Adèu, bonico

VALÈNCIA. Benvolgut Jaume, no saps el difícil que em resulta escriure de la teua absència. El motiu és doble, primerament pel fet que des de fa una setmana la teua figura, pública i privada, ha estat lloada per les millors plomes de la nostra ciutat. Possiblement, este serà un dels últims articles que et dedicarem fins al 24 de novembre de l'any que ve, quan de nou el teu record inundarà les pàgines dels diaris i les tertúlies a la ràdio i la tele. El segon dels motius és més dur, encara no puc creure que ja no estigues entre nosaltres. 

Hui no escric ni com a historiador, ni com a professor (així et referies a mi quan ens veien). Hui només puc escriure com l'aficionat del València CF que va vore en la teua figura, al seu president, al dirigent que defensava als seus i que mai va dubtar a enfrontar-se als poders fàctics del món del futbol si era necessari per defensar els interessos del nostre club, que no tenia pèls a la llengua per explicar les seues veritats i denunciar les injustícies, arribant a inventar termes i expressions que han passat a formar part de l'argot futboler.

Jaume, sempre tractaves de cuidar les formes, però no se te queien els anells si tocava posar-se una perruca taronja i saltar d'alegria amb la teua afició si l'ocasió ho requeria. Una afició que et considerava un dels seus, un habitant més del poble de Mestalla, un aficionat que abans de ser president va ser un seguidor més. Com en la històrica última jornada de la temporada 1970-1971, al camp de Sarrià, on per primera vegada vares traure a passejar, al costat de la teua colla d'amics el Palmiro gegant d'Aldaia. Eixe mateix palmito que trenta-u anys després, a Màlaga, tornaria a celebrar un títol de Lliga del València C.F., però esta vegada amb tu de president.

Jaume, la teua presidència ha passat a la història de l'entitat com la més prolífica, ja que en els teues tres campanyes al capdavant del club es van guanyar dos Lligues, una Copa de la UEFA i una Supercopa d'Europa, uns èxits només superats per la presidència d'un altre gran: Lluís Casanova.

Si la teua trajectòria presidencial va ser exemplar, que podem dir del teu comportament una vegada vas deixar el càrrec. A diferència d'altres presidents no vares desaparèixer del panorama futbolístic, la teua presència es va fer habitual en tertúlies radiofòniques, televisives i en qualsevol acte relacionat amb el València CF. Era la teua vida i la teua passió, sempre que se't demanava allà estaves, amb un somriure a la cara i donant mostres de la teua bondat, sempre proper, simpàtic i espontani.

Jaume, bonico, ens has deixat massa prompte.