Els cortesans del sàtrapa

VALÈNCIA. Res com trencar el silenci per a confirmar les sospites. És possible que tot eixe aura de misteri en el qual es va amagar al amo de Meriton no fóra més que una tanca protectora per a invisibilitzar les seues tares. Fóra el que fóra, la qüestió és que en les seues paraules al Financial Times confessa allò que és. Qualifica al VCF de trofeu, un objecte per a lluir en reunions d'amics. Admet que l'única cosa que li interessa d'ell són les portes que li obri per a fer contactes, i el més important, desapercebut en tota esta història, li importa tres cogombres que baixe, faça fallida o desaparega. Amb els seus tripijocs, declara, té assegurat els seus diners i protegits els seus interessos. S'entén que arribat el cas no pensa moure un dit per a evitar el desastre.

Ho sabíem, però ara ho confessa el protagonista. No hem de passar-ho per alt.

Amb tot, les bojeries d'este personatge ens deixa un tret còmic. Com imaginar-ho en eixes reunions amb xeics, magnats i mafiosos. Tots fardant de la seua inversió. “Guanyaré la meua segona Champions”; “Jo la primera”; “he fet al Lille campió de lliga, jeje PSG”; i l'altre: “la pròxima la guanye jo que em gastaré altres 1000 quilos més”… girant-se al singaporenc després de la seua ronda preguntant-li: “bo, Peter, i tu?, i tu, què?” mentre es cauen a terra descollonats del riure.

Un pringat entre els de la seua estirp. Però lo pitjor és el rastre de víctimes que deixa pel camí. Imagina ser un meritoner que porta anys inventant-se guions de pel·lícula a uns nivells que ni Hollywood per a justificar a base d'absolutismes tot el desastre organitzat pel teu ídol. Imagina ser un càrrec polític amb sou públic que porta anys utilitzant la seua posició per a jugar a favor de Meriton. Imagina ser un portaveu a sou que parla i escriu al dictat de l'amo per a mantindre coste el que coste la teua quota de protagonisme. Imagina haver sigut el que ho va portar transgredint totes les línies roges existents basant-te en mentides, contes de fades, i manipulacions per a que isca ara el senyor alegrement desmuntant els andamis que vas construir per a tapar la veritat, i amb eixe menyspreu, dient que anar per ahí afirmant que vol guanyar la Champions és tindre pardals al cap.

Malgrat els riures que em provoca que isca el Déu d'esta gent a cagar-se en ells d'eixa manera no deixa d'impactar la seua falta de sensibilitat, i poc agraïment pels serveis prestats. Com no sentir compassió per ells. Encara que veient les reaccions dels afectats no sembla haver ocorregut res. La seua fe en el seu senyor és tan indestructible que encara hui, a hores d'ara, continuen impertèrrits en la defensa a ultrança d'El Álamo meritoniá. Uns pocs, almenys, han donat un gir argumental en l'últim segon per a intentar fugir. A un parell fins i tot els vam veure en la manifestació del dissabte. Però lamente donar-los una mala notícia: No hi ha maquillatge que tape això. N'hi han cognoms i noms que mai es podran separar d'esta història i de les seues conseqüències. Ja podeu traure comunicats farcits de cinisme, ja. Que ni amb salfumant.

Veieu per a que serveix ser un mamaoret? No sols per a quedar reduït a fem humà, sinó per a que damunt et deixen tirat. I sense paracaigudes. Per això la dignitat és un bé tan preuat.

Precisament d'això va tactar lo del dissabte, de dignitat. De milers de persones, i d'altres que no van poder acudir, en adhesió a uns colors. Un acte d'autodefensa i reafirmació que promet futur fins i tot davant el major dels desastres. Persones de bé, de tota classe i condició, que li van dir al sàtrapa que hi ha batalla, i que mentre quede un en peu no tindrà via lliure per a cometre els seus abusos.

És l'única gent que mereix respecte, temps, visibilitat i atenció. Els altres ja són història. Detritus còsmic. La solució del VCF no està en el passat; ni en mans de bufons insignificants. Apestats que no mereixen eixir de la foscor en la qual la societat valencianista els tancarà. El futur, com deia la pancarta que va encapçalar la marxa, és nostre i ells no formen part d'ell. El futur comença trencant amb tot (i amb tots) el que ens va portar fins ací.