X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

entrevista

Abel Soler: "El Curial és l’esclavó perdut del Segle d’Or valencià"

Tots ens hem acostat alguna vegada a les aventures del Tirant narrades per Joanot Martorell o als versos d’amor i de mort escrits per Ausias March. I a la història cavalleresca, cortesana i humanista del Curial e Güelfa composta per Enyego d’Àvalos? Algú sabia, de fet, qui era Enyego d’Àvalos? Les recerques d’Abel Soler han permés atribuir-li’n l’autoria i fer una nova lectura d’un clàssic que, sens dubte, esdevindrà tot un referent per als valencians. Parlem amb ell per tal que ens explique les claus de l’obra i el seu context

23/02/2020 - 

VALÈNCIA. Abel Soler (Albaida, 1972) és historiador i doctor en Filologia. Durant molt de temps, i encara ho fa, s’ha dedicat a escriure les històries generals de desenes de municipis escampats arreu de la geografia valenciana. En els darrers anys, a més a més, ha tingut una altra ocupació apassionada i apassionant: esbrinar qui havia escrit Curial e Güelfa, del qual només es conserva un manuscrit anònim del segle XV. El resultat de la seua intensíssima recerca ha donat uns resultats contundents, primer en forma de tesi doctoral i després de diverses monografies que han sigut publicades recentment. D’elles ha dit Joan Francesc Mira que és “el treball d’erudició literària més monumental que he vist en la vida, amb un esquema metodològic impecable i una varietat de recursos heurístics inapel·lable: l’heràldica, la literatura, la biografia, el comerç dels llibres, etc.”. Parlem amb ell de tot el que ha envoltat i el que significa tan gran descobriment.

-Han transcorregut tres anys des de la lectura a la Universitat de València de la teua tesi doctoral sobre La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de “Curial e Güelfa”. Quines n’han sigut les conseqüències? 
-Ara, de colp, tenim el que mai no havíem tingut: el nom de del creador d’un dels dos grans clàssics de la nostra literatura, al costat del Tirant, la seua biografia detallada i un fum de proves que relacionen la seua magnífica biblioteca i els seus gustos culturals amb el mateix Curial. Identificar l’autor, a més, ens ha possibilitat llegir i interpretar correctament la novel·la: saber on i quan es va escriure, amb quina intenció i amb quin bagatge històric i cultural.

-D’on partia la recerca? 
-Cal deixar ben clar que, com sol passar en les investigacions de fons, la identificació de l’autor ha sigut el resultat d’una tasca col·lectiva, començada pels primers editors i prosseguida per filòlegs i historiadors, especialment catalans, com Martí de Riquer, Anton Espadaler, Júlia Butinyà, Maria Teresa Ferrer i Mallol i encara altres. No partíem de zero; diguem-ne que d’un 80%. Però faltava resoldre l’enigma. Resseguint eixe fil, el meu director de tesi, el catedràtic de la Universitat de València Antoni Ferrando, conclogué que l’autor havia de ser algú relacionat amb la noblesa toledana, resident durant anys en un ambient monolingüe italià, com demostra el seu idiolecte literari italianitzant, però havent aprés abans a parlar valencià. No sols el dominava molt bé, sinó que escrivia els trets fonètics generals del català occidental, distingint clarament les vocals àtones i amb preferències lèxiques valencianes, una opció impensable en un escriptor de la Catalunya del segle XV, o d’ara mateix.

