Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

Escèniques

Albena Teatre, 25 anys eixamplant la base

14/06/2020 - 

VALÈNCIA. Un quart de segle fent teatre, empeltant projectes d’envergadura i ambició en un ecosistema escènic afeblit. Un salt a l’audiovisual, entre l’èxit i l’abisme continuat d’un context en la corda fluixa permanent. Albena Teatre té molts seguidors –també alguns detractors–, però és evident que la seua trajectòria quedarà en els llibres de text com a exemple d’una època i d’una obstinació: és possible treballar per a grans audiències amb qualitat i en valencià. No és poca cosa. En parlem amb Carles Alberola, un dels pares de la criatura. Per molts anys!

Faig una escodrinyada en la biblioteca i tope amb un llibre commemoratiu dels deu anys d’Albena. Dins, un programa de mà diu: “Enguany complim 10 anys, que no és molt de temps, però fent teatre sembla el doble”.  El temps no s’ha detingut i, el juliol passat, la companyia més famosa del teatre valencià –amb el permís de la reviscolada Moma de Carles Alfaro– va fer un quart de segle. Vint-i-cinc anys d’existència que, si atenem a la multiplicació anterior, en serien cinquanta. Perquè el camí d’Albena ha sigut reeixit, és evident, però no fàcil. Mai ho és per a qui tria dedicar-se, en general, a la cultura valenciana en valencià i, en particular, al teatre i l’audiovisual. Entre les fites, les mil funcions de Besos, el seu gran èxit; les múltiples pantalles superades a la televisió, des d’Autoindefinits fins a les més recents Açò és un destarifo o La forastera d’À Punt; la seua primera pel·lícula, M’esperaràs?, i l’anhelat espectacle musical de gran format Tic-Tac, els dos del 2017. Mai ningú no havia tocat tantes tecles, ni tan alt. Però de sotragades, no n’han faltat tampoc.

Carles Alberola i Toni Benavent van fundar la companyia en 1994, batejant-la amb la fusió dels seus cognoms. Pasqual Alapont i Roberto García són alguns dels noms lligats a la dramatúrgia d’obres, però sense cap dubte és el torrent creatiu d’Alberola –com a actor, director i dramaturg– el que imprimix les constants a la companyia. Els seus textos van plens de situacions quotidianes esbudellades des de l’humor. Sovint fan present la mentira del teatre, sobretot per jugar en la frontera entre realitat i ficció. I, evidentment, hi abunda la tensió entre la frustració del que som i el desig del que voldríem ser. Eixa insatisfacció sempre acostumen a carregar-la els personatges que interpreta Alberola, situats entre l’autocompassió i la paròdia –la comparació amb el primer Woody Allen sempre l’ha perseguit–, però que, aplicada al context valencià, també és la metàfora de tantes altres coses.

La crisi dels 25

M’agradaria dir-te una altra cosa, però la veritat és que estem vivint l’aniversari des d’una situació d’incertesa”, ens explica Carles Alberola, com contagiat del fatalisme dels seus personatges. La retallada pressupostària d’À Punt ha deixat en els llimbs les produccions audiovisuals de la companyia. “El sector, que pareixia revitalitzar-se, ha entrat de nou en paràlisi, no sabem cap a on tirar”, es queixa. El seu espectacle musical Tic-Tac ha estat “el de més recaptació i espectadors de la història de les produccions públiques valencianes”, però no ha pogut girar per la resta de l’Estat: “les arts escèniques s’han tornat molt endogàmiques i les companyies del que podem anomenar perifèria cada vegada ho tenim més difícil per a girar, i també per a arribar a Madrid i Barcelona”, rebla amb un punt de nostàlgia pels anys en què la companyia “irradiava un interés mediàtic fora”.

Però també és moment de traure pit, l’esperonem, per exemple pels més cinquanta premis acumulats –entre ells quatre Max– o pel somni d’arribar al cinema. “Hem aconseguit fer-ho realitat, no només en la producció sinó en la distribució”, comenta a propòsit d’una bona crítica arribada per l’estrena de la pel·lícula M’esperaràs? al Brasil. “Fas molta faena i alguna dona resultats. En esta professió has d’aguantar per a poder arribar a algun lloc, i les coses passen quan menys t’ho esperes”, continua en to pessimista.

I el futur, podem confiar-hi? “Ens agradaria poder continuar movent-nos en l’àmbit teatral i audiovisual. Estem posant en peu projectes. He acabat una comèdia que espere muntar prompte. A més, estic escrivint el guió d’una segona pel·lícula. I també pel que fa a la producció estem buscant sinergies fora, per mirar d’alçar projectes i obrir mercats nous”. Al mal temps, faena i més faena. Enllaçant amb el principi, ara els vint-i-cinc anys ja vos en semblen cinquanta? “Tenim la sensació de ser avis, però podem anar tirant. Si nosaltres estem així, imagina’t tota la gent que té talent i comença ara. El nostre sector, com qualsevol altre, necessita continuïtat”, conclou, “la gent treballa molt poc per a la capacitat que té”.

La sort del veterà

Una altra visita a la biblioteca per a tancar. Hi trobe un text d’Alberola publicat en 2011, Que tinguem sort! En el muntatge, el mateix autor i el seu actor fetitxe, Alfred Picó, interpretaven els seus alter ego homònims, una parella que du vint-i-cinc anys fent teatre, un joc d’espills meditatiu i tendre no exempt de la clàssica autoanàlisi derrotista, marca còmica de la casa: “CARLES. El teatre que fem no aporta res... ALFRED. Parlar de les coses que ens passen no aporta res? CARLES. Nosaltres no parlem, només fem riure. ALFRED. Però... si sempre has dit que ‘fer riure’ és el camí més ràpid per arribar a l’ànima de la gent. CARLES. Doncs estava equivocat. ALFRED. Clar. (Pausa.) I la gent que s’ha sentit identificada amb les coses que hem contat en els espectacles? CARLES. Ui, una multitud. ALFRED. I tots els que ens han dit que els feia la sensació que estàvem parlant d’ells? CARLES. No, si encara resultarà que hem estat tota la vida fent realisme crític”.

Ironia a banda, entre la ficció escènica i la realitat dels números, la fórmula Albena ha eixamplat amb el seu exemple una base fonamental, l’esclavó que connecta la cadena teatral i audiovisual amb el gran públic, sense complexos i sense baixar la qualitat. No és poca cosa. En el vint-i-cinqué aniversari de la companyia, responem com fa a l’obra el personatge d’Alfred: “Que tingueu sort!”.

Noticias relacionadas

matinades

Afters

Por  - 

Estan les persones que a les huit del matí busquen un lloc on allargar la tornada a casa. Estan aquells usuaris de tren que pareixen esperar, vestits de fosc i amb un tropell de paraules també fosques al cap, que el rodalia arranque i els duga a la ciutat encara més fosca. Estan els qui mitja hora abans que òbriguen les portes –d’un centre de salut, un col·legi electoral, el mercat– ja estan mirant impacients el rellotge i bufant perquè se’ls fa tard, el seu temps és un dret suprem. Totes estes persones estan dins de les meues pors

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email