De la veritat i la realitat

A les nostres terres, l'hivern només arriba quan està anant-se'n. Els nostres vells diuen que abans feia més fred i la calor arribava quan tocava. Ahí estan els registres meteorològics per desmentir-los, en part. Però tampoc no anem a fer exercicis de memòria ficticis perquè no cal més que seguir l'actualitat política per veure com és de curta, la memòria. Per gelar-nos la sang no cal que faça fred, sols és necessari que algú canvie d'opinió com de calçotets, és a dir, cada dia. I que ho faça en públic. Mon pare no sé com s'haguera pres aquest carrusel d'incoherències permanents, ell que sempre em deia que la paraula és l'home. Els meus fills em diuen que s'han fet grans sentint eixa frase. Certament, els qui venim d'una cultura política i social obsessionada en tractar d'acomplir amb allò que es promet vegem la realitat quotidiana desenfocada. És culpa nostra, no de la realitat, que prou fa mantenint-se dreta.

Naturalment, es pot canviar d'opinió sense caure en falta, però no es pot canviar de realitat en un dia de diferència. Els mateixos que hui diuen que ets un exemple de bon fer no poden deixar de pensar-ho demà perquè no els dones la raó. O no els dones allò que no han sabut negociar. Per això un no pot escridassar el seu negociador si la realitat no ha canviat de vorera. Cal estar pendents dels detalls, que és on està el dimoni, però els detalls no poden ocultar la imperícia pròpia. És com si un defensa central culpara d'un autogol al delegat de camp. L'entorn, com diria Valdano, o el context segons Pirlo, és determinant a l'hora d'entendre la realitat, sempre polièdrica i canviant. No es pot pretendre que el públic estiga disposat a modificar el seu criteri amb una posada en escena decebedora. Qui enlluerna, ja respon.

L'actualitat genera derives estrafolàries i difícilment objectivables. Els referents van dissolguen-se i la relativitat consumix minuts de televisió sense una finalitat determinada. Els nous governs es menjaren els torrons comboiats i sense oposició. Lògic, per altra banda, perquè l'audiència està de festeig amb els nouvinguts. El temps i la pols de la política anirà posant-los travetes al camí. Però, mentrestant, l'espectacle de la gestió pública en minúscula ha de continuar, aprovant-se els pressupostos i encenent-se els llums de Nadal.

I és que la realitat, com la veritat, sols té un camí, i per això sempre ens diuen que el temps posa cadascú al seu lloc. Tot i que la penitència judicial s'ha fet llarga, bé està el que bé acaba. Un sempre ha pensat que no n'hi havia cas, i que en tot cas, era a l'inrevés: els delinqüents són els denunciants i els qui recolzaren el seu relat estrafolari.

Tampoc és que necessitàvem que la Justícia penal gastara el seu valuós temps en discernir assumptes administratius. En realitat, sempre ens hem sentit innocents i víctimes d'un procés que mai hauria d'haver-se iniciat. Tot el que s'ha viscut ens reafirma en el convenciment de la necessitat de la bona política i dels seus protagonistes, els polítics honestos i les persones que intentem espentar la pesada maquinària de l'administració. 

La incomprensió, la sospita permanent i els titulars de wallapop han deixat pas a una veritat incòmoda per a aquells que miren l'exercici de la política amb ulls embrutats per la incompetència. Nosaltres seguim drets perquè l'única ambició era la de gestionar correctament els béns públics i així ho corrobora una sentència que paga la pena tornar a llegir, i ahí deixe un tast: "En definitiva, no sols no resulta acreditat la Societat resultara econòmicament perjudicada per este nou model de gestió, sinò que podria afermar-se que la nova estructura de la societat va permetre ampliar significativament la seua activitat sense que ho fera el seu pressupost”. Comença el temps de les preguntes.