Cartes i escàndol entre els mosaics Nolla

VALÈNCIA. Què tenen en comú els Romanov, els Hohenzollern, Amadeu de Savoia, Alfons XII, el general Prim, Vicent Blasco Ibáñez, el poeta Querol, Josep Peris i Valero, Teodor Llorente o el director d’orquestra Hans von Benda? Tots ells van visitar Meliana, a l’Horta Nord. No per un interés bucòlic, ni per buscar aventures entre camps o inspirar-se en mitat d’aquell mosaic minifundista d’exuberants verds canviants. Però tampoc per aquella fama en creixement que donaria lloc al maliciós refrany “Meliana, sense res, millor que els demés”, en referència al vigor comercial que encara es desprén en passar per l’avinguda Santa Maria. Per què fou?

Allò en comú a tots aquells personatges, allò que segellà la seua relació amb un paratge de Meliana aparentment apartat, encaixat davant la brisa de la mar, a certa distància del nucli urbà i perdut entre la trama de sèquies, allò que els connectà, fou la gran obra entre palatina i fabril que consagrà l’empresari Miquel Nolla, prenent per estendard una casa lliurada per la família de la seua dona, la dels Sagrera, després de la desamortització, alçant una fàbrica pionera en molts aspectes.

El palauet, la fàbrica i el showroom de Nolla

La casa, el Palauet de Nolla, més tard Villa Yvonne, acollí dinasties i prohoms al mateix ritme amb què el seu patriarca feia del gres un exponent de qualitat i gust, adaptat a les noves formes de la societat europea de la segona mitat del segle XIX. Li preguntaren moltes vegades a Miquel Nolla per la fórmula, d’on li venia la visió que havia revolucionat la manera de dissenyar i fabricar ceràmica, amb un estil nou i enlluernador per al país del moment. La teoria amb més adeptes, desenvolupada per José Emilio de Santos ja en aquella època, convida a pensar que fou a Anglaterra, en ple avanç de la Revolució Industrial, on Nolla detectà un pervindre profitós i aconseguí que els anglesos de Minton & Co li’n descobriren el sistema de fabricació.

La companyia de patrimoni i restauració ARAE, els qui millor han estudiat el Palauet –obtenint el premi European Union Prize for Cultural Heritage en 2012– i que també ara comanden les faenes de reconstrucció de l’edifici després de dècades de paràlisi, destaquen que complia les funcions de showroom de l’època: “era el paradigma de la qualitat i varietat de les composicions i tenia com a objectiu representar el més atrevit, delicat i sumptuós que es podia fer amb la ceràmica Nolla”. Si en la catalogació de la Casa Batlló com a Patrimoni Mundial de la UNESCO es ressalta el gran valor de la decoració, la composició del Palauet de Nolla “té una rellevància encara més gran, ja que presenta una gran varietat de motius, col·locats de manera perfecta”, segons ressalten els responsables de l’estudi, Xavier Laumain i Ángela López Sabater. Així les coses, al llarg dels propers anys, mentres el palau complete la seua rehabilitació, llegirem i sentirem glossar un patrimoni que, paralitzat en el temps, havia quedar per verbalitzar fins ara.

El camí del Barranquet, cosint l’univers de Nolla, continua sent hui un paratge tranquil on l’activitat d’horta encara és veïna de la producció en una fàbrica de reminiscències britàniques, que des de fa alguns anys ocupa el grup de manufactures elèctriques Schneider. A mitjan segle XIX els plans del patriarca Nolla comportaren tot un sobresalt. Segons indiquen Laumain i López Sabater, els veritables reivindicadors de l’edifici i impulsors dels primers congressos estatals sobre la ceràmica Nolla: “Hem d’imaginar que, en un paisatge majoritàriament agrícola, plurisecular, apareix en poc temps una fàbrica industrial de grans dimensions. Els ritmes dels cultius són substituïts pel tràfec de les anades i vingudes dels carros que porten la matèria primera o s’enduen els productes pel Camí del Barranquet. En el silenci relatiu de les hortes se sent el soroll de les màquines i dels vehicles, mentres els alts fumerals de taulell expulsen densos núvols de fum. El canvi és absolut. La mateixa arquitectura del conjunt fabril és sorprenent, trencant per complet amb els cànons valencians de l’època. L’aspecte, també d’inspiració anglesa, s’assembla a una fortalesa, amb les seues torres, els seus merlets i la seua porta d’entrada flaquejada”.

