X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

El nostre equip tomba gegants

18/12/2019 - 

VALÈNCIA. Últimament mire més a la graderia que a la gespa. Va ocórrer diumenge passat massa vegades. La bellesa que atresora un Mestalla de gom a gom no té parangó. Entre aquella estampa no podia deixar de pensar en el tros d'estadi que seria per a un campió. Desconnectava del partit a cada poc per a fixar-me en això. Com faig ja quasi cada dia per a mirar més als que celebren el gol en col·lectiu que a aquell que l'anota. Em perc en l'atractiu d'un recinte ple d'alegria i desbordant felicitat. En lo temible del seu rugit quan adquireix consciència de la seua importància en l'esdevenir del encontre i abandona el mutisme de la rutina.

La Copa, el transcurs fins a ella, ho va canviar tot. La gent ja ha provat el verí, ja sap que no és utopia al·legar pel retorn o delinear un projecte seriós i recognoscible sense necessitat de milionades, ni filigraners. Segueix ahí, eixa ràbia en explosió davant el Lille, la detonació continguda davant el Chelsea o el Madrid, explicant eixes ganes de voler més. De tornar a ser. Del qui sap que és possible perquè ho acaba de viure tan recentment que encara està a flor de pell.

Era d'esperar que aquell títol suposara una espenta. L'experiència sumada a un equip conscienciat, honrat, de cames, era un plus ineludible. La moral… a vore… a qui vas a temer després de guanyar-li una final a Messi? A uns rubiets holandesos pijos de col·legi de pago? A un golfista gal·lès i els seus amics? Al Bayern?… Guanyar-li una final a Messi augmenta l'autoestima a l'hora d'afrontar la vida. Que és el gran tresor d'estos jugadors, creure's capaços de guanyar-li a qualsevol, fins i tot sobreposant-se a les seues pròpies contradiccions.

La irreverència made in VCF tan anhelada ja és quotidiana.

Encara que el seu mèrit va més enllà, està a no deixar que els furten això. Era el gran perill, la ràbia que va donar lo succeït al estiu. Tenir-ho tot per a reeditar glòries i que l'estupidesa d'un capritxós arrancara la planta res més brollar. Així de grans són estos jugadors. Donant-se, donant-nos, lo que pogueren llevar-nos. Perquè si no volen, ja pots posar a Guardiola, que això no ix bé per res del món. La resta, contes.

És el vertader llegat dels arquitectes d'esta plantilla i la seua mentalitat. No sols ens van retornar un equip amb el qual tornar-nos a identificar, creant un grup que valorarem en la seua justa mesura quan s'acabe i tornem a vestuaris cínics, de rendiment a elecció, que s'acovardisca davant la més mínima adversitat, mancat de tot compromís, anant cadascú a la seua en lloc d'anar tots a la mateixa… ens van deixar també les bases sobre les quals reconstruir l'edifici que es va enfonsar en 2008.

És la lliçó del 2019 que toca a la seua fi. El retrobament amb la senda extraviada. El retorn als valors traïts. La reimpressió del manual d'instruccions. Ha sigut un any (no t'acabes mai) apoteòsic de principi a fi. Tantes coses ens va tornar que recuperem fins l'alegria d'anar al camp. D'asseure's front la tele. Les ganes de gaudir. De gaudir de valent, que és patint sabent que haurà premi final. De poder sentir-se, a la fi, independentment del resultat, orgullós dels qui vesteixen la samarreta sense aquell suplici d'antany, al qual assisties més per tradició, obligació, o rutina, que per altra cosa. Pocs anys més divertits, apassionants, bojos, emocionants, addictius… quel 2019 que se'ns escapa.

La pena és que hem de compartir militància amb energumens, tolerar als que no saben donar les gràcies. Als ingrats, desagraïts, maleducats… Estaria bé que el grupet de pallussos que no saben viure sense trinxeres, que són incapaços d'elogiar a algú sense tirar poalades de merda sobre altre, els que no saben fer la O amb un canyet, ni explicar un fora de joc, saberen valorar tot això. Veure-ho. Sentir la immensa importància de lo que portem un any vivint. Del calat de lo que s'ha construït ací.

Cosa que han salvat de la destrucció un grup de xavals que no coneixen mesura en la gespa. I un entrenador prou intel·ligent com per a no imposar un estil a contranatura, fent-se a lo que hi ha i lo que sap fer este equip des de fa dos anys, introduint amb precisió de cirurgià retocs que aporten en lloc de restar. La responsabilitat de Celades és la mateixa que tinguè Cúper al seu moment. Implementar lo arreplegat per a continuar creixent.

És la consciència de tot això el que em porta a mirar més a la graderia que la gespa. Haver viscut un Mestalla a mitja entrada, mut, trist, gris, desanimat, derrotat, abonat a la creença que era impossible tornar, que era la fi… patint equips amb Hélder Postiga, Dorlán Pabón, Fede Cartabria, Michel, Oriol Romeu, Nani, Aderlán Santos, Bakali, Felipe Augusto, Negredo, André Gomes… La mateixa consciència que tal vegada impulse ara eixes ganes de continuar liant-la, de pegar altre petardazo que es destil·la per la pendent d'unes tribunes com les del diumenge.

És el contundent triomf del centenari, i el perill dels temptats a destruir-lo tot. Perquè la gent ja ha provat el sabor de la sang. Ja sap que no és impossible. Ha vist la llum al final del túnel i vol veure què hi ha més enllà. Llevar-los això per a tornar a arrere deslligarà un tsunami que s'emportarà per davant a qualsevol que s'opose. Protegir eixe llegat és obligació de tots nosaltres. L'única i vertadera defensa als interessos del VCF.

Per això, i pel que espere continuar vivint al 2020, només puc i dec donar les gràcies als seus autors. Als que estan i els que van estar. El 2019 serà inoblidable pels segles dels segles.


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email