VALÈNCIA. Recorde pujar-me al Renault 6 blau que el meu cosí prim havia heretat del seu iaio. Era del 1981, com la nostra quinta, i tenia el canvi de marxes de palanca al costat del manillar, només 4 marxes i la marxa enrere. El volant era fi, dur, ample i sense cap botonet. Per haver d’obrir les finestres suaves com un ciclista pujant al Mondúver, perquè no estaven gens suaus. I oblida’t de cinturons de darrere, airbags, ABS, direcció assistida i seients regulables en altura; si et ficaves dins d’un clot et pegaves contra el sostre. De fet, no tenia ni retrovisor al costat dret i ni falta que ens feia, perquè amb 18 anys que un amic et porte amunt i avall amb cotxe és fabulós. Independentment de si el vehicle en qüestió té vora 20 anys i la ràdio només sintonitza AM.
El problema d’aquell carro era que el canvi de marxes tan peculiar obligava a què només el seu propietari poguera conduir-lo, i això el va convertir en el xòfer oficial de la colla d’amics. El meu cosí prim és de febrer i va ser el primer a traure's el carnet, però després anàrem tots arreplegant cotxes de la família i cadascú es va iniciar en la conducció amb allò que li deixaven. Un Ford Escort va ser el meu primer cotxe, el qual va heretar també el meu germà anys després. En el nostre grup d’amics benifaioners hi havia de tot: un Opel Kadett blanc, un Seat Ibiza roig, un Nissan Primera de tercera mà, un Orion gris, un Citroen ZX amb llandes enormes, un Peugeot 306 verd que semblava de la Guàrdia Civil i un Lada Niva, o tal volta fora un Tata Telco, que no passava de 90 per l’autopista i que estava sempre ple de fang d’anar al camp.
Els cotxes formaven part de les nostres primeres aventures, des dels primers viatges amb amics a Alcoi o Caudiel fins als primers festejos amb visita inclosa al seient de darrere. Moments de música a tota virolla, de sentir-te lliure, de buscar monedes soltes per a posar un poc de gasolina, de punxar una roda, de despenjar-se algun tros de guantera i de consultar en un mapa de paper quan no sabies massa bé on estaves. Alguns eren més de motos, altres heretaren una furgoneta i pot ser que algú no s’haja tret encara el carnet i no tinga intenció de fer-ho. Però, per norma general, hi havia uns cotxes més “de presumir” que altres, eixos que tots volien tindre i només aconseguien alguns afortunats amb diners de família i pares que els malcriaven.
Els cotxes més mítics a finals del segle XX
Volkswagen Corrado
Els cotxes esportius eren els més desitjats, i entre tots aquests destacava el Corrado. Substitut del Volkswagen Scirocco, això de 16 vàlvules quedava molt lluïdor en forma d’adhesiu al maleter.
Toyota Célica
El gran competidor del Corrado era el Célica, un altre cotxe esportiu que sempre anava acompanyat d’alerons i molt de túning. Perquè entre els valencians hi va haver una època en què estàvem acostumats a vore constantment cotxes que semblava que anaven a disputar el Gran Premi de Le Mans.
Hyundai Coupé
La versió econòmica dels anteriors models va ser aquest cotxe coreà que era incòmode i consumia molta gasolina, però que pel seu preu assequible i la seua línia esportiva va triomfar moltíssim per tot arreu.
Ford Fiesta o Escort Crossworth
Fiesta o Escort, el Crossworth era la nomenclatura esportiva dels Ford. Com que per la Ribera molts tenien familiars treballant a la factoria i aconseguien descomptes, ens fèiem amb una d’aquestes màquines voladores.