-En particular, els catedràtics de filologia de les Universitats de Barcelona i Girona Lola Badia i Jaume Torró van considerar que l’atribució del Curial a un escriptor castellà d’àmbit valencià seria “un ingenu propòsit d’apropiació provinciana”, bastit sobre un plantejament “gratuït i acientífic, partidari de la filologia espectacle”. Què en penses? 
-En la monografia Enyego d’Àvalos i l’autoria del “Curial”, que vaig publicar en 2018, dedique un apartat preliminar a explicar per què s’ha mantingut el clàssic en l’anonimat des del seu descobriment, avançat ja el segle XIX. Com el còdex únic del Curial mancava de títol i de declaració d’autoria, es va publicar en 1901 a Barcelona com una “novel·la catalana del quinzèn segle”, d’alguna manera equiparant-la a la gran novel·la valenciana, el Tirant, amb l’esperança que l’anònim autor fora algú de Barcelona o rodalies. Però eixe pressupòsit acabà entrant en contradicció amb els estudis lexicogràfics, que atribuïren l’obra a un redactor valencià. Era algú que, com nosaltres, preferia dir i escriure “ausades”, “acaçar”, “alqueria”, “furtar”, “oronella”, “rabosa”, febra”, etc. Així mateix, se li colava també algun castellanisme i no sabíem com encaixar-ho, fins al punt que alguns estudiosos catalans, com Jaume Riera o Rosa Navarro, pensaren: que no serà fals, el llibre? Potser algú el preferia “abans fals que valencià”. Quant a les declaracions que comentes, foren el producte d’una reacció de sorpresa humanament comprensible, però un poc imprudent i apriorística al meu parer, davant la publicació de la hipòtesi d’autoria en una revista acadèmica en l’any 2017. Lola Badia i Jaume Torró desconeixien encara la consistència de la tesi. Interrogada per un periodista, ella mateixa respongué que “no se l’havia llegida”. Tot i això gosava opinar, atés que la nostra recerca contradeia obertament el que ella i Torró havien defensat des de feia anys: que Curial e Güelfa s’havia escrit en alguna cort ibèrica dels Trastàmara i no a la Itàlia d’Alfons el Magnànim. Què hi farem! D’altra banda, quina importància té que l’autor siga d’origen castellà i criat a València? Corella és un llinatge navarrés, Villena i D’Àvalos castellans, Jordi de Sant Jordi era fill d’esclaus magribins, segurament parlants d’amazic... i com dominaven tots la nostra llengua! El que aportem en la tesi no té res de provincià, campanarista o valencianista, sinó tot el contrari. Precisament exemplifica que els grans personatges del segle XV eren individus de formació europea i cosmopolita, sense una adscripció “nacional” o territorial tancada ni significativa del tot.

-Quina explicació té que Curial e Güelfa fora escrit en la cort napolitana d’Alfons el Magnànim per un cavaller castellà criat a València? 
-València esdevingué en els anys 1415-1430 la ciutat més rica, poblada i dinàmica de la Corona d’Aragó. Ferran I casà el seu fill a València en 1415 i este fill, Alfons el Magnànim, establí la cort al desaparegut Palau del Real, en els actuals Jardins de Vivers. Per allí passaren no sols els ambaixadors de Borgonya, algun dels quals queda retratat en el Curial, sinó també un insigne exiliat, Ruy López Dávalos. Ell havia sigut un dels magnats més poderosos de Castella, però s’havia enemistat amb el monarca castellà en defensa dels interessos dels infants d’Aragó, que eren germans d’Alfons. Ho perdé tot i hagué de fugir. Enyego, que llavors tindria 7 o 8 anys, i els seus germans foren acollits pel rei a València, en la seua cambra: compartien taula amb ell, pràcticament com si foren els seus fills adoptius. Educat entre els donzells de la gran noblesa valenciana que eren patges del rei, n’esdevingué un més. En 1435, en la batalla de Ponça, el rei i Enyego foren capturats i duts a Milà. El monarca fou alliberat i se’n tornà al sud, per a conquerir Nàpols, però Enyego romangué a Milà, on diguem-ne que fou sotmés a una immersió lingüística i ideològica que explica perfectament el biaix italianitzant i l’esperit de cavalleria humanística que transmet el seu llibre. El cavaller criat a València i educat a Milà era tot un superdotat: militar i organitzador de justes, expert en falconeria, mecenes d’humanistes, bibliòfil empedreït, músic teòric i pràctic, etc. I escrigué el Curial per als seus amics valencians de la cort de Nàpols, per tal d’exposar-los de manera entretinguda com s’havia de comportar un noble refinat i culte del Quattrocento.

