X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Complements de qualitat

22/07/2019 - 

VALÈNCIA. Resta un mes i mig de mercat, encara mes i mig, i des de fa vuit dies, el València Club de Futbol té tancada la seua plantilla a falta de dos o, com a màxim, tres retocs. Feia molts anys que açò no ocorria. L’ingrés de diners que assegurava la classificació in extremis per a la Champions i la bona planificació prèvia va permetre, entre altres coses, que dissabte Marcelino -en este cas, Rubén Uría- poguera comptar amb el gruix de la que serà la seua plantilla en el primer amistós de la temporada. En el primer! El somni de qualsevol entrenador, feta realitat. L’exigència que tots i cadascun dels que han passat per la banqueta de Mestalla han fet abans d’anar-se’n de vacances i que este estiu s'ha complit. Després, al llarg de la temporada, la pilota entrarà o deixarà d’entrar, les coses funcionaran o no, però el ben cert és que, a priori, la feina està quasi completada en temps i forma. De manual.

A l’espera de què el mercat dictamine quin serà el futur de Rodrigo –si he de banyar-me, aposte perquè es quedarà- a l’equip li falta un central i un migcampista polivalent. Dos futbolistes que, tant de bo siguen importants, però que, sobre el paper, no haurien d'estar cridats a ser diferencials. M’explique: més enllà dels seus noms, en un onze tipus, sols Cillessen i tinc algun dubte amb Maxi, tindrien opcions de formar part del mateix. La resta serien complements. Però no complements qualsevol, no, de qualitat. Futbolistes que estan cridats a ser els culpables que puge el rendiment del vestidor i, al remat, el nivell del conjunt. Un aspecte fonamental per a què no siga necessari fer un drama quan no estiga algun dels pilars de l’equip.

Els objectius per a completar els desitjos del míster semblaven ja coneguts: Rafinha i Otamendi. Molt més factible el primer i descartat el segon com és obvi. Però deixant a un costat la dificultat de les negociacions, s’havien imaginat que arribaren els dos? Ho han pensat? Garay, Paulista i ‘El General’ en defensa, amb l’hispà-brasiler com a guinda per al mig del camp. Sona molt, però que bé! Sent predilecció especialment per aquest últim. El Rafinha sense lesions és un migcampista capaç de marcar diferències. El seu peu esquerre transmet pura màgia cada vegada que toca el baló. Tal vegada no siga l’alternativa idònia per a Parejo dins de l’inamovible ‪1-4-4-2‬, però segur que permetrà que el capità no es veja ‘obligat’ a disputar més de 4.000 minuts de competició oficial al llarg de la campanya que arrancarà el pròxim ‪17 d’agost‬. Però sobretot, parlem d’un futbolista, el fill de Mazinho, amb qualitats per a ocupar fins a dos o tres posicions en la línia medul·lar. 



I Otamendi? Els records d’aquella temporada amb l’argentí són tan bons que resulta difícil posar-li un però al seu ja impossible fitxatge. Les seues increïbles prestacions van permetre que el Manchester City es fixara en ell i desembutxacara 45 quilos per un central quatre anys enrere. Per un jugador que, una vegada a la Premier, els seus mateixos companys reconeixien que en a penes uns mesos s’havia convertit en el referent sobre el camp. Servisca com a mostra que el sistema defensiu d’aquell València de Nuno girava entorn de ‘Nico’. L’equip pressionava l’eixida de pilota del rival amb l’única intenció de què l’oponent intentara fer mal pel vessant esquerrà del seu atac per a acabar trobant-se amb Otamendi. Tant és així que, amb les xifres que disposava el cos tècnic de la campanya 2014-2015, el combinat blanc-i-negre generava un alt percentatge dels contracolps que acabaven en gol defensant d'esta manera. Per a Nuno –ara supose que ja ho reconeixeria- era l’únic futbolista insubstituïble.

Però Otamendi va forçar la seua eixida. Va negar-se a jugar la prèvia de la Champions davant el Mònac. El sou de més de 6 milions d’euros nets per temporada va ser una temptació difícil de rebutjar. I ara? Estarà disposat ara a perdre més del 50% del seu salari durant els tres anys que encara li queden de contracte al club del xeic?. Buff, em costa creure-ho, però si realment s’ha cansat d’acumular bitllets i el que vol és tornar a gaudir del futbol, Mestalla sempre serà sa casa. Encara que la realitat és que el València no ho contempla

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email