VALÈNCIA. "Lo millor sempre està per vindre". La sentència no és de cap gurú oriental. Són paraules de Quico Catalán. Les ha reiterades en cada un dels moments extasiants viscuts des de la temporada del centenari: l'ascens d'eixe curs –"la gesta del segle"–, el lideratge de Primera, després d'atropellar al Vila-real, el passaport europeu, en guanyar a l'Athletic, l'eliminatòria front al Motherwell, l'ascens de 2016, la reforma d'Orriols… És una bona filosofia de vida, que li va al Llevant com fesol a la cullera: disfrutem dels èxits com allò que són; no objectius en si mateix sinó escalons per a seguir creixent.
El partit de dijous és el més important de la història del Llevant. Açò diuen. Jo no afirmaria tant, però segurament ho és si posem en context la dimensió que té accedir a una final de Copa en un futbol tan competitiu com el nostre i fer-ho de la mà d'un entrenador, Paco López, que, al marge de fílies i fòbies, ha instal·lat al Llevant UD en una dimensió on mai havia estat.
Si se supera a l'Athletic, prompte vindrà un altre "partit més important": aquell que ens pose en plaça europea, si és que acabem per embarcar-nos en eixes cuites. I el següent, la final de Copa. I la semifinal de la Supercopa. I la final. I Europa. Etcètera. I tot açò permetria créixer d'una forma que pocs aplegaven a ensomiar. I no obstant, així és com este club ha sobreviscut des de fa més d'onze dècades. A colp de somni. Amb la il·lusió com a ariet amb que fer-nos lloc en espais que alguns voldrien que tinguérem vedats.
Ara, hui, la il·lusió per atényer la final de Copa de 2021 (que sona a odissea) és enorme. En cada casa i en cada plaça on glatix un cor llevantí, en cada anell dels que formen l'ample i robust tronc del sentiment granota. I la derrota no serà cap drama ni cap punt final de res, si aplega. Perquè la història del Llevant és un sac que arrosseguem en l'esquena –a sovint feixuc–, on tot allò que suma és benvingut. Perquè la història del Llevant demostra que tot allò que no et mata, et fa més fort.
A les hores d'ara la força i la inspiració que emanarà de les cames de Roger, de Morales, de De Frutos, de Vukcevic, de Duarte naix d'eixa il·lusió col·lectiva, la dels que estan i la dels que (encara) viuen en els que estan.
La València blaugrana no deixarà d'escampar-se com el gram, si és que l'Athletic és superior, o té més sort, o li cau un àrbit regaladoret, com divendres passat. La València blaugrana és indestructible en l'infortuni, com un palmarés de plom s'encabota a recordar-nos. La València blaugrana s'ageganta amb els èxits, perquè està arrelada en la terra més generosa i té fonaments ferms. Dijous es pot perdre i divendres ja estarem apuntant a un altre objectiu, tan modest, tan insignificant, en aparença, que pocs de fora repararan en ell. El llevantinisme, a pur d'adversitats, ha conquerit la capacitat de créixer amb els guanys més irrellevants, amb les passes més menudes.
Ensomiem?
La nació granota acumula somriures i satisfaccions, condensa agraïment i goig per a ser feliç en el nou Orriols, el dia que el virus ho permeta. Eixe jorn emocionant caldrà homenatjar, primer que res, a tots els que han perdut la vida en este temps terrible. Caldrà refermar la militància granota, la voluntat de seguir amb el pas més ferm que mai, amb una grada de gom a gom. Caldrà celebrar el retrobament amb l'estadi que és llar. I eixe dia inoblidable els nostres herois d'este dijous botaran a l'herba amb dos copes en les mans, germanes en oficialitat: la de 1937 i la de 2021. Perquè guanyar el dijous a l'Athletic ens dóna la possibilitat de fer nostra la Copa de 2021. I aconseguir-ho ens permetrà, de calbot, tornar a guanyar-ne l'altra, com ja férem fa 84 anys en Sarrià, la que uns pocs, amb molt de poder, volgueren esborrar de la Història.