El retrat del president

VALÈNCIA. Una vegada més entonem el “no pot ser pitjor que açò”. Una vegada més tornem a caure en les mateixes trampes de sempre. Portem més de quinze anys pronunciant el “no pot ser pitjor que açò” com una oració redemptora que anuncia l'arribada del messies, i no hem fet altra cosa que anar a pitjor. Així, que sí, pot ser pitjor.

Evidentment, la desesperació porta a estes coses. Però aprendre significa precisament prudència a l'hora de llançar-se a la piscina, màxim quan l'única cosa que tenim és un xou menyspreable entre dos homes que estan tractant al VCF com si fóra un camió de taronges d'exportació.

Son les coses, unes de tantes, que han convertit a este en un club inaguantable. Toxicitat pura i dura. Un focus de mal humor i maldecaps. Quan et converteixes en això acabes abandonat pels teus. És el que succeirà. Veure els partits de l'equip és pur fàstic. Seguir l'actualitat de l'entitat provoca càncer de pàncrees. Exercir la militància és una inesgotable font de conflictes i dolors. I per això aconseguiran el que porten buscant tant de temps, quedar-se a soles. Acabarem abandonant al VCF perquè hui dia el VCF no és més que un assumpte desagradable a les nostres vides que encara està lluny d'aconseguir el punt àlgid. Si res ho evita, l'any vinent amb la meitat de pressupost i la mateixa inutilitat serà el cim d'esta obra de despropòsits.

Almenys, esta nova faltada entre un príncep i un sàtrapa, ens ha permès fantasiar durant un xicotet espai de temps amb l'eixida de l'okupa. D'un ser classista, misogin i absurd com ho és el delegat de Meriton a València. Molt s'ha parlat d'eixe dia, però poc sobre el tractament que se li hauria de donar a una figura tan indigna. Perquè pot que ens hagen furtat el futur, però la història ens pertany. Ho tenim a les nostres mans. Mentre l'inquilí es riurà de nosaltres durant tota la seua vida i farà gala en luxosos locals singapuresos de les seues atrocitats al capdavant de l'entitat, ací mai oblidarem el seu periple al club. Ni de qui va col·laborar amb el règim.

No som de tradició presidencialista, per la qual cosa no tenim un mur, ni res, amb els retrats dels mandataris. Però si algun dia posseïm museu propi hauríem de crear-lo expressament per a poder posar el d'Anil Murthy del revés. Millor pensat, seria una falta de respecte equiparar-ho amb la resta. Ell només, al costat del de Peter, en una paret fosca, cap a baix, amb un vinil relatant les seues atrocitats, bastaria. No hi ha millor invent local per a mostrar la repulsa del poble cap a algú que col·locar la seua imatge girada. No hauria millor manera de simbolitzar esta etapa d'horror i decadència. Esborrar-la no és la solució, més a una terra de desmemoriats que fan gala de la seua ignorància històrica, això obriria la porta a la repetició. O a algo pitjor com el perdó. Mostrar-ho és lo millor per a no oblidar lo baix que vam caure tots, per a que no quede en anècdota un temps on l'entitat es va vulgaritzar tant, va batre tants mínims històrics, que va acabar mutant en un meme.

Ha de fer-se per a servir d'advertiment, per a avisar-nos del mal que li podem fer a esta entitat si no ens respectem com a tal, i de les conseqüències de fiar-se de botafumeiros.

És una lliçó que hauria d'estar present en temps de prínceps i empresaris parapetats darrere de fons d'inversió. La situació del VCF és tan catastròfica a nivell econòmic, social i esportiu que és un caramelet per a carronyers. Vagen amb compte a l'hora de llançar-se als braços d'algú que els diga allò que porten tant de temps desitjant escoltar. Al club no li queden més oportunitats per a evitar la mort. No sigam còmplices.