El VAR i la taverna

VALÈNCIA. Camina una part del personal del meu gremi (el d'explicar coses) regirat després del greu error d'Iglesias Villanueva el diumenge a Mestalla. Fonamentalment camina regirada la facció que toca a aquells que venen l'eterna baralla que la pròpia Lliga s'encarrega d'alimentar des de fa anys. Incapaç d'haver aprofitat fa anys la millor generació de futbolistes que ha donat aquest país (la del Mundial i les dos Eurocopes), en lloc d'acaronar als clubs perquè pogueren construir una estructura financera que impedira emigrar a aquells futbolistes que no tenien lloc a Madrid ni a Barcelona, la Lliga es va encarregar de mutilar la classe mitjana-alta del campionat. Sense capacitat de pagar les fitxes que sí es paguen en altres països, la classe mitjana va acabar emigrant (Torres, Javi Martínez, Mata, Silva, Navas, Reina, Azpilicueta, Borja Valero…) i va privar a alguns clubs espanyols tornar-se en alternatives mitjanament consistents per a fer front als dos de sempre, com va poder fer el València CF en el primer lustre de la dècada dels 2000.

Per tant tot va quedar reduït a la baralla Madrid-Barça, fins i tot el discurs dels mitjans. Els temes són i existeixen si ocorren entorn d'ells. Si no és així, zero al quocient.

Es parla del VAR per l'error d'Iglesias Villanueva a Mestalla. No es va parlar del VAR quan Undiano va concedir un gol de Messi l'any passat després d'un fora de joc de 4 metres de l'uruguaià Luis Suárez. Ni tampoc es parla del VAR quan al Màlaga li anul·len un gol a prop del descans en el Bernabeu. Ni es parla del VAR quan hi haja un error en un Celta-Eibar, o en un Getafe-Depor per posar un exemple. Ací el veritablement important és si beneficien o perjudiquen més al Madrid o al Barcelona (li ho vaig arribar a escoltar en un debat futbolero en Canal 9 fa 23 anys a un periodista d'un periòdic esportiu nacional al que van convidar), la resta és accessori. Quan hi ha un error en contra de Madrid o Barcelona, debat nacional, exigim el VAR. Quan els ocorre a la resta del “no es pot sospitar del col·lectiu arbitral. El de plorar és demagògia pura” i el més clàssic encara “uns dies et donen, i uns altres et lleven”.

Arriben a forofear tant el debat, perquè la gent pense que en ser partidista tots els debats relacionats amb este tema ho són, i d'eixa manera perd força. La mateixa qüestió tractada des de la serenitat i amb un punt de vista reflexiu destaparia moltes vergonyes. I no oblidem que els mitjans que parlen per a tota Espanya amb seu a Madrid són sabedors que gràcies a anys i anys d’evangelització, este debat els deixa en caixa pingües beneficis.

Quan el València CF es va queixar en el 2004 pel famós “Ushiro nage” de Marchena a Raúl, el cap dels àrbitres, Victoriano Sánchez Arminio, va perdre el cul per a eixir a titllar les queixes valencianistes de “debat tavernari”. No està tan actiu cada vegada que es des de Madrid es parla de el “Villarato” o quan des de Barcelona s'al·ludeix a les pressions que exerceix la “central lechera” sobre el citat estament.

Que la pilota de Messi va entrar, ho van vore dos: els vius i els morts. No es pot defensar l'indefensable. Però mentre a Undiano li va caure una felicitació del CTA la temporada passada per validar un gol en fora de joc a Mestalla de Luis Suárez (contravenint el propi CTA la circular enviada eixe estiu als clubs en els casos de fora de joc posicional), em fa l'efecte que Iglesias Villanueva va a passar una temporadeta en mode “no frost”. I eixa és una altre dels paranys del sistema. Els àrbitres saben les conseqüències d'equivocar-se amb uns i amb uns altres.
Així que els beneficis de convertir el VAR en una discussió de taverna, aniran per als de sempre, per als mentors de la idea.

Una altra cosa és, com s'implantarà el VAR a Espanya, qui ho manejarà i quants àrbitres es van a engolir l'orgull d'assumir davant vint, trenta, cinquanta o noranta mil persones un error seu. El VAR no serà la panacea i ja s'encarregaran a Espanya que no entorpisca el sistema. Als que manen, no els agraden les crítiques.

*PD 1: llig atònit com hi ha periodistes que van reclamar targeta groga per a Rodrigo per la celebració amb perruca com a homenatge a Jaume Ortí. Tenen la mateixa sensibilitat que un tacte rectal realitzat pel Capità Garfio.

*PD 2: el cos em demanava escriure de les meues vivències amb Jaume, però ho considere egoista. Tots els que ens dediquem a açò tenim diverses vivències que ajuden a dibuixar l'excepcional ésser humà que se'ns ha anat. Però Jaume és universal, és de tots. Així que millor quedar-nos amb l'afecte que tota València li ha professat aquests dies. No mereixia menys.