L’empresari, abans de l’èxtasi, la promesa de llocs de treball i una fortuna que veritablement acabarien transformant Meliana, veié en l’enclavament actual la superfície perfecta: a prop de la carretera de Barcelona i els ports de València i Sagunt, amb accés ràpid a matèries primeres, amb una mà d’obra disposada a treballar en la fàbrica i amb terreny, molt de terreny. El terreny que garantia la seua dona, posseïdora de tota la superfície a través de la seua saga familiar, els Sagrera. No obstant això, Joana Sagrera, la seua esposa, ha sigut sempre la gran oblidada de tot este relat. La magnificència de la ceràmica Nolla, pionera a Espanya, no ha reservat cap lloc per a ella. Sí, en canvi, la psiquiatria europea, un àmbit en el qual Dona Joana protagonitzà una història igualment revolucionària en tractar de defugir els cànons del moment, enfront del poder omnímode que pretenia reduir-la com a dona que havia de callar. És moment de reivindicar-la.

El complot contra Joana

Miquel Nolla, de Reus, es casà amb Joana Sagrera en 1839, durant un ferotge agost. L’aliança suposava, per a ell, anar més enllà del seu estatut prevalent entre la burgesia valenciana. Li permetia accedir a un patrimoni ingent, abraçar poders econòmics bloquejats fins al moment. Els Sagrera imaginaren també un bon pacte entre negociants. S’obria tot un temps d’expansió. Excepte per a Joana, que abandonà els negocis tèxtils del seus i es dedicà a llegir novel·les romàntiques mentres sonava, de fons, l’èxit empresarial de Nolla. Quan muigué un dels fills en 1858, les coses empitjoraren. El marit començà a advertir actituds inadequades... Amb el còlera amenaçant València en els primers 60, Dona Joana escapà a Reus per a salvar-se’n. Els metges de la família, les maledicències i el seu entorn més proper qüestionaren que, en un moment tan delicat, haguera fugit deixant els seus. Arribaren notícies que havia obert un para-sol dins d’una església. Que havia compartit banys, a Caldes de Montbui, amb uns soldats. Tornà de Catalunya en companyia de son tio Gaspar Dotres.

La societat Sagrera i Nolla s’havia dividit anys abans sobre la base del capital de Joana i Miquel, corresponent a dos terços de l’empresa, i del terç que aportava Lluís Sagrera. Un altre dels germans Sagrera, Paquito, menor d’edat, estava a cura del mencionat Gaspar Dotres, un burgés de Blanes arrelat a València, que gràcies al seu parentiu amb la família podia seguir de prop les evolucions de l’empresa. Però les relacions entre Dotres i els Nolla i Sagrera acabaren esclatant. Miquel Nolla prohibí a Gaspar entrar en sa casa. El tio de Joana, per la seua banda, tancà tres testaments aparentment desfavorables a Nolla. Casualitat o no, pocs mesos després Nolla, amb el segell dels seus metges de confiança Manuel Pastor i Antonio Navarra, feu internar a Joana, contra la seua voluntat, en el manicomi de Sant Boi de Llobregat.

Adduïen la monomania de la pacient, és a dir, l’obsessió per una idea determinada recurrent, segons apunta la principal investigadora sobre el cas Sagrera, Marta Cuñat Romero, en l’article “Las cartas ‘locas’ de doña Juana Sagrera”, publicat en Frenia, la revista d’història de la psiquiatria del CSIC. Però els plans de Nolla toparen amb el mateix Gaspar Dotres, un adversari potent. Joana quedava alliberada vint-i-dos dies després i una batuda nocturna acabava amb diversos detinguts, acusats de retenció a la força. No només això, sinó que Dotres, amb els familiars més afins i la mobilització d’acadèmics, portaren a juí a Miquel Nolla, els dos germans de Joana, diversos comerciants de València, els dos metges i el director del manicomi.

