El lloc i el moment adequats

VALÈNCIA. Cada persona, cada vivència, cada etapa de desenvolupament personal i professional té un moment i un lloc adequats. La persona no és més que el resultat final de l'après dia a dia després de traure conclusions dels encerts i errades comeses. I eixe cercle sol aconseguir els 360º fregant en la perfecció, quan trobes un escenari que encaixa perfectament en el teu moment vital.

Cada vegada que entreviste a Marcelino (l'última, el dijous per a este diari i per a 90 Minuts), tinc la impressió de que el moment personal-professional de Marcelino i el desenvolupament del projecte de Mériton en el València CF, s'han trobat en el punt exacte. En l´encreuament dels seus respectius camins, Marcelino i el València CF (o si vostè ho desitja Peter Lim) han anat a mirar-se als ulls just en el lloc i el moment adequats.

No crec que l'impacte del treball de l'entrenador (de dotzè a quart en nou mesos) haguera sigut el mateix si l'equip no s'haguera arrossegat dues temporades pel fang de la mediocritat, igual que no crec que Marcelino haguera afrontat una neteja de vestuari de tal magnitud i calibre amb la mateixa implicació (tant per als quals es marxava com para els que es quedaven) de no ser per les experiències viscudes a Vila-real (fonamentalment en l'estiu de la pretemporada en la qual va acabar afrontant un any sabàtic de manera "forçosa".

Cada succés té el seu moment, o almenys açò em dic a mi mateix des del dissabte a la nit quan va quedar quasi tancat el fitxatge de Cristiano Piccini pel València CF.

Vaja per davant que qualsevol aficionat té perfecte dret a opinar en xarxes socials el que vulga sobre el seu equip, o futbolistes que fitxe el seu equip (sempre que no falte al respecte). Però em va semblar desmesurada la crítica a Piccini quan ni tan sols s'havia enfundat la blanca i daurada del centenari. Recorden-se dels moments, el lloc i el moment adequat. El València fitxava a l'estiu de 1999 a un defensa que havia passat amb molta més pena que glòria en el Barça, Mauricio Pellegrino. El seu rendiment vestit de blanc-i-negre està a dia de hui fora de tot dubte. No sé què haguera ocorregut d'existir les xarxes socials en l'estiu de 1997 quan el València es va portar d'una tacada a Anglomá (32), Carboni (32), Djukic (31), Milla (31). Les acusacions de convertir-se en un geriàtric futbolístic hagueren recorregut twitter com la pólvora.

Per a sort de tots, en aquella època internet caminava en bolquers, i els teléfons mòbils del tamany d'una sabata de Krusty donaven amb prou faenes per a parlar amb un altre interlocutor (sí, benvolgut lector jove que em llig. Va haver-hi una època en la qual no existien les xarxes socials, internet era quasi un solar i els pocs telèfons mòbils existents s'utilitzaven únicament per a parlar. Just el contrari per al que s'utilitzen ara). Qui vulga basar les crítiques a Piccini en el fet de no ser la reencarnació de Cafú, que no compte amb mi. Bàsicament perquè no l´he vist prou (pel que sembla, twitter està ple de "parabòlics" que han vist entre vint i trenta partits de l'italià en la passada campanya, i no menys de vint o trenta més dels noms que han sonat com a alternatives este estiu per a eixa demarcació).

Tot té el seu moment i el seu lloc adequat, tot. Marcelino, el València CF, les xarxes socials, Piccini. No juguem a dictar els temps, no sol eixir bé.