-Quins són els principals indicis o proves que duen a pensar que va ser Enyego d’Àvalos i no una altra persona l’autor del text? 
-La informació procedix bàsicament de tres fonts: el manuscrit, els referents literaris i els aspectes autobiogràfics que l’autor aboca a la ficció. En primer lloc, el còdex presenta una lletra cancelleresca napolitana de cap a 1445 i hi ha indicacions en castellà d’una segona mà al marge; també hi ha marques d’aigua del paper que s’emprava a la cort de Milà, on Enyego fou cortesà i ambaixador entorn de 1447, i una coberta toledana relacionable amb alguns dels seus parents castellans. En segon lloc, per exemple al Curial hi ha passatges copiats, amb errades incloses, d’una desfilada al·legòrica que es trobava en un manual milanés dels Visconti, amb els quals Enyego, com he indicat, va treballar. Així mateix, a Siena hi ha un còdex de la seua biblioteca personal, titulat Liber militie et nobilitatis, “Llibre de cavalleria i noblesa”, que és una mena de compilació de materials  per a documentar l’obra, incloent el relat decameronià de Tancredi e Ghismonda, que determina l’argument de la primera part del Curial. Igualment, a Catània hi ha un altre llibre seu, que llavors només era accessible a Milà i Nàpols, amb una anècdota única sobre Plató que també és recollida en la novel·la. I així un cabàs d’indicacions que, considerades i creuades com a coordenades, ens fixen la posició de l’autor com si foren un GPS. Quant als elements que relacionen la biografia de D’Àvalos amb el llibre, també n’hi ha un fum, segons he mostrat en les meues publicacions, però podríem destacar la signatura heràldica de l’obra, tan significativa: és un lleó rampant que travessa dos campers. Just el mateix escut d’Antonella d’Aquino, la promesa i després esposa d’Enyego d’Àvalos, i just el mateix escut que Curial du en honor de la seua promesa, Güelfa. Podríem dir que el GPS és incapaç de recalcular cap altra ruta.

-Quina era la funció de D’Àvalos en la cort del Magnànim i el món polític italià de mitjan segle XV? Era un personatge notable? Es va quedar a viure per sempre en terres italianes? 
-El rei Alfons confià els principals oficis de govern a cavallers criats amb ell a la cort de València: “i creati catelani”, per la seua llengua, que en deien els napolitans. Entre ells excel·lí, per les seues virtuts cavalleresques i intel·lectuals, Enyego, raó per la qual el designà gran camarlenc. Li confià la gestió de la hisenda del regne, el casà amb una rica hereva napolitana i li confià missions diplomàtiques a Gènova, a Florència amb els Mèdici, a Ferrara amb els Este, a Milà amb els Visconti, a Montferrat, que és un dels escenaris principals de la novel·la, etc. No sols fou un polític de primer rang, condecorat pel rei d’Anglaterra amb el collar de la Garrotera, sinó també un dels personatges clau del segle XV italià. A diferència de Joanot Martorell, un cavaller sempre urgit de diners, Enyego d’Àvalos, “il Conte Camerlengo” com era anomenat, fou un home de cort triomfador, un curial, i un model de comportament humanista per als nobles italians. Els seus descendents, els D’Àvalos napolitans, foren famosos i poderosos durant segles. La seua filla, la culta Constança d’Àvalos, que algun erudit del segle passat identificava amb la Gioconda, fou mecenes de poetes i escrigué algun poema, malauradament perdut, “nel più fiorito valenziano”.

-Però el manuscrit d’Enyego d’Àvalos, a diferència del Tirant lo Blanch o dels versos d’Ausias March, mai no va ser publicat? Per què? 
-En realitat, el Tirant circulava en principi en unes poques còpies manuscrites fins que fou portat a la impremta al cap de tres dècades. Igualment, els versos de March, apreciats pels cortesans, no foren publicats fins a avançat el segle XVI. I el Curial estava pensat per a una divulgació restringida, amical i cortesana. L’escriptor era ja molt prestigiós en altres àmbits i segurament no volgué donar a conéixer una obra en la qual es reia dels seus rivals napolitans, es burlava dels franciscans en clau humanística o xafardejava sobre les grans duquesses de França. Crec que no li interessava donar-se a conéixer com a autor. Voldria recitar-lo als secretaris reials amics seus, que ja compartien amb ell lectures mitològiques i satíriques, i als cavallers valencians de la cort de Nàpols d’ancestres aragonesos i catalans que compartien justes i tertúlies amb ell, com els Maça-Cornell, els Cardona-Villena, els Martines de Luna, els Ximenes d’Urrea, etc. D’altra banda, el manuscrit únic que es conserva, que és una còpia incompleta en la qual faltava omplir algun buit i afegir el proemi, se la degué endur de Nàpols a Toledo algú ben pròxim a Enyego d’Àvalos en aquella mateixa època. A Toledo fou relligat amb papers de l’entorn dels comtes de Fuensalida, que eren família política seua, i es conservà inèdit durant segles fins que ingressà en la Biblioteca Nacional de Madrid.

-Com podríem resumir el text? Quin és el moll de l’os de la novel·la, si se’n pot dir així? Què podem destacar del seu contingut i el seu to narratiu? 
-La sinopsi és la següent: un jove cavaller adolescent, Curial el llombard, destinat a esdevindre príncep virtuós i senyor de Milà, protagonitza un relat de filiació cavalleresca i amor trobadoresc, que culmina en un final matrimonial i feliç, com també va finalitzar la mateixa vida d’Enyego. El teixit narratiu servix d’excusa a l’escriptor per a exhibir aprenentatges literaris, mitològics i clarament humanístics, com ara la defensa de la noblesa per la virtut i no per la sang o l’aposta per estudiar els clàssics. Al pas que es va llegint, es troben anècdotes jocundes, relacionades amb la biografia de l’escriptor o dels seus contertulians, i amb els debats literaris vigents aleshores a les corts de Milà i Nàpols: els amors de Dido i Enees, el redescobriment d’Homer, les Muses, etc. La nova lectura que es desprén del fet de relacionar el Curial amb Enyego d’Àvalos confirma la seua importància i modernitat: és una obra mestra de les lletres catalanovalencianes, però també del primer Renaixement italià. El Tirant, escrit uns anys després a València, és més conservador i explícit, des del tractament de les fonts literàries fins a la plasmació de les escenes eròtiques. En el Curial, en canvi, tot és més refinat, succint i elegant, com correspon al seu autor i el seu context.                    

-Així les coses, quina és la importància de Curial e Güelfa dins del panorama europeu? És una obra més de l’època en el context italià o va més enllà? 
-Els historiadors de la literatura italiana, després d’elogiar a Dante, Petrarca i Boccaccio, lamenten entre línies el viratge llatinista del Renaixement, perquè els deixà amb un “secolo senza poesia”; poesia en el sentit de literatura de ficció, narrativa i coses així. Els humanistes preferien els tractats de filosofia moral o d’història. La tendència no es trencà fins a l’eclosió cap al 1460, a la Florència de Lorenzo de Mèdici, d’una potent literatura en vulgar, que hibridava la tradició cavalleresca amb la mitologia greco-romana. Doncs bé, eixa hibridació ja l’havia avançada D’Àvalos a Nàpols i en la nostra llengua dos dècades abans! Discretament ell havia acabat amb el segle sense narrativa, però no en toscà sinó en una lingua di dominazione. Després vindrien els Orlandos enamorats i furiosos, tan apreciats a les corts europees del Cinc-cents. Si el Curial, un llibre d’extraordinària qualitat literària, s’haguera divulgat i haguera conegut la impremta, amb el nom de l’autor inclòs, hauria esdevingut un best-seller italià i europeu, com ho fou després el Tirant. En l’actualitat, i amb els instruments interpretatius de què disposem, el situem a la mateixa alçada que el Tirant, o encara més.

-I quin és el paper dels valencians en l’obra? La visió externa d’un cavaller de llinatge castellà marca d’alguna forma la seua visió respecte de la resta d’ètnies o nacionalitats del moment? 
-L’obra és una mena de novel·la històrica, ambientada en el segle XIII. Per tant, no hi havia “valencians”, perquè el Regne de València s’acabava de fundar i no n’havia sorgit encara una identitat col·lectiva. Per a l’escriptor, i en això sí que és una mica castellà, tot és “Aragó”. Per exemple, situa Barcelona “en Aragó”. Els cavallers i dames es presenten, com faria el mateix D’Àvalos, dient: “Yo són del rey d’Aragó”. I coses així. Hi ha uns catalans, de llinatges relacionats amb nobles valencians com els Cardona-Villena, que apareixen com a pobres i aventurers però nobles i valents, per a confutar el tòpic dantesc de l’“avara povertà” de Catalunya. Però després els protagonistes del torneig de Melú són barons aragonesos i un català que fan costat a Pere el Gran. Doncs bé, eixos “aragonesos” porten els cognoms dels membres valencians del Consell Reial de Nàpols, els quals compartien el poder amb Enyego: el mateix cunyat de l’escriptor, Lluís Maça-Cornell, el seu amic Llop Ximenes d’Urrea, etc. D’altra banda, cal dir que les ètnies i les nacionalitats interessen hui en dia als historiadors perquè ens inquieten a nosaltres ara, en el segle XXI. En temps del Curial comptaven altres adscripcions: si eres moro, jueu o cristià de natura, mascle o femella, si pertanyies a l’estament clerical o al laic, si eres lliure, esclau o llibert, si servies el rei d’Aragó o algun altre príncep, etc. Per a qualsevol individu medieval, tot això era primordial; en canvi, saber-se “de nació valenciana” pel fet d’haver nascut a la ciutat i Regne de València, com deia Martorell, no.

-Quines són les causes d’un Segle d’Or com el valencià, amb noms tan cèlebres com Jordi de Sant Jordi, Vicent Ferrer, Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, els Borja, Isabel de Villena i ara Enyego d’Àvalos? 
-Quan una societat urbana o regional del segle XV europeu destacava materialment ho feia també en les lletres i en l’art. Pense ara en Flandes, París, Florència... A partir de 1420, sent capital de facto de la Corona d’Aragó, València desbancà Barcelona i ocupà un lloc d’honor entre les principals ciutats d’Europa: per expansió demogràfica, per moviment mercantil, per ambició edilícia –recordem ara la Llonja dels Mercaders– i fins i tot per posseir un dels bordells més grans de la Mediterrània. El rebombori de gent pels carrers, la prosperitat de molts cavallers i burgesos, l’intercanvi incessant d’idees i llibres, encengueren la creativitat literària d’una ciutat que visqué en relativa pau; a diferència de Barcelona, que passà de la crisi política i econòmica entre 1430 i 1460 a la guerra civil de 1462 a 1472 i a una fase de palmària decrepitud. Recorde que Lola Badia, en una d’aquelles entrevistes del 2017, deia que els valencians “ja els tenen tots”, els escriptors del Segle d’Or, “i encara volen aquest, també!”. No es tracta de comparar pàtries, sinó de resseguir una realitat històrica, que és la que és. No la podem canviar. Jordi de Sant Jordi i Ausias March triomfaren ja al Palau del Real. Joanot Martorell, cavaller arruïnat, aprengué de lletres de batalla i jocs d’alcova en una València amb fama de dissoluta, plena de dames i cavallers seductors. Sor Isabel de Villena i Joan Roís de Corella, cadascú a la seua manera, es deixaren influir per unes sensibilitats espirituals que venien del cor d’Europa. Els Borja aprofitaren el trampolí monàrquic, de València a Nàpols, per a assaltar els Estats Pontificis. El Segle d’Or fou una aventura col·lectiva, protagonitzada per un rei castellà, auxiliat sobretot per valencians. I la seqüència fou la següent: la capitalitat política de València entre 1415 i 1430, la iniciativa bèl·lica a Itàlia entre 1432 i 1443, la prosperitat econòmica continuada fins a començaments del segle XVI i una lògica plasmació artística i literària de tot això.

-Com hauríem d’assimilar els valencians de hui en dia Curial e Güelfa i la seua autoria? 
-És l’esclavó perdut, i ara retrobat, del Segle d’Or valencià. La llengua de cort del temps d’Alfons el Magnànim era un català amb preferències lèxiques pròpies de València. Ací residia inicialment la cort. Martí de Riquer es meravellava transcrivint lletres de batalla en perfecte valencià, escrites per nobles d’estirp aragonesa... Els valencians representaven vora la mitat del personal de la cort napolitana del mateix rei i n’ocupaven els càrrecs principals. El Curial s’explica així com el testimoni literari del predomini valencià a la Corona d’Aragó en aquella època, i encara més a la cort reial de Nàpols. D’altra banda, cal destacar que en cap altra gran obra literària del nostre segle XV, tret potser de l’Spill de Jaume Roig, trobem tants valencianismes com en Curial e Güelfa. Convide a tots a llegir l’obra i transportar-se a la història medieval dels valencians i els europeus.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email