El Jordan valencià, la història d’un campió de bronze

VALÈNCIA. Treballar per coronar l'èlit del bàsquet, topar-se amb la realitat com tants altres jugadors, però aconseguir-ho de sobte d’una forma tan inesperada com treballada. És la curiosa història de Jordan Sospedra Achondia (sí, Jordan, com l’astre americà). El fisioterapeuta valencià complia un nou somni ahir de vesprada i es penjava una medalla amb la Selecció Espanyola, sols uns mesos després d’haver guanyat la lliga amb el seu club, el Valencia Basket, i de ser nominat MVP de la temporada en el seu retorn a les pistes amb el Club Bàsquet Torreblanca.

Jo sempre he sentit curiositat per ixes cares estranyes a les fotos de plantilla dels grans equips. Sempre he pensat que, per poc que els agrade l’esport en qüestió, eixos professionals anònims deuen flipar treballant al costat de les estreles. Doncs en el cas de Jordan és si cap més intensa aquesta sensació. Els que coneixem de prop la trajectòria d’aquest paput d’Alcossebre sabem que va treballar de valent per aplegar a aquestes fites... però com a jugador.

Ara ens pareix un gnom per la tele al costat dels Gasol, però Jordan va créixer prompte i amb la seua envergadura marcava la diferència. Que li ho pregunten al hui entrenador de l'acadèmia del Valencia CF Urko Cherta, al que derrotava sense pietat a les vesprades a sa casa. El xic prometia. Despuntà al Torreblanca i acabà recalant a les files del Cerámicas Leoni de Castelló -que després es diria Amics del Bàsquet i ara TAU Castelló-.

Tothom al poble li preguntava com anava la seua carrera, era tota una atracció, majors i menuts l’admiràvem per igual, inclús li perdonàvem que llançara els tirs lliures des de l'esquerra del cercle -bona parida aquella-. També cal atribuir-li haver sembrat l’afició pel bàsquet a la nostra generació, que com tantes altres estava bastant capficada amb el futbol. En 2004 fins i tot ens vam aprendre de memòria el rap de Nach sobre l’ACB per la seua culpa.

Com a base de l’equip d’Antonio Ten va desplegar el seu millor bàsquet, animat des de la grada cada diumenge pels seus pares -els admirats Joaquín i Mari Carmen- i per un destacat grup de cossebrers que conformàvem el seu grup de fans armats amb bombo i mascota. Fins i tot el nostre amic Markigol li va fer una pàgina web. Però Jordan mai va enlairar els peus de terra. Recorde preguntar-li: “Tio, com et veus? Pujaràs de nivell? Et pot fitxar algun equip millor?”. “No crec Valero”, contestava.


Recordant aquelles converses veig clar que s’adonà prou abans que nosaltres que ja no li donava temps. Un dia un peculiar professor nostre, preguntant-li l’edat i l’equip on jugava, no va dubtar en amollar-li un cruel: “no faràs res al bàsquet”. Però allò sols ens va fotre als seus incondicionals, ell es reia.

Una cosa similar va ocórrer quan el fitxà el València Basket per a jugar amb el B a la lliga EBA. Recorde anar a celebrar-ho amb ell ple d’èxtasi i que em baixara els fums. “Em volen com a jugador amb experiència perquè el planter és molt jove”, deia sempre. I en aquells dos anys, mentre nosaltres ens mossegàvem les ungles desitjant un eventual debut amb el primer equip, Jordan es dedicava a refer amb solvència el seu futur professional.

Estudiava Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, i un dia qualsevol ens va dir que estava fent Fisioteràpia a les vesprades. Sense doble llicenciatura ni res: les dues carreres a pèl. Anys més tard faria el mateix amb l’Osteopatia. Amb aquestes credencials i el seu treball va créixer al club, on va ser segon entrenador, preparador físic i finalment fisioterapeuta en diferents equips i etapes. Als seus 29 anys ja està consolidat al primer equip, un treballat privilegi del qual gaudeix en cada entrenament. I aquesta circumstància li ha permés complir el somni d’anar a l’europeu amb Espanya.

Com la de tants altres campions anònims, la història de Jordan és la de l’èxit d’un treballador incansable, amb el peculiar al·licient d’haver triomfat molt a prop del seu objectiu original. Curiosament a Espanya li va passar una cosa pareguda a l'Eurobasket: apuntant a l’or va guanyar el bronze, perquè com Jordan va saber encaixar la derrota, alçar-se, i competir de nou al 'màxim nivell', com li agrada dir a ell. Els que tenim el privilegi de veure de prop els seus èxits enguany sols podem llevar-nos el barret i donar-li les gràcies pel seu exemple.