L’Affaire Sagrera

Brollà un cas de transcendència europea i l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de València assegurà que Dona Joana “no estava boja, ni podia haver-ho estat”. Josep Peris i Valero, defensor d’un dels encausats, reptà l’Acadèmia a demostrar-ho. Tot un duel entre psiquiatres i lletrats s’encengué. De fons, l’enfrontament entre les idees més conservadores de la psiquiatria i les posicions renovadores. El llegendari psiquiatre francés Brièrre de Boismont, acompanyat de Loiseau i Legrand du Saulle, formà part d’una comissió que elaborà un informe sobre l’Affaire Sagrera. Brièrre de Boismont s’havia distingit per capitalitzar l’escola que diagnosticava malalties “mitjançant l’escriptura de l’alienat” i les cartes de Joana, segons indicava, aportaven “proves que fan inclinar forçosament la balança a favor de l’alienació mental de la senyora”.

Cuñat Romero descriu l’entorn de la polèmica: “gràcies a la tasca d’una disciplina jove i en plena busca de reconeixement com era la psiquiatria, qualsevol actitud que presentara algun tint lleugerament transgressor respecte del model establert de feminitat burgesa podia passar a ser estigmatitzada com a malaltia mental”. En algunes d’aquelles cartes Dona Joana, confinada en casa per orde de Don Miquel, havia escrit: “Amb les condicions que em posaves era millor morir, com tenia determinat; per fi plorí molt, i això em consolà un poc; contestí el que em convenia. Ara, Miquel, veig que no puc resistir més i crec que em mataria”. Joana escrivia i escrivia sense advertir que les cartes es convertirien en combustible per a una disputa psiquiàtrica internacional. Estava o no boja aquella dona? Les cartes n’eren o no un testimoni fidedigne?

Durant l’internament en el manicomi havia compost una altra carta colpidora: “Estic en una casa de dements i els meus germans m’han portat ací enganyada: Paquito públicament i Lluís d’amagat. Açò és una infàmia. Déu em donà valor i en el moment que em deixaren plorí un poc, però després prenguí un ànim gran. Patisc molt, però no ho manifeste; voldria eixir d’ací prompte, com correspon, ben prompte, ja que em fan por. Vetleu per mi, no em deixeu”. Entre tant la fàbrica de Nolla era un exemple de productivitat. L’empresari havia implantat amb brillantor les primes per objectius i els resultats eren clars: operaris treballadors, dones que no parlaven durant hores, pagues extres. A l’entrada de la fàbrica, un lema contundent: “Subordinació, moralitat, premi al treball”. Les vagues que agitaven mentrestant les indústries valencianes no quallaven ací.

Els oblits de la història tenen nom de dona

Sorprenentment, Joana Sagrera guanyà el cas. Encara que només en els tribunals. La investigadora Cuñat Romero se sorprén encara amb la sentència final: “Tot i tindre clar que les excentricitats i extravagàncies de Dona Joana, i fins i tot els seus puntuals desitjos de llevar-se la vida, eren del tot compatibles amb un bon estat de salut mental, l’actuació judicial és, des del meu punt de vista, un gran enigma. ¿Per què els jutges decidiren escoltar a Joana Sagrera, privilegiant uns sentiments com a bona mare que els metges havien tractat de silenciar i carregant contra l’honra de professionals psiquiàtrics de prestigi europeu, amb el consegüent escàndol?”.

La sentència era una gran rebel·lia i constituí un punt d’inflexió en la psiquiatria a l’hora de ponderar els escrits dels supòsits alienats. Significà també un reconeixement progressista d’aquelles dones que no es resistien als lligams d’un model únic. També a una necessitat inaugurada de comprendre la diferència en lloc d’imposar la norma. Però, tot i guanyar el juí, Sagrera perdé. Segons apunta Cuñat Romero, hi ha “indicis suficients per a afirmar que Dona Joana Sagrera quedà en mitat de dos bàndols de la seua família que s’enfrontaren. Ho feren amb el juí per la detenció il·legal com a camp de batalla. Contra tot pronòstic, Joana acabà la seua vida lliure i sana. O, més prompte, formalment lliure i sana, perquè, una vegada finalitzat el juí, hagué de passar la resta de la seua vida separada del marit i dels seus fills. Muigué sola als 54 anys, en 1875, d’una hidropesia del pit, en sa casa del carrer de les Barques de València”.

Un poc abans, en 1871, el nou rei d’Espanya, Amadeu de Savoia, havia visitat Meliana. Fou un dels dies més inoblidables per al poble. Havia anat expressament per a condecorar a Miquel Nolla amb la Gran Creu Isabel la Catòlica. Un home i una empresa que passarien a la història, mentres Joana restava oblidada. Però no per sempre.