Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

tribuna libre / OPINIÓN

El mort viu (II): cap a l’Economia de les necessitats

10/05/2020 - 

En el nostre anterior article haviem deixat l’Estat enmig del trànsit del retorn a la vida normal després d’un allargat període prenent canyes, és a dir, immers en el model de turisme i turborajola. Estant com estem encara fent els primers passejos després de setmanes d’atrofia i sofà, tenim l’economia en similar tràngol: el procés de desescalada del confinament i el trànsit a l’anomenada nova normalitat deixa en l’aire la pregunta de què significa reactivació econòmica. 

La pregunta que cap fer-se és si la nova normalitat significa tornar al model social i productiu que teníem la primera setmana de març o bé si aquesta crisi servirà per posar encara que siga els fonaments d’alguna mena de canvi estructural. Els senyals en tal sentit no són excessivament esperançadors, quan en dies recents hem vist els governs valencià i balear fent pinya per un Pla de Reactivació Turística. Si hi havia alguna lliçó de fons en l’episodi col·lectiu que encara estem acabant de viure, no sembla que de moment l’haguem apresa.

En les últimes setmanes ens hem descobert més vulnerables que mai, a diversos nivells. En primer lloc a nivell personal i familiar, s’ha fet evident la nostra excessiva dependència dels mercats per satisfer les necessitats més bàsiques. Els ingressos de treballadors, autònoms i pimes s’han enfonsat o directament desaparegut, mentre una part considerable de les despeses essencials es mantenien. 

En segon lloc, hem pogut percebre la nostra vulnerabilitat com a societat: incapaços de protegir els nostres majors, amb un sistema sanitari sense prou recursos ni material i en mans d’una classe política amb por de prendre decisions, pensant abans en les conseqüències electorals que en les seues responsabilitats. Només cal pensar en alguns dels grans desafiaments comuns que tenim per davant per entendre que aquesta vulnerabilitat va més enllà: canvi climàtic, contaminació, desequilibris territorials, desigualtats, envelliment són qüestions que, vulguem o no,  hem d’abordar amb escassa capacitat de reacció o predicció pública.

Foto: KIKE TABERNER
En tercer lloc, i per últim, hem sentit la vulnerabilitat del nostre model econòmic. Els riscos lligats a la globalització productiva i financera s’ha fet present en les dificultats per obtenir mascaretes o tests, i encara hauran de sentir-se en el restabliment de les cadenes internacionals de proveïment, les possibles pressions sobre la prima de risc del deute públic o la caiguda en l’entrada de divises derivades del turisme estranger. Però, a una escala molt més propera i immediata, l’estructura econòmica valenciana s’ha evidenciat, novament, com especialment fràgil i apunta a un model cada vegada més fallit (però no per això descartat). 

En el cas espanyol, per exemple, tot sembla indicar (a l’espera de què passa amb la propera campanya d’estiu) que aquells territoris en què predomina el binomi turisme-construcció i els serveis de baix valor afegit patiran d’una manera molt més severa les conseqüències de la paràlisi i la probable recessió posterior. Més enllà d’això, no sembla que un model basat en salaris baixos, beneficis alts, elevats costos socials i ambientals i creixement volàtil siga una estratègia encertada d’inserció en el mercat mundial; molt menys que faça possible afrontar les esmentades vulnerabilitats en el pla social i familiar-personal.

En vista d’això, és potser un tòpic naive la necessitat de posar la vida al centre de les nostres prioritats, però en última instància és el que hem hagut de fer quan, davant la pandèmia, la simple continuïtat de l’activitat econòmica amenaçava amb dur-nos al col·lapse. Posar la vida al centre significa, abans que res, assumir el principi segons el qual les necessitats bàsiques són l’objecte de drets essencials. Principi que hauria de ser un punt de partida de mínims en tota societat democràtica, perquè de fet en constitueix una condició sine qua non. Que la supervivència i la dignitat dels ciutadans no podia estar simplement en mans dels mercats (laboral, financer, immobiliari, etc.) era una de les intuïcions de fons que inspiraren els tradicionals Estats del Benestar.


