Agarreu-se les carteres

VALENCIA. Dos dies. Poc més de 48 hores resten per viure un partit amb majúscules. Un dels duels més esperats per la parròquia blanc-i-negra temporada darrere de temporada: la visita al Santiago Bernabéu. Per al seguidor valencianista enfrontar-se al Reial Madrid sempre és especial. És el rival a batre. Estiga com estiga el seu equip. Estiguen com estiguen els merengues...i l'arbitratge. Perquè si existís un denominador comú al llarg de la història en este tipus d'enfrontaments, eixe no és un altre que el de la polèmica. Poques han sigut les ocasions en les quals no s'ha parlat del col·legiat hores després de la fi del matx. I m'atreviria a assegurar que en un percentatge superior al 90%, les discussions radiquen en saber en quant ha perjudicat al conjunt de Mestalla l'encarregat d'impartir 'justícia': molt o moltíssim. És quasi una tradició visitar el coliseu de Concha Espina i que els assistents no vegen fores de joc en una àrea i siguen mil·limètrics en l'altra. Exactament el mateix que ocorre amb els penals. I no és una qüestió de plorar, és crua i pelada estadística.

No serà necessari remuntar-se a l'any 1930 quan el capità Amorós va encapçalar als seus per a què es retiraren del vell Chamartín en uns quarts de final de la Copa d'Espanya després que Fausto Martín li anul·lara dos gols al València que ja guanyava per 0-2 i que havia de remuntar un 2-5 de l'anada. No caldrà. Ni farà falta parlar del gol que li llevaren a Ilie en 2002, dos minuts després del xiulit inicial per un fóra de joc inexistent. Per no fer tampoc referència al famós Ushiro-Nage de Marchena a Raúl el 15 de febrer de 2004 quan les dos formacions lluitaven per alçar-se amb el títol. Fins i tot, en aquella ocasió, l'aleshores president de la Reial Federació Espanyol de Futbol, Alberto Blanco, va prestar-se per intentar justificar allò que no hi havia per on agarrar-ho. Al murcià Tristante Oliva li tremolaren les cames en el temps afegit i va regalar una pena màxima que Figo no va desaprofitar. Però ni amb estes pogueren amb aquell vestidor de Rafa Benítez...I d'esta manera, podria continuar recordant casos com els esmentats, però em quedaria sense article per opinar.

Perquè la meua opinió és clara: els àrbitres no estan predisposats a ajudar al Reial Madrid. No en el futbol modern; els anys 30 queden molt lluny. I ho dic amb el cor a la mà. Cap col·legiat aplega al Bernabéu amb la intenció de beneficiar al club de Florentino. Ara bé, són humans, s'equivoquen i són febles -en general- davant la pressió. Una errada que perjudique als de la capital suposa portades de diaris mal anomenats nacionals, articles d'opinió en contra difícils de digerir, programes de ràdio i televisió avassallant-te...massa que perdre per a qualsevol. I així, amb el sistema actual que envolta este esport, si jo haguera de decidir, en cas de dubte, a favor del gran.

Però després estan els imprudents. Com per exemple, l'àrbitre de dissabte: Gil Manzano. Jesús, per als amics, torna a xiular als Ronaldo, Benzema i companyia després del 'affaire Vila-real'. L'extremeny, sense tallar-se un pèl, abandonà l'estadi de La Ceràmica amb bosses oficials del Reial Madrid després d'assenyalar el punt dels 11 metres quan el Submarí guanyava 2-1 per unes mans de Bruno totalment involuntàries. Clar, Fernando Roig esclatà. En calent, comprensible. I està clar també que en les bosses duia 'quatre pins i dos bolis', perfecte. Però tapa't Jesuset. Sigues intel·ligent. Que quan eixies de la caseta ja sabies que havies armat un canyaret, com per a damunt, anar-te'n cap a casa amb les bosses del Madrid. Té nassos!

Doncs bé, el premi per allò és tornar a la primera plana del campionat en un partit en el qual, els de la capital estaran jugant-se mitja Lliga. I espereu que encara ens tocarà llegir o escoltar allò de què “ja estan altra volta plorant els de València” per a posteriorment afegir: “el que haurien de fer és procurar que el seu equip no es deixe la vida a soles davant el Madrid”. Però mentrestant, ells ja han aconseguit, entre altres coses, que no es parle del gest de Sergio Ramos. De l'aplaudiment que li va dirigir a Piqué en el clàssic, la mateixa acció que a Neymar li va costar tres partits de suspensió. Tres! Però a Ramos només un. Només un perquè Hernández Hernández no ho va reflectir en l'acta. Per què no ho va veure o per què no va voler? I el pitjor de tot és que la premsa 'nacional' ho justifica dient que, com el fet va dirigit a un rival, no és sancionable! Apaga i anem-nos-en. Ara resulta que si és a un jugador no està malament i a un col·legiat sí? És la lògica d'aquells que encara s'atrevixen a presumir de què Cristiano és millor que Messi.

Però no és la lògica dels col·legues de professió el que em preocupa, sinó la dels comités i dels àrbitres. La lògica d'Hernández Hernández per no descriure per escrit l'acció de Ramos i la lògica dels seus caps per no entrar d'ofici. I tot perquè són humans, perquè no volen complicar-se la vida i perquè perjudicar als hòmens de Florentino suposa problemes. Molts problemes. Així que amics, si al València li dóna per competir dissabte, com diria ma mare: agarreu-se les carteres!