Cabanyal. “Reflectixen un moment en el qual se suposa que el Cabanyal s’havia de protegir, però es va planejar la seua destrucció. El punt d’inflexió del barri. La resposta dels veïns va ser bestial. Vaig fer les il·lustracions com a teràpia”.

El centre històric. “És la primera il·lustració que faig a escala més global, la manera de sintetitzar el que ens conforma com a ciutat”.

Edifici Rialto. “Va sorgir per una foto que vaig fer una nit que passava per allà i estava encés el rètol del Rialto. Mai m’havia fixat. M’agradaven molt les tipografies, les perspectives, tanta elegància”.

Edifici Metropol. “Vaig fer la il·lustració per al moviment de protecció de l’edifici. És un exemple de com a través d’una il·lustració pots generar emocions i participar de canvis socials”.


ELS SEUS EDIFICIS FAVORITS

· El col·legi Guadalaviar: “És un projecte net, amb una utilització privilegiada del material. Em relaxa”.

· Cooperativa d’habitatges Santa Maria Micaela: “M’està demanant a crits dibuixar-lo. Són habitatges però s’han projectat amb una vocació global, la vocació d’edifici”.

· La Finca Roja: “La manera en què s’ha treballat amb el taulell és dels edificis modernistes. T’està parlant també d’una manera de voler viure, amb la reivindicació del pati d’illa”.

· Mercat Central: “I una àrea desconeguda, l’aparcament. En el congrés internacional de volta paredada, el 2012, vam fer una visita al pàrquing. La solució constructiva és admirable i que sobre este element, la volta, estiga sostingut tot el mercat és meravellós...”.

· Mercat de Colom: “Una joia absoluta”.

· Edifici Rambleta: “De les intervencions actuals, l’obra de Gradolí i Sanz és un espai que es fa des del respecte pel lloc, per l’entorn”.

· Veles e Vents: “En si mateix és un edifici que té tal potencial que perdura i perdurarà. Ha adquirit entitat pròpia més enllà de l’ús que tenia”.

 

VICENT MOLINS (València, 1986) és geògraf i comunicador en Abasebé. Col·labora en la secció CulturPlaza del diari Valencia Plaza i en el portal gastronòmic Bon Viveur. És un dels fundadors del lobby ciutadà València Vibrant i coautor de La nova guia deValència.


next