En aquest sentit pareixen orientar-se les recents propostes de renda mínima que estaria barallant el govern, malgrat que tot apunta que el seu disseny de partida resultarà insatisfactori i les quanties molt limitades. Si bé la garantia d’uns ingressos mínims és sens dubte una peça bàsica per fer que les possibilitats de viure dignament no depenguen dels alts i baixos de l’economia, aquesta per si sola resulta insuficient fins i tot en moments de bonança. Només cal pensar en la situació actual de l’accés a l’habitatge (preus i lloguers astronòmics) o les pràctiques més que qüestionables dels oligopolis que controlen el proveïment de subministraments essencials per entendre que existeixen àmbits en què el mercat simplement no funciona. Habitatge, llum, aigua, telecomunicacions, salut, educació i alimentació són esferes imprescindibles per a una vida digna (qüestió sobre la qual existeix un ampli consens social i científic), i la seua garantia  hauria d’orientar tota estratègia seriosa de replantejament del nostre model social.

Però per suposat, un model de protecció social de mínims, que siga capaç d’oferir seguretat a tots els membres de la societat es fa molt difícil sense qüestionar l’actual fiscalitat ni alterar les peces bàsiques del nostre model de creixement. Pel que fa a la primera qüestió, és il·lusori parlar de serveis bàsics de qualitat i polítiques efectives de garantia d’ingressos sense assumir la necessitat de finançar-los. Més enllà del conflicte al si de la Unió Europea en què estem immersos des de fa anys, sobre distribució de recursos, objectius de dèficit i mutualització del deute, no hem d’oblidar que hi ha encara una dimensió (re)distributiva fonamental pendent dins del propi l’Estat Espanyol. 

Espanya està entre 7 i 8 punts per sota la mitjana d’ingressos sobre el PIB de la zona euro. Això significa que només recaptant el mateix percentatge que els nostres socis comunitaris, l’Estat tindria disponibles entre 80.000 i 90.000 milions d’euros extra a l’any. Fins i tot en el càlcul menys optimista del Sindicat de Tècnics d’Hisenda, (Gestha) harmonitzar la fiscalitat amb la UE suposaria ingressar 60.000 milions més per any. Els grans patrimonis i fortunes, l’economia digital o les transaccions financeres són reptes pendents. Al costat, però, hi ha clàssics com l’evasió fiscal o les nombroses deduccions -en IRPF, en IVA i en Impost de Societats- que acaben sent subvencions encobertes a certs sectors i activitats. I això sense entrar en la distribució territorial dels recursos, que prima a l’Administració General de l’Estat -amb molt poques competències- front a les Comunitats Autònomes i Ajuntaments.

En segon lloc, les nostres vulnerabilitats estan interconnectades. I abordar amb èxit la fragilitat del nostre model social i econòmic requereix anar més enllà del que hem fet fins ara: cal un paper actiu i proactiu del sector públic, tant de la societat com de les administracions a distinta escala. En definitiva, cal parlar de planificació: un concepte llargament denostat i associat a tota classe de perills, però que manté la seua plena vigència. Gran part dels països que han estat capaços d’erigir un model social i econòmic mitjanament exitós han donat un paper clau a la planificació (en diferents graus) i a l’activisme del sector públic en la definició del model econòmic, fins i tot en l’entramat empresarial, a partir de bancs i companyies públiques. 

Experiències històriques a banda, no cal dir que avui les grans empreses planifiquen, però ho fan com a agents privats i jerarquitzats amb la màxima del benefici. També el FMI té entre els seus eixos principals de bones pràctiques en l’àmbit fiscal la planificació pressupostària i financera a tres i quatre anys vista. Fins i tot, per impensable que ens puga parèixer des de les nostres coordenades, hi ha països on el model territorial i el creixement urbà es planifiquen! Aquesta és, de fet, la regla més que l’excepció als països del nostre entorn. La qüestió que es planteja potser és: planificar per a què?

D’una banda, per avançar en el canvi de model productiu i institucional, orientant-lo a la satisfacció de necessitats socials i a la potenciació de sectors prioritaris des del punt de vista de la simple seguretat com a societat. Un model que no es base en el dogma de la competitivitat en tots els sectors (competitivitat que sol ser entesa només com a contenció salarial o augment de la temporalitat i la precarietat), ni estiga protagonitzat per l’obtenció de plusvàlues del sol i l’oferta de serveis turístics a l’estranger o altres regions. 

