La final de Copa en la retina

VALÈNCIA. El curs granota 2020-21 ja és històric al marge del resultat dels dos pròxims enfrontaments amb l'Athletic. Històric, de fet, és l'adjectiu més llegit i més escrit des de fa setmanes en l'entorn d'Orriols, associat a la trajectòria deportiva de l'equip degà del nostre futbol en el context d'una reforma de l'estadi que té bocabadada a la València futbolística.

Que ningú crega que l'allau d'elogis rebuts quedarà en res, per a bé o per a mal. La lloa mai ix debades i sempre té doble direcció: pot refermar l'autoestima i consolidar una bona dinàmica, pot estimular l'autocrítica i contribuir a millorar i pot animar a signar més èxits; però també pot fer caure en l'autocomplaença, destensar el nervis que inclús els més gran necessiten per a triomfar. L'exigència, que vindrà marcada per Paco López, pot fer el Llevant s'incline per la primera opció, per seguir fent història, amb plena consciència de l'oportunitat que tenim davant. L'exigència evitarà que es bote al camp creent que tot està fet i que es perga la tensió competitiva que segur que els lleons, acostumats a trobar-se en estes conjuntures, sí que van a tindre disparada.

Seria comprensible que, en portes d'una final, 84 anys més tard, després d'haver conquistat el Metropolità i amb la salvació virtual en la butxaca (31 punts quan en queden 42 per disputar-ne) els futbolistes llevantins es deixaren anar. Seria comprensible quan, només amb açò que s'ha aconseguit, la llegenda de Morales i Roger s'ageganta per moments; quan De Frutos és destacat a diari com un dels millors assistents d'Europa; quan Vezo, Postigo, Duarte i fins i tot Pier recorden ara a Beckenbauer; quan ni tan sols les lesions són capaces de domesticar l'esperit impetuós i atrevit de l'equip, de minvar la seua classe i el seu gen competitiu. I un llarg etcètera de noms propis.  

Els xics estan en un núvol i certament s'ho han guanyat, però tots en volem més. Nosaltres perquè sí, per un milió de motius, per un segle d'anhels. Ells perquè són professionals i lluitaran per fer créixer els seus fulls de servicis, el palmarés col·lectiu i per a escriure els seus noms en l'historial més gloriós del llevantinisme. Però no pergam de vista que, just en este moment, la temptació de l'autocomplaença és més perillosa que mai. Els elogis fluiran siga com siga.

I tenim l'obligació de recordar que no és així. Que la història està farcida d'exemples en els quals la glòria només pertany als vencedors. Que la literatura del perdedor és un succedani atractiu però gens comparable a la glòria. Deixar-se anar seria un erro pel qual ens penediríem cent anys.

Com el de 1935, quan un dels millors Llevant de tots els temps eliminà al València i al Barça, en octaus i quarts, a doble partit, i ho celebrà amb tanta efusivitat, tanta joia i tantes traques que cregué que ja ho tenia tot fet i es quedà a les portes de la gran final, eliminat per un Sabadell que no era superior.

Sí, açò toca la setmana que ve, però no del tot. El partit de lliga contra l'Athletic és també l'inici del camí a la Cartuja que tindrà l'acte principal dijous que ve. Ser competitius, mostrar-se superiors, convençuts, determinats, guanyar hui, és començar amb un avantatge gran la tornada de la semifinal. No tingau cap dubte.