Ajudar al club

VALÈNCIA. Alguna cosa no funciona. I hem d'entonar el mea culpa. Jo, el primer. Segons diversos estudis, el periodisme és una de les professions menys valorades pels espanyols. No pot ser casualitat. Ens estem equivocant en tantes i tantes coses que la imatge que projectem en la societat la tenim més que merescuda. El nostre dia a dia ens diferencia de una persona adscrita a una xarxa social qualsevol perquè, en teoria, tenim l'obligació d'estar informats a l'hora d'emetre una opinió. I com a tal, esta sempre serà personal i discutible però estarà solidificada per una base objectiva. Almenys és així com jo intente actuar. Però tots practiquen amb l'exemple. Al llarg de les últimes setmanes, la polèmica arbitral ha centrat una gran part de l'actualitat del València Club de Futbol. El penal de Montoya a Benzema, el colp de Neto a Godín, l'eliminatòria davant el Barça, el derbi del Cap i Casal i per si encara faltava la pesseta per al duro, dissabte el gol anul·lat al Màlaga que haguera significat el 2-0 i qui sap si la sentència definitiva al duel de La Rosaleda. Planes de diaris, tertúlies de ràdio i programes de televisió en els quals hem emprat hores i hores per a no arribar a cap conclusió més enllà de què l'estament arbitral al nostre país no està al nivell. I sincerament, per extraure este ensenyament no feia falta anar a Salamanca.

No obstant això, hi ha una cosa que sí que em preocupa. Dóna la sensació que si seguixes l'actualitat d'un equip -en este cas la del València- has de defensar que el perjudiquen més que a la resta. Sense analitzar més enllà del hui i de l'ara. Vaja per davant que el gol de Diego González que no pujà al marcador va ser un encert total de Trujillo Suárez per molt que ploren des de la Costa del Sol. Les imatges no deixen lloc a la discussió. Però de res et servirà a tu, amic lector, la meua contundent afirmació si no sóc capaç de reconéixer al mateix temps que contra el Llevant, el conjunt blanc-i-negre va eixir beneficiat. El meu punt de vista perd valor -el poc o molt que tinga- quan amague en un calaix la imparcialitat per contentar a curt termini a qui tinc enfront. El 'no gol' de Coke i l'inexistent penal a Zaza condicionaren el resultat final d'un compromís en el qual, també va haver-hi una pena màxima no xiulada a Kodogbia. Però no són comparables per molt que s'enfaden a la cúpula de l'entitat de Mestalla. Què haguérem dit si les accions hagueren sigut a l'inrevés? Doncs això. A les altes esferes no els agrada sentir allò que no volen escoltar. En eixe moment t'insinuen que “no estàs ajudant al club” sense adonar-se, primer que tu no treballes per a ells i segon que una frase així l'únic que provoca és fer-te saber que estàs fent bé les coses.

Sols eixa pretesa imparcialitat -un no l'acaba d'aconseguir mai- et legitima després a elevar una queixa. Com la que crec que hauríem de fer per la falta de protecció cap a Gonçalo Guedes. Les dades diuen que l'extrem rep una falta cada 29 minuts. Una autèntica barbaritat. Cada vegada que arranca en velocitat als adversaris els falta temps per frenar-lo amb una infracció, generalment dura. Violenta en alguns casos. A Màlaga visquérem un nou exemple. L'entrada d'Iturra en la segona meitat ben bé haguera pogut significar un disgust en forma de lesió. I sense dubte, l'expulsió del xilé. Però el portugués no és ni Messi ni Ronaldo ni Griezzman. Encara és Gonçalito i sembla que hi haja barra lliure. Pegar-li ix massa barat.

Com barat resulta per a Marcelino criticar el joc del seus. Al tècnic asturià no li va sentar gens bé que se li qüestionara al voltant del baixó que ha pegat l'equip: “Posar qualsevol pega és no tindre els peus en terra i voler pensar en alguna cosa que no és possible”. Però crec que s'equivoca. Com ocorre amb els arbitratges, el míster ha de saber diferenciar entre la valoració global i l'anàlisi del moment actual. Pel que fa al primer, la temporada sols admet un qualificatiu: excel·lent. Tercers a la Lliga i semifinalistes de Copa és un escenari que tots, inclosos els més optimistes, haguérem signat allà pel mes d'agost. Entre altres coses perquè el València suma hui els mateixos punts que va abastir la passada campanya, i tres més que en la temporada 2015-2016. Però l'extraordinària trajectòria del combinat del Cap i Casal no ens ha d'impedir comprovar com ha caigut el rendiment del València. Jugant com despús-ahir sembla complicat que els de Mestalla no es retroben més prompte que tard amb una nova derrota. Davant el cuer, les centrades laterals van ser un malson, una sagnia que ha passat a ser inadmissible per a un vestidor que vol disputar la pròxima edició de la Lliga de Campions. Són massa setmanes arrossegant la mateixa errada. Quasi el 50% dels gols encaixats arriben d'esta manera. I açò s'ha d'acceptar i de corregir des de la humilitat. La crítica constructiva sí que ajuda al club. L'elogi indiscriminat, no.