En contrast, que genere encadenaments i dinàmiques virtuoses amb el creixement de la demanda interna i la inclusió social. Ens cal una economia relocalitzada que permeta reabsorbir sectors dinàmics caracteritzats per la innovació i el valor afegit, però que faça possible també el desenvolupament de sectors intensius en treball en la producció de serveis i productes de circuit curt. Tant el sector públic (IVF, agències de desenvolupament, empreses públiques i convenis público-cooperatius), com la societat civil (sindicats, cooperatives, associacions i entitats diverses) estan cridats a jugar un paper clau en eixa economia possible.

D’altra banda, és clau la planificació per afrontar els grans desafiament col·lectius i convertir-los en vectors de transformació econòmica. Com ha explicat l’economista Mariana Mazzucatto, l’establiment de metes i missions específiques, desagregades en diferents tasques i processos ha estat una de les formes més exitoses que han canalitzat històricament la innovació i la transformació productiva, obligant a cooperar agències públiques, administracions de distinta escala, universitats i empreses. Si pensem en reptes com el canvi climàtic (que requerirà molt més que un canvi en l’energia: també en residus, recursos, sistemes de transport, formes de produir i consumir) és evident que genera les possibilitats per una reorientació de l’economia, amb un paper clau de la societat civil i el sector públic.

I en darrer terme, un objectiu implícit, però que és segurament la condició de possibilitat del canvi de model. No hi ha dubte que aquesta reorientació requereix molt més que idees, en la mesura que té obstacles clau, entre els quals les poderoses inèrcies públiques i empresarials actuals. Per això és imprescindible una democratització econòmica mitjançant la construcció de nous protagonismes i institucions (enteses en el sentit ampli: teixit social, cooperativisme). Un nou model necessita bases socials organitzades que el facen sostenible i durador i, sobretot, que l’impulsen a seguir avançant. 

Més que dibuixar escenaris utòpics de futur cal pensar en línies d'acció ambicioses i alhora realistes que generen un efecte dominó o bola de neu: que permeten establir nous consensos, potencien formes de participació i implicació, generen i consoliden ecosistemes cooperatius, amplien les capacitats d’actuació i l’aprenentatge organitzacional dins de les administracions públiques, etcètera. Així, cal apostar per intervencions no sols en funció del seu objectiu explícit, sinó de com en el procés d’implementació generen un subproducte: capacitat, poder, teixit i protagonisme públics (tant social com administratiu).

La superació d’una Economia dels beneficis en favor d’una Economia de les necessitats està lluny de ser una utopia. Sobren exemples propers que dibuixen camins transitables, tant pel que fa la protecció del drets més bàsics, com en termes de models productius diferents. Podem imaginar, per exemple, un territori d’entre 4 i 5 milions d’habitants on almenys un terç del PIB estiga produït per cooperatives i l’atur es mantinga per sota del 5%; on junt amb el turisme de sol i platja, però també urbà i cultural, convisca una indústria potent tant mecànica com de manufactures; on siga possible comprar aliments, menjar fora de casa, consumir cultura, gestionar els nostres estalvis o deixar els nostres majors i xiquets a càrrec de professionals sense eixir en cap moment d’un circuit cooperatiu, i on dos terços de la població siguen membres d’almenys una cooperativa de productes o serveis diversos.

Aquest no és un país imaginari, sinó una realitat ben propera: té per capital Bolonya i es diu Emilia-Romanya, regió amb la qual, per cert, el President Ximo Puig va signar un conveni de col·laboració el passat 24 de març. Altres experiències, des de l’Europa del Nord al Quebec o Portugal, ens ofereixen elements i aprenentatges valuosos a partir dels quals construir un model específicament valencià que ha de tenir nombroses sinèrgies i complementarietats amb els nostres territoris veïns. Esperem que a partir de les dures lliçons recents, en aquesta ocasió, i a diferència d’anteriors ejes de la prosperidad els valencians siguem capaços d’aprendre’n alguna cosa.

Francesc Miralles és jurista i politòleg de formació i consultor en Atzuvieta

Carles Badenes es doctor en Història Econòmica i Llicenciat en Economia i en Ciències Polítiques

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email