El taló

VALÈNCIA. El taló més famós del món ha de ser el d'Aquiles. I el més ràpid de la història en recuperar-se, el de Kondogbia. L'aigua de Madrid, que te la pots beure directament de l'aixeta, supose. Però el ben cert és que eixe taló és una demostració més de la debilitat del Valencia CF a hores d'ara. La primera pedra del projecte parit per Mateu Alemany ha canviat de barri. I de males maneres. Forçant per eixir. No fent com l'orquestra del Titanic. Més bé ratejant i salvant el cul, esportivament parlant. Kondogbia ha decidit ser cua de lleó i no ha volgut fer honor a la cinta de capità que ha portat. A Kondogbia li ha passat el que a nosaltres amb les relacions. Quan la cosa és fica malament tries un dels dos camins: lluitar o deixar-ho córrer. O, més bé, córrer ben lluny. I amb taló fotut i tot, Geoffrey ha pegat a fugir, buscant una nova relació. Relació on ho donarà tot, cosa pròpia del principi de l'enamorament. I ja voran vostés com viatjarà menys a República Centroafricana. Ha de fer mèrits per fer-se lloc a un vestidor amb molts automatismes i no pot despistar-se. Com en les relacions. Ja no pots eixir amb els amics dijous i raonar de coses d'homes, per dir algo. Ara els teus dijous són serie amb la manteta o pitjor encara, seguir un reality de gent mig nueta. I tu pensant en un gin lemon purificador mentres veus amb desgana si la Giovanna de turno li pega mos a un Mauro qualsevol. 

Altre taló, el de la marxa d'Alemany és el que fa mal de veres. Si tirem la vista arrere, és dolor per allò perdut. Ni el propi protagonista sap els motius. Informes de la gent de Meriton, acusacions d'açò i d'allò sense conformar i una fugida de gent que ha debilitat la força del club a tots els nivells, despatxos i camp. Fletxa enverinada al taló vital d'una institució que reviscolava i feia feliç a la seua gent. Que somiava amb recuperar el seu lloc al podi del futbol espanyol i tornar a la senda de respecte a l'Europa de Champions. Ara no només està a la vista el taló. És que l'armadura es cau a trossos. I cada moviment, cada partit és una lluita desigual, per tot el que passa en el dia a dia d'un club que sembla una ànima en pena. Només la vergonya torera dels jugadors i la seua professionalitat unit a la mateixa resposta per part del cos tècnic pot tornar a enllestir una armadura com aquella del Villamarín en maig de 2019. I posats a demanar, que el ferrer que la va construir torne. Seria una bona pedra d'inici per tornar a ser.