El problema sempre són els fitxatges

VALÈNCIA. M'agradava més quan calia parlar de drametes superflus de xarxes socials e histèrics varis. Però es veu que estem condemnats al circ. Intentaren guanyar el relat. Una cosa curiosa, perquè a mitja vesprada del dilluns va quedar açò com una baralla entre comissionistes. Així de ridículs som.

Però en fi, la realitat és que estem davant la quarta crisi institucional muntada pels fitxatges. El monotema. Cinc anys del mateix on sempre s'està disposat a dinamitar el club pel qui els fa. I després d'un èxit. Cridaner. És com si la merda se l'hagueren de menjar altres i el caviar només un.

És lo greu del rerefons d'este, i estos, assumptes. Ja que en realitat tracta d'un xoc de models entre qui en absència de diners (e inversió) se les han apanyat per a construir un equip campió, un projecte sòlid e integral que va del primer equip al juvenil, seguint una política molt clara i coherent, i entre qui entén l'empresa més com un producte financer.

I així és difícil progressar perquè sempre entrarà en conflicte amb qualsevol que estiga ací al capdavant del club. És igual que li diguen Prandelli, Pizzi, Pitarch, Marcelino, Rufete, Salvo o Alemany. O fins i tot Nuno. Va existir amb tots i pel mateix motiu. Per açò és perillós que torne a triomfar, perquè seria llançar una altra vegada missatges nocius al mercat. Al no voler vindre ningú i marxar-se tots.

Ara, queda molt bé al·legar a lo del amo i el joguet. I lícit que vulga donar-se el gust de comprar al seu crom favorit. Passa a tot arreu. Passava quan els clubs eren societats civils i ara que són anònimes. I passarà sempre. I encara que pretenguen que ens resignem a la demolició a cada xoc de criteris existeixen mètodes per a cohabitar les dos realitats sense fer-se mal. El problema és que al València només hem experimentat l'estabilitat quan Lim, una vegada enfonsat el club, s'ha inhibit atorgant llibertat als que sabien. Mai amb ell implicat va haver pau, ni rumb, ni manera de conjugar ambes realitats. La part desestabilizadora sempre és la mateixa. Tal vegada per una estranya incapacitat per a l'enteniment. I per açò mai serà un cas aïllat, sinó un conflicte cíclic.

La diferència amb el passat, on no hi havia res, és que la destrossa esta vegada pot ser molt més greu, i profunda. Perquè ara ho tens tot. Per fi, després de dècades. Ho tens. Tens un club, un model, un vestuari guanyat per a la causa (sabeu lo difícil que és?), un equip fet i campió, un gran entrenador, una reputació reconstruïda, titulars per tot el món parlant de lo bé que es fan les coses al València, una colla de xavals amb un potencial immens... Per primera vegada en quinze anys la gent mira al futur amb il·lusió, ha recuperat l'alegria e identificació amb el seu equip. Contemplant-ho amb confiança i no amb por. Hi ha una comunió tremenda en molts aspectes.

Anem a tirar al fem tot açò? Anem a malgastar l'oportunitat històrica d'assentar les bases d'un model, d'una cultura del treball, d'una forma de fer les coses que engegantisca el club, i per una pataleta? De veritat?

Pretendre-ho és desconèixer el cost social, esportiu i econòmic. Molts ja anàvem cremats i farts, decidits a tirar la tovallola. Probablement ho fem ara. Perquè no ens ve de gust tornar a arrere, entre altres coses perquè no tenim forces, ni ganes, ja per a suportar altra vegada la insídia. Ni veure al VCF reduït a un acudit (per a açò no ens fas falta, Peter),  perdut, engolit pel futbol modern, allunyat de tot i de tots. Sense aspiracions. I moribund.

I menys si és a costa del de sempre. Els fitxatges del amo.

Supose que haurà algú amb dos dits de front que haja sospesat les nefastes conseqüències que pot tindre açò. Vull creure que algú ahí dins, entre lluites de comissions e intermediaris, egos i poders, estiga pensant on pot acabar el València si a menys de tres setmanes per a l'inici del curs es veu sense entrenador, comandament i amb un vestuari en estampida. Ho espere. I ho desitge. I que igualment siguen capaços de deixar estes merdes a un costat, perquè el València ho té tot, TOT, per a iniciar un cicle esplendorós. Només fa falta voluntat i flexibilitat.

Però ara la qüestió és altra, i més profunda. Si hi ha solució, a quin preu? Perquè tampoc pot ser temporal. Seria un perillós verí en el discórrer de la temporada.