X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Del Museu de la Ciència al Palau de les Arts

Foto: Eva Máñez.

Música. Etiqueta. Esta vesprada es presenta el València centenari i tot l'armatoste cerimonial que ens acompanyarà este curs. Samarretes i actes. Tal vegada, asseguren els més atrevits, algun anunci de calat. El què serà d'una entitat que fa temps que no sap què vol ser...

4/07/2018 - 

VALÈNCIA. Música. Etiqueta. Esta vesprada es presenta el València centenari i tot l'armatoste cerimonial que ens acompanyarà este curs. Samarretes i actes. Tal vegada, asseguren els més atrevits, algun anunci de calat. El què serà d'una entitat que fa temps que no sap què vol ser.

Escenari excessiu, potser poc convenient per als temps, representant d'una època que al mirar-la amb ulls llaurats en el present sufoca. Icona que va caure a trossos després d'una inversió milionària, recomposta sobre la marxa. Com la mateixa entitat. Segurament l'elecció del continent haja sigut presa inconscientment, un lloc ampli, llustrós  i representatiu de la nova ciutat. Fou eixe per no haver altre. Encara que tanca un simbolisme estrany.

A escassos metres, al novembre de 2006, es va presentar el Nou Mestalla al Museu de les Ciències a una reunió d'idèntic calat. Una nit que bé podria servir per a posar-li data al principi de la fi. El tret d'eixida del desastre.

En eixos dies el Palau dels Arts ni tan sols estava operatiu. Mestalla era un camp vell que no podia satisfer la demanda d'entrades. Es superaven els 46 mil espectadors de mitjana per partit. Les penyes inscrites estaven prop d'assolir el llindar de les mil. Lluía un equip campió reforçat amb jugadors fulgurants com Villa. El futur semblava un lloc meravellós, on ens passàvem els dies vivint perquè ho teníem tot. Fins a polítics incrustats en l'entitat, fent i desfent a tals nivells que es va arribar a considerar el club com una conselleria més de la Generalitat.

Hui, tot està del revés gràcies a aquella borratxera. Mestalla no passa dels 36 mil espectadors, i quan ho fa és per a omplir-se de madridistes o culés a vore el seu equip. El cens de les penyes no para de decréixer. L'equip viu fora de l'elit sobrevivint com pot, lo poc bo que tens es marxa en la primera o segona temporada. El futur sembla un lloc tenebrós, del qual fugir, refugiant-nos en el constant record del passat. I ara, la classe política i el club, afortunadament, ja no conviuen, sinó que es retrauen pública i privadament les factures pendents.

No és només haver-ho perdut tot, és a més vore a uns altres aconseguir-ho seguint la mateixa fórmula fins a convertir-se en inassolibles, endossant-te els seus descarts perquè allò que a ells no els val a tu et suposa un salt de qualitat. Fórmula que vas ser incapaç d'executar. Una mala elecció dels temps, una innata incapacitat per a saber llegir les situacions. Uns anys abans, o diversos més tard, i tot haguera sigut diferent. És una macabra metàfora d'una entitat que sempre va mirar cap a endavant, projectant-se per a proposar-se reptes que aconseguir. I ara, mira-la, captiva d'una nostàlgia que tampoc sap utilitzar en benefici propi. Si és que tal cosa fora possible.

Haguera sigut un camí recorregut amb molt de gust d'haver servit per a alguna cosa. Però venim d'una etapa llorentista on guanyant teníem la sensació d'estar perdent. Amanida per un limisme on es perdia per a res. És desesperant tirar la vista arrere i vore la quantitat de temps i diners malgastats, el nivell de descapitalització social i esportiva patit. Sacrificis estèrils. Res valgué perquè res es va construir.

L'última parada d'un viatge que iniciarem com a ingenus postadolescents pujats a la maqueta de Fenwick; descobrint-nos ara a les set del matí d'un diumenge enfront de la pantalla, amb dos pèls blancs a la barba i havent de lluitar contra l'insomni fent mil treballs per a guanyar la meitat del que guanyava un pare que no va xafar l'institut. Dos mons radicalment diferents separats amb prou feines per dotze anys.

Serà esta nit, sobre l'escenari del Palau dels Arts, tornant al lloc del crim, on vorem què volem ser, si és que volem ser alguna cosa.

Hauria de ser eixe el repte del centenari, prendre consciència, per fi, de  què som, o fórem, descartant per sempre vies fracassades i cants de sirena que ens porten freqüentment a la traïció, i utilitzar eixa força centrifuga per a impulsar-se cap a endavant. Fugint de malenconies, discursos triomfalistes i escenaris elitistes. Està en la nostra mà que la nit de hui puga ser titllada dins d'un temps com el dia on tot va acabar i es va començar de nou. Recuperar el cap al lloc on el vam perdre.

Jo almenys tinc l'estranya (e il·lusa?) sensació de que el final del túnel està prop. Només cal evitar que Alemany acabe portant caputxa.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email