Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

opinión / OPINIÓN

92 anys de roig

4/03/2020 - 

VALÈNCIA. Els orígens del VCF, ara que suma 101 anys de la seua constitució, i pròximament altres 101 des de que fóra inscrit al registre civil, continuen tenint misteris per resoldre. La banalitat amb la qual es va tractar el futbol durant molts anys va fer que no soles es perdera la tradició oral, sinó que ningú donara importància a plasmar en paper certes motivacions o perquès que hui dia ens desvelen. Per exemple, som dels pocs clubs al món que desconeix l'autor del seu escut.

L'original és un clar homenatge, com quasi tot en el fé-cé, al Club València de 1905. L'actual, complirà 100 anys en la 21/22, conjuga al seu redisseny les mateixes ànsies fundacionals de representar a la ciutat i seguir el camí dels pioners, encara que és impossible evitar fixar-se en la suma d'insígnies dels clubs desapareguts els representants dels quals es van ajuntar al Bar Torino en 1919 per a crear el València Foot-Ball Club. La pilota del Club Deportivo de Foot-Ball al qual pertanyia Milego. El ratpenat del Rat-Penat F.C. del qual era directiu i capità Julio Gascó. I les armes de la ciutat del vell team de l'exposició. El pare, la mare, i l'avi.

Un altre d'eixos misteris per resoldre tracta de la camisola granate. De la qual hui es compleixen anys de la seua estrena en competició oficial. Un partit de Copa davant el Sevilla finalitzat 1-1 que igualment va signar l'últim partit coper de Montes (i penúltim de Cubells), al qual a penes li quedarien un parell d'encontres de Lliga Màxima i algun amistós més abans de marxar-se al Gimnàstic. Un duel de lligueta que deixa una anomalia estadística: Un 7-2 en el partit de tornada que encara hui es continua donant com a oficial en molts llocs, quan aquell duel va ser suspés abans de disputar-se per l'obstinació dels andalusos (ja eliminats) a alinear a un jugador del Cadis (cosa habitual als amistosos, però prohibit en la competició). Amb els punts en la butxaca valencianista tots dos contendents decidiren, ja que uns havien fet el viatge i altres venut les entrades, disputar-lo en format amigable, no prenent-s'ho l'equip mestaller massa seriosament per qüestions de lesions i estretors que estava vivint en aquelles dates.

Va ser una dècada d'experiments, on el roig va sumar una tonalitat més al verd, groc, blau, i principalment, el negre amb el qual més es va vestir el VCF aquells anys. Però pels motius que foren, aquell granat, bordeus, o samarreta encarnada, va quedar per sempre. Va ser des d'eixe 04 de març de 1928 la segona equipació del club, utilitzada ininterrompudament fins a la col·lecció de blaus i senyeres dels anys 70. Fins i tot en eixes va sobreviure sent més vegades utilitzada que cap altra. Com a la dècada següent fins que al 1992 es va vestir per última vegada, caient des de llavors en una espècie d'oblit. Al punt que a cada oportunitat que traus el tema la gent es sorprén de que el VCF fóra de roig quasi tota la seua vida.

No és un color, damunt, sense històries. Amb ell es van disputar quatre finals de Copa, entre elles la primera, la de 1934. També va ser el color de l'estrena en les competicions europees als 60, deixant una edició especial, teixida en la 66/67, un relat èpic de pinyes i càrregues policials a Elland Road. Un partit que amaga una novel·la entre les seues línies de calç.

Una pràctica habitual, la de triar un segon color. El Madrid anava de morat, el Barça de groc… curiosament altres blancs sempre van anar de roig, com Sevilla i Saragossa. Els qui continuen respectant la tradició de lluir-ho com a segon equipament. Fins i tot els dos primers han recuperat les seues tonalitats històriques en els últims temps, mentre el VCF porta encasellat amb el taronja des de 1998. Camí d'obrir altra època.

Sorprenentment les marques que han vestit al XI valencianista en els últims lustres sí han sigut capaços de recuperar l'equipació negra, no utilitzada des de 1928, amb un excel·lent èxit de vendes. Estranyament continuen poc inclinades a recuperar el granate, ni tan sols per a un moment tan significatiu com el centenari. Tampoc el club ajuda molt. Al final el color que vestiren Arias, Kempes, Mundo, Cubells i Mendieta acabarà com a massa coses en el VCF. En un oblit que impossibilite el seu record.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email