El gol d'Antón

VALÈNCIA. Antonio Manuel Martínez Morales “Antón”, va nàixer a Bilbao el 19 d'octubre de 1944, però de molt menut la seua família es va traslladar a Barbate, província de Cadis. Per això i pel seu accent molts li creien andalús. Va començar jugant al seu poble per passar després al Betis. Amb el primer equip dels sevillans va començar a jugar en la temporada 1964-65, fins a febrer de 1969 quan fitxà pel València. Va militar en l'entitat valencianista fins a la campanya1975-76.

Sense cap dubte, es pot afirmar que Antón va ser el primer lateral esquerrà amb vocació ofensiva en la història dels de Mestalla. Les seues galopades per la banda, provocant l'entusiasme a les grades formen part de la llegenda que envolta a eixe equip, de principis dels anys 70 que, amb un poquet de fortuna o millors arbitratges, s'haguera convertit en un referent del valencianisme al mateix nivell que el València dels anys 40 o el dels inicis del segle XXI. Un equip que va guanyar la Lliga de la temporada 1970-71, va ser subcampió en la campanya següent i arribà a tres finals consecutives de Copa entre 1970 i 1972.    

Antón va ser un dels jugadors més important d'eixe conjunt, en el que destacava el seu bloc defensiu format per ell, Vidagany, Aníbal i Sol. El nostre protagonista era un estilet per la banda esquerra, capaç de mantindre la marca en tasques defensives i d'afegir-se a l'atac quan es feia necessària la seua aportació, ja que anava sobrat de força i energia. Eixes característiques són les que expliquen el gol que va marcar, demà farà 50 anys a la Nova Creu Alta, el camp del Centre d'Esports Sabadell i que va ser clau en  el campionat lliguer.          

Eixe diumenge de rams de 1971, el camp dels arlequinats semblava un xicotet Mestalla. Milers d'aficionats valencianistes van omplir les grades del camp sabadellenc, deixant en no res la campanya ideada per la directiva del Barça, que pretenia plenar el recinte de barcelonistes que recolzaren als de Sabadell i així ajudar als culés en la lluita per guanyar eixa Lliga.      

No cal dir que la victòria valencianista era obligada per mantenir-se al capdamunt de la classificació i els minuts passaven sense que el 0-0 del marcador variara. Quan l'empat semblava definitiu va arribar el gol que va aplanar el camí cap al campionat. Passat el minut 90, Antón, primerament, va tallar un atac local, es va llançar a l'atac avançant en solitari, va driblar i desbordar a Marañón. Li va passar el baló a Paquito, qui li'l va tornar, en eixe moment, des d'uns 30 metres, va xutar amb la dreta donant un efecte al baló que va sorprendre a Pep Martínez, entrant l'esferic per l'angle superior esquerre. El gol va ser d'eixos que la prensa considera “de bandera” i a banda de la seua bellesa, en esta ocasió se li sumava  la trascendència dels dos punts en joc.

El gol d'Antón, juntament al que una setmana abans va marcar Forment al Celta, també en l'últims instants del matx, foren dos gols providencials, que suposaren sumar quatre punts, que resultaren definitius en el  triomf final en aquella Lliga, la primera guanyada “en color” pels de Mestalla. Una Lliga inoblidable i que perdurarà per sempre en els aficionats que la visqueren i en els seus records passats a les noves generacions.