X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

lletraferit

Don Teodor, a la penombra. El monument a Llorente a la Gran Via de València

3/06/2017 - 

VALÈNCIA. Roden els cotxes, les motocicletes, els autobusos. Roden els camions de repartiments variats i les bicicletes. I roden els minúsculs vianants per les voreres. Roda la vida que va i ve i torna sense descans ni treva. Qui sap si, condemnat a la seua eternitat de bronze, potser ell haguera preferit un jardí apartat i ocult on les parelles es perden amb les millors intencions o els xiquets moderadament malalts –aquells xiquets amb ganglis que visiten jardins entre setmana, alliberats d’escola– passegen entre el silenci o agonitzen darrere una pilota, o tempten la lírica preadolescent construint mentalment solemnes i tristíssims versos. Contràriament a tot això, ha tingut la preeminència de què va gaudir en vida, tot el soroll del món, els arbres més alts de la Gran Via com a columnes tutelars, tota la gentada al seu voltant anant d’ací cap allà però amb una indiferència colossal, homèrica, titànica.

I és que hi ha penombres excessives. La que patix Don Teodor és com la d’aquells indrets de les selves tropicals on mai el sol s’ha dignat a mostrar-se: dura i persistent, poc negociable. Un fullam perenne, espés i asfixiant bloqueja qualsevol temptativa d’aèria i etèria fugida –dels laterals, ni en parlem: pura autopista– fent impossible la tan necessària oxigenació dels cossos i les ànimes, tot i que siguen de bronze o pedra restaurada.

Alguns diumenges un passejant despistat –periòdic a les mans, ment perduda– pot acabar caent per allí a causa de distracció manifesta, i durarà ben poc invariablement. Preferirà la llum de les voreres o la terra compactada de l’assolellat jardí central –amb l’opció segura dels bars o les terrasses– al nostre racó líric impregnat per l’aroma de segles passats, d’habitacions tancades, de banderes tombades i plenes de pols, entregades amb certa malaltissa malenconia. Efecte aromàtic de gamma rància que també pot ser resultat –sempre que siga temporada– de les incomptables dejeccions dels milers i milers d’ocells, gavines perdudes, canaris fugits suïcidament d’argentades gàbies o pardals de tota espècie i condició i que bombardegen amb precisió japonesa el fosc fullam o des del mateix fullam –convertit en un guirigall tropical, arrogant i insofrible– el cos i l’ànima de Don Teodor i el seu alegre seguici, tots dalt d’un robust cadafal que permet envoltar-lo mentres el mires, com una falla de pedra i combustió ben dubtosa.

Monument a la Gran Via de València (Foto: Drassana)
Germans en la penombra i en l’estoïcisme amb què suporten la pluja de dejeccions, fan companyia a Don Teodor un grup que equidista amb perfecció entre el cultisme classicista (Faust, Margarida, la gran poesia europea que tant va traduir i amb què tant va gaudir) i el folklore més tòpic o autèntic (dolçainer i tabaleter en musical acció, este últim en l’actualitat decapitat com un Sleepy Hollow de marjal, sense cavall però amb tabal i tan nostrat com simbòlic). Completen l’escena una xiqueta amb la seua prevista innocència, una dona raonablement nua que vol ser una i totes les muses de la poesia que han sigut, són i seran (tot i que no sembla precisament la de Kavafis, no), i una altra dona d’aspecte un tant robòtic avant la lettre que representa València i que manté agarrat amb força un cercle de fulles de llorer en eterna i petrificada actitud potencial de coronar al mestre i patriarca, tot bronzejat ell.

Perduda en determinades parròquies –o quasi– la memòria de la llengua que sostingué el geni de Llorente i la seua tasca enlluernadora, els veïns i descendents més o menys directes del poeta a tots els nivells –bàsicament els néts i besnéts de la burgesia llorentinista– fugen de la penombra i el seu àmbit com d’una renovada pesta, i només volen luxes i vaixells, roba cara i accents de ponent, llum i flors i violes de castellana prosa, i costa molt imaginar en l’actual veïnat de la zona la devoció que va fer possible la casta erecció del monument i cert vell entusiasme per certes coses nostres, certa modesta i raonable voluntat de perdurar com qui som, senzillament, i no d’una altra manera.

Mentrestant, roda la vida i els cotxes i roden sorolloses i gràcils les motocicletes. Roden els somnis i les històries, i les ànsies d’un futur retrobat. Màgicament pugen pel fullam obscurs versos en la nit, barraques, barrancs fets de llum d’infantesa, flaires perdudes, confonent-se amb les indestriables branques, oblidats i intercanviats els troncs en les altures, teixint amb fils transparents una cúpula plena de paraules entre la fronda densa i fosca de les magnòlies, allà dalt, on es veuen rodar molt lluny els cotxes i les motocicletes. I pugen arrapant els records d’una casa a Bétera, d’uns carrers de València i d’un hort a Museros, i París, i Barcelona, i la filla i la néta mortes, i els amics, i la dona, i l’amor al país insubornable. I Don Teodor continua impertèrrit, perdut ja l’embolcall sentimental, rearmat de bronze com un guerrer antic, donant incansable a la nit i a la penombra paraules ascendents i plurals que seran versos: raïms, màrgens, estels, somnis dels avis, donzelles, lliris, marbres, garbes d’or, fruits, illes, espills, mars, aigües…

* Publicat en Lletraferit #01


Noticias relacionadas

Foto: KIKE TABERNER
el muro

Es Economía

Nos estamos quedando sin tiendas de proximidad, cierres silenciosos bajo el discurso de un falso progreso del que nadie se hace cargo ni aparece en el argumentario político

Foto: KIKE TABERNER
La nave de los locos

La ciudad y sus pordioseros

¡Noticia bomba! La València del ‘iaio’ Ribó se ha llenado de mendigos. Eso demuestra el poderío de la ciudad, que atrae a gente de toda condición. Pobres en las puertas de los supermercados, de las iglesias y de los restaurantes de lujo. Un gran catálogo de pordioseros para elegir. ¡Y aún se habla de la fortaleza de la economía española!

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email