Cuallant un projecte

Valladolid. Allà on es va tancar la classificació per a Champions, tanca un any més que correcte. I com sempre, amb dubtes. I com sempre, amb optimisme
vist com, poc a poc, Celades va calant el seu plantejament als jugadors.

Dubtes i optimisme. El que es viu a la grada de Mestalla des de temps immemorial. Només falta un gol de Mangala i un de Kang In per completar la
llista de sospitosos que han contribuït a sumar punts per a l'objectiu.

Sobrino al Sevilla i Vallejo al Valladolid ja van fer sumar punts amb últims tocs abans que la pilota arribara a la xarxa. Parejo, en el seu dia, també va ser sospitós per alló del cap en altre lloc i demanar anar-se'n.

Ara, amb la maduresa que només et dona viure mil guerres, porta amb orgull la cinta de capità. Eixa que va rebutjar en el seu dia per no tindre més pressió. Banega, que va vindre ací per juntar definitivament a Boca i Valencia CF com em passa a mi, es va dedicar a la webcam i a les bufes entre setmana per després moure a Sevilla i ser el que apuntava a Argentina. No tots cuallen. No tots poden suportar l'exigència del
valencianisme.

Afortunadament, hi ha qui creix i cualla amb maestria. De menut sempre em va intrigar com tios de menys de trenta anys semblaven senyors de quaranta
llargs. Carmelo, el Beckembauer de la Bahía, per exemple. I ara, que ja sóc més vell que alguns entrenadors de primera divisió, encara em sorprén les
cares de vells que tenen els futbolistes que juguen a l'èlit. A Gayà li plantes un bigot com el de Pitt en 'Malditos Bastardos' i li cauen vint anys de colp. I Ferran, amb un tall de cabell a lo Beckham, pot demanar un plà de pensions sense pegues. Per no parlar de Paulista que podria anar a la fira amb nets, coixejant i tot. Recordes al Kily de jugador i ara sembla
que estiga a punt de jubilar-se. I el Pájaro Caniggia, que sembla un Stone.

Les cares i les edats. I vosté i jo en estos dies de pretemporada nadalenca tirant-li al pernil i raonant, en la cuina amb qualsevol que li vulga
escoltar que ser futbolista no és tan fàcil. Ells no menjen pernil a estall, per dir alguna cosa. I si ho fan, els toca palissa física. A nosaltres, com a molt, palissa al alçar-se a les huit del matí després d'un
sopar d'empresa que s'allarga fins les quatre. I a base de droga legal. Enantyum i semblants.

Però estes cares són de futur. De les que cuallen. La cara de Parejo que ara sí es creu que pot ser determinant. O que no li queda altra que ser-ho.
I donar-li la raó a Di Stefano. Ferran i Gayà, marcant terreny amb rivals molt més majors que ells. I guanyant. Gabriel, sent etern i jugant amb la
coixera que no ho és. I Soler, que està ací, allà i arriba, fins i tot a marcar.

Cares de veterans en joves. Cara de jove en l'entrenador. Cares que van cuallant el projecte. Perquè ara crec que ho podem dir. S'està cuallant un
projecte. I la cara és molt bonica. Encara que nosaltres ja pentinem canes. Encara que el patiment ens faça pentinar-ne més.