El sofà de Parejo 

VALÈNCIA. Quan els anys són mierders arriba un punt en el qual només queda repetir-se com un lloro. Què dir quan ja està tot dit. Què aportar quan l'evidència és tan palpable que amb la simple observació es descobreixen els forats. Res. Terreny per als laments.

En açò hi ha una metàfora irresistible. L'any, l'equip, el mateix club, és com el sofà que Parejo va regalar a La Resistencia fa uns mesos. Una cosa bonica, sense pijaes, però amb alguna virguería. Ni car, però tampoc barat. Comfortable, còmode. Un sofà cridat a complir la seua funció de manera eficaç, substituint a una antigalla tan abjecta com mediocre. Destrossat a un gag.

No deixe d'imaginar a Ignatius amb la cara de Peter Lim. Este sofà portarà la desgràcia! Ganivetada. Concubines de satán! Ganivetada. I lo pitjor és la moda. Ara tot el que va li fa un trencat, alhora que lloa les seues comoditats. Gent repantigada entre descosits i estructures tortes per les puntades que li van donar gaudint de massatges. Serien els fans de Peter. Trenquen i disfruten.

Tindria gràcia si no fóra tan trist observar com el grup amb el major grau de compromís que hem conegut a la nostra vida ha quedat abandonat a la seua sort. Condemnat a l'autogestió en absència de club. Un que estava cridat a fer coses grans enguany, perquè ho tenia tot. Dos anys de treball, bases sòlides, lideratges interns forts, una plantilla extraordinària que en plena plaga de lesions ha permés fer onces competitius (no hi ha major elogi als autors que este)… Però apunyalada per un inconscient en un atac tan capritxós com innecessari.

Dir que ens han llevat una lliga seria exagerat, però estic convençut que l'estaries lluitant d'estar a un club normal. Tant, com que el bicampionat de Copa haguera sigut una possibilitat més que real. Com ficar un peu en quarts en el partit d'anada en lloc de parèixer un ninot de drap a mans del Atalanta. És el major dolor que tenim, l'expectativa arrabassada. El què serà martellejant-te la ferida mentre l'única cosa que va quedar va ser un sofà tort, abonyegat, descosit. Que des de lluny guarda les aparences però que en acostar el focus se li veuen les ferides, les taques i els desperfectes amb el qual va ser batejat res més començar la temporada. Golejat un dia sí i un altre no. Subjectant-se única i exclusivament pels seus números de local.

En eixes absències no és d'estranyar que Parejo, representant el sentir del vestuari, exercisca de portaveu, reivindique, exigisca, demane. I es veja legitimat per a prendre papers que li corresponen a altres, i per als quals no està capacitat. Cremant-se públicament. Tensant més la corda a risc de represàlia. Ja és entrenador en el terreny de joc indicant sense dissimul on ha d'anar la pilota, on s'han de col·locar els seus companys… bàsicament el que antany va ser un club hui és a penes un grupet de futbolistes. El drama és eixe, no jugar un partit de merda a porta tancada. Si esta gent en lloc d'haver-se pres tot açò de manera personal, de sentir-se ferida i atacada buscant la reivindicació, s'ho haguera pres d'una altra manera, baixant els braços, fent les maletes, hui, en lloc d'estar enganyant-nos amb un miratge matemàtic, estaríem parlant de la permanència. Fa por pensar en el dia després de que açò acabe.

Què pensarà el senyor del ganivet al veure que no ha encertat ni en lo de Kang In? Supose que se la bufarà, com se la bufa tot. Hi han ridículs al món del futbol, i després està lo de Peter Lim.

L'única certesa és que ho tenies tot per a estar en lo més alt, i no eres més que esquinçalls intentant sobre la marxa no desfer-se malgrat rebre una ganivetada cada dos per tres. Això és el VCF de hui dia, els capitostes ganivet en mà pujats al Sofà, i el sofà, entre riures d'uns pocs, mantenint la compostura com pot a cada colp rebut des de les altures. Tirando